Arxiu d'etiquetes: alternatives

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones v

a prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pensilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

#BuidemElsBancs

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Elèctrics, però cotxes

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Horaris i feixistes

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà i a milers de quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal, dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

 

Butxaca power

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar aquest govern. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte i/o promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

Sustainable Scotland

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Scotland revisited…

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Fair beer

La cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu  que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?

Bicis elèctriques

Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.

Com volem Pg. Països Catalans?

No, a Holanda no pas tothom ha anat sempre en bici: fa 50 anys tenien ciutats tan plenes de cotxes com nosaltres però van saber dir prou i ho van capgirar tot; fem-ho nosaltres? Dues fotos del carrer de Java (Javaastraat) a La Haia: fa uns anys i avui. La tercera foto és del Pg Països Catalans avui; com el volem? Els canvis no només són possibles sinó que poden ser més ràpids del que pensem.

 

Municipis pel país

L’ANC demana a les candidatures i als futurs governs locals que despleguin quatre eines de país; totes quatre em semblen molt encertades, de calaix.

La primera: Impulsar la sobirania fiscal; pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.

La segona, essencial (ja ho vam viure l’1 d’octubre i ho seguim patint cada dia): Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.

Una tercera lligada amb l’anterior: Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.

I quarta: Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

Alhora, l’ANC demana als partits que no pactin cap govern municipal amb els partits del 155, sinó que facin pactes de govern entre ells i des dels ajuntaments comencin a fer República catalana, i pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.

El malson americà

Hi ha moltes maneres de definir el somni americà. La millor manera que he trobat jo és aquesta: des de 1820 el salari real dels treballadors als EUA no ha parat de créixer fins a finals dels anys setanta del segle XX. Durant un segle i mig els nord-americans han vist com el seu salari era millor que el de l’any passat, i pitjor que el del següent. Aquest cas espectacular (únic al món?) es va complir fins i tot durant la crisi de 1929. Per què si bé és cert que durant la crisi el sou dels treballadors va baixar, els preus de les coses (la roba, el menjar, les cases, etcètera) encara va baixar més amb la qual cosa el que en diem ‘salari real’ era millor. La definició de ‘salari real’ és aquesta: la quantitat de coses que pots comprar amb el sou. Doncs en aquest país durant un segle i mig la gent cada any podia comprar més coses: un segon cotxe, una casa més gran, estudis pels fills. Tenir millor salari any rere any els ha marcat el caràcter: l’esperit americà, l’optimisme americà, el somni americà, tot ve d’aquí. La cultura, evidentment, se’n ha vist impregnada i tots podríem anomenar pel·lícules, llibres, cançons i estereotips que marquen aquesta idea central dels EUA: guanyar.

I així estàvem a finals dels anys setanta quan de sobte, pam!, d’un any per l’altre, el sou s’estanca. Per primera vegada després de segle i mig, el sou real no puja. No hi ha millora. S’esfuma. Els nord-americans no s’ho podien ni creure perquè era una cosa mai vista, gairebé diríem que anti-americana. Suposo que hi ha moltes maneres de definir el malson americà. Una de les que impressiona més és aquesta: fa trenta anys que als EUA el salari real està estancat. Per increïble que sembli, el salari real del 2013 es troba al mateix nivell que a finals dels anys setanta.

És molt curiós de veure com van reaccionar els nord-americans davant un canvi tant extraordinari. Els americans, gent de recursos, van trobar una primera solució: si no cobrem més, treballarem més. I sí sí, es van posar a treballar més hores. Caps de setmana? Caps de setmana. No tenir vacances? No tenir vacances. Una segona feina? Una segona feina. Porten trenta anys així i quan jo he arribat aquí, tres dècades després, la veritat és que me’ls he trobat esllomats. Literalment esllomats. Una de les imatges que trasbalsa més de Nova York és entrar a vagons del metro de Brooklyn on el 90% de la gent dorm, rebentada després d’una llarga jornada laboral. No són ni les nou del vespre i cauen esllomats. Hi ha d’altres senyals dins el vagó que indiquen la mateixa idea: el programa de ràdio dels matins, “El matí dels EUA” diguem, aquí engega a les 4.30 am. Una mica massa aviat per començar a treballar, no creieu animals?! En fi, segur que ho heu llegit abans en alguna banda: els americans treballen tant que no tenen temps ni per parar a dinar. Per això als EUA triomfa el fastfood.

Els americans, gent de recursos, van trobar una segona solució. Si el salari del pare no millorava, doncs que també treballi la mare. A finals dels anys setanta el 40% de les dones als EUA treballaven. Avui són el 80%. I no només la dona es va posar a treballar per ajudar la família. Resulta que els vells també s’han posat a ajudar. A mi veure gent de 80 anys fent de cambrer als EUA primer em va xocar. És ara que ho entenc. Si amb el sou de cap de família no n’hi ha prou, que la resta de membres de la família també treballin !

Per últim, els americans van trobar una tercera solució al problema de tenir el sou estancat. Demanar diners al banc. Cotxe nou? A crèdit, que amb el sou no hi arribo. Estudis pels fills? A crèdit, que ni amb el sou d’ella podem pagar la matrícula de la nena. I no és casualitat que fos als anys setanta que s’inventessin les targetes de crèdit: és justament aleshores quan el sou es va estancar i el fenomen de viure a crèdit es va convertir en massiu i necessari. Trenta anys després tots coneixem persones que tenen quatre, cinc, sis targetes de crèdit.

Com diu l’economista nord-americà Richard Wolff, font d’aquest article juntament amb Donald Barlett i James Steele, autors del contundent llibre ‘The Betrayal of the American dream’ hi ha signes que ens mostren aquest canvi cultural que estem vivint des de fa dècades. Per exemple, l’èxit televisiu de les sèries sobre zombis. Wolff diu que això no és cap casualitat. Avui el futur es veu molt negre, no s’entén res del que passa i sembla com si hi hagués forces obscures que ens barren el pas i no ens permeten millorar. Tot és confús i la por que portem dins des de fa trenta anys la traiem a través de la cultura de masses. Tant de zombi amunt i avall és una manera d’expressar por i confusió. Leonard Cohen ja va avisar l’any 1988 de l’estancament amb la cançó Everybody Knows (‘The poor stay poor, the rich get rich, that’s how it goes, everybody knows’). I a dia d’avui sèries de TV com Breaking Bad i Weeds són exemples de ficcions on el protagonista, de classe mitjana, fa de camell, ven droga, perquè amb el sou no n’hi ha prou. Tenen audiències milionàries i molta gent s’hi veu reflectida.

La pregunta, és clar, és la següent: perquè es van estancar els sous a finals dels anys setanta als EUA? La resposta, sabuda fa anys, la detallarem la setmana vinent, en la segona part d’aquest article sobre el malson americà. Però jo ja avanço que no diré res de nou. Tot és sabut. De fet, la resposta la tens davant del nas i és molt probable que l’estiguis tocant amb els dits: parlo de l’ordinador.

Andreu Barnils a Vilaweb (25.5.2013)