Arxiu d'etiquetes: bici

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’ultim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules:

 

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, encara que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un curt passeig en bicicleta. El millor de tot és que això va comportar 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat del cotxe.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i senzillesa a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pennsilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que era igual de gratificant que de frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Bicicleta i despesa en salut

He de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). On ho podria confirmar?

Guardar bicis

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.

El Pg Països Catalans que voldria

La manera de veure les coses fa que ens fem unes preguntes i no pas unes altres. En el segle XX preguntavem «quants cotxes poden moure’s per aquest carrer?» però al XXI diem «quanta gent pot desplaçar-se per aquest carrer?». La resposta a la segona pregunta guanya espai per a 10 vegades més persones. Què veieu en el diagrama? Jo, present i futur del Passeig Països Catalans!

Com volem Pg. Països Catalans?

No, a Holanda no pas tothom ha anat sempre en bici: fa 50 anys tenien ciutats tan plenes de cotxes com nosaltres però van saber dir prou i ho van capgirar tot; fem-ho nosaltres? Dues fotos del carrer de Java (Javaastraat) a La Haia: fa uns anys i avui. La tercera foto és del Pg Països Catalans avui; com el volem? Els canvis no només són possibles sinó que poden ser més ràpids del que pensem.

 

How the Dutch got their cycle paths

Holanda no ha estat pas sempre un paradís ciclista. El progrés els portava pel mateix camí que nosaltres, però van tenir prou serenitat per aturar-se i pensar bé què volien, i prou valents per plantar cara a un futur que semblava que ja estava escrit.

Van tenir (i tenen) clara una cosa: la llibertat per moure’s és de les persones i no pas dels automòbils. Confondre “llibertat per moure’s” amb “llibertat per moure’s en cotxe” és letal.

Així és com va anar.