marginàlies

A Can Gazà, durant bona part del matí, el sol lluïa i convidava a embadalir-se amb l’esvalot de colors hivernencs. Una de les gallines sortides de la cleda, entra i surti de les estances de baix traient de polleguera –i de granera- els estadants que desaven els dormitoris. Ha costat déu i ajut tornar-la amb les altres. En Manolo, l’indiot més gran, esguardant la granja des del seu tancat privilegiat l’ha rebuda amb renyada, com pertoca.

En admirar l’estranya harmonia gazanenca, t’entren ganes de mirar-la a la gatzoneta, a peu de carrer, a l’alçada dels ulls de l’aviram. I tirant la vista cap al caminal, veus més clar que mai que el carrer és fet pel qui no sap caminar, com diu l’adagi. I que d’això, d’anar sense llinya, els residents nostres n’han fet norma de vida, per molt mòlta que sigui.

Tenen molt clar que no tothom pot esser al carrer ample, encara que els deliris de grandesa, amb més freqüència que la desitjada, els entobia les reflexions i els somnis es disparen fins a fer mal de bon de veres.

Val a dir que a l’hora de tocar barra de bar, els gazanenc no tenen espines en els peus. Per altres quefers sí que són indolents i mandrosos, però la flaire de taberna, encara que molts no hagin tornar a beure més que cafè, els crida amb una potencia inaudita, com diuen que crida l’altíssim a seguir-lo. I si hi penses, en no tenir res més que poca cosa i migradíssimes ocasions de ballar per un peu, més val que dels bars estants frueixin de veure que el vent sense peu els distreu les males noves.