Arxiu d'etiquetes: A

Família. Empatia.

Ens recullen i ens tornen a casa amb el seu cotxe, tot el camí greus i en silenci. Els ho agraeixo i crec que tinc sort de tenir la família que tinc. A vegades em sap greu de no fer més coses per ells. Quan han hagut de passar un mal tràngol, per exemple, em costa molt agafar el telèfon i dir unes paraules de confort, mostrar empatia. Dec tenir la mena de fòbia a parlar de què parlava l’altre dia, però ells no en tenen cap culpa i jo hauria de ser capaç de gestionar-ho més bé ni que fos per agraïment.

Sempre m’ha fet cosa trucar per telèfon. Per cert, sembla que el meu petit ha heredat aquesta fòbia de mi.

Cercar «empatia» al diccionari. I a l’enciclopèdia. Quina mena de diccionari? psicologia? filosofia?

Cork – Vall d’Hebron

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against th
e dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari.

Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure.

I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Per sort, la gent és molt amable i amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat.

Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

8. Tàrrega – Lleida (45 km, en portem 330)

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel (0034) 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la M per endur-se l’A. Ja havíem quedat amb ell que m’acompanyaria fins aquí. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’A se’n va havent fet gairebé 400 km (comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós). Gràcies per acompanyar-me fins aquí!!!

Ara hauré de plantejar-me de debò què faig. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes de vacances. Torno cap a casa? Enfilo cap al nord o el sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Decideixo continuar en direcció oest i aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

7. Montserrat – Tàrrega (65 km, en portem 285)

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’A ja porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, si se li pot dir alberg, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i t’hi pots quedar una nit i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

6. Manresa – Montserrat (10 + tren cremallera, en portem 220)

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de pujar en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia de bromes baixes que no ens deixen veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Dormim als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

5. Vic – Manresa (cap a 60 km, en portem 210)

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan austers -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament, perquè l’alberg està tancat (com poden tancar a l’estiu!!!???), igualment com altres hotels de la ciutat (!!!???). Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi està posant ordre (suposo), ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall, no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que estem cansats.

4. St Iscle- Vic (uns 60 km, en portem 150)

La baixada de St Iscle cap a la carretera és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Urius i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I deunidó com sua l’A, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Quan som a baix, l’A em confessa que no les tenia totes, quan baixava. És veritat que és una baixada molt dreta, impressionant a vegades..

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica per Vic. Veiem un carrer dedicat a la Laura (la de la citat dels sants, suposo). No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més.

3. St Iscle de Colltort

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’A (el de la N) està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’A (el meu) li ha tocat fer-li companyia. De fet, tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant el meu A i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà esforçar-nos per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, el meu fill petit (!) està passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa des de fa temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

2. Salt – St Iscle de Colltort (uns 45 km, en portem 90)

L’A i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en M per comentar-li-ho i m’explica que és culpa de l’incompliment del contracte per part d’una empresa, que va ser autoritzada a fer obres (per manteniment del subministrament de no recordo si gas o aigua) i no ha complert el que va signar; el Consorci els va al darrera.

També hi ha un tram poc abans d’arribar a st Feliu de Pallerols en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’E m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de st Feliu, l’A i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada, però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la N i en J.

1. Palamós – Salt (uns 45 km)

Sortim tots tres cap a Platja d’Aro per la carretera de la costa, per st Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. En P ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses. A més, el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en V i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però diem-ne “informal” perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En V i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies vam estar una setmana a Praga -la M i jo- i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).