Arxiu de la categoria: Gironès i més enllà

Passejar per llogar cotxe

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe:

I ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.

Salt – Bonmatí – Adri – Salt

Dimecres passat, un dels altres dos ciclistes del departament em va deixar la bici de carretera i avui l’he anada a provar. He anat per aquí:

El manillar és més estret que el de les bicis que estic acostumat a portar i això em crea certa inseguretat, igual com també ho fa el tram de carretera entre Salt i Bonmatí, que té massa trànsit perquè m’agradi i això que era diumenge i n’hi havia poc; també he de dir que la gran majoria de cotxes s’apartaven de mi en avançar-me.

Les espardenyes han estat un martiri. L’amo de la bici també m’ha deixat les sabates però resulta que calça un número menys que jo i he hagut de patir per fer tota la ruta amb les sabates posades.

Per altra banda, la distància coberta ha estat més de la que hauria fet amb la bici híbrida, que té els pneumàtics més amples i per tant ofereix més resistència perquè s’arrapa més al terra.

Tot el camí he tingut la sensació que anava molt de pressa, molt més que habitualment, tot i que quan he arribat a casa i he mirat les dades a l’aplicació he vist que la mitjana de velocitat era només un km/h més que l’habitual de les altres sortides. Inclús la velocitat punta que he agafat ha estat menor que la màxima a què vaig arribar dissabte passat. Suposo que si m’acostumo a les condicions d’aquesta bici m’embalaré més.

Salt – Brunyola – Salt

Aquest matí he pedalat per una ruta circular que m’ha portat a fer uns 40 quilòmetres pel paisatge ondulat que fa de xarnera entre el Gironès i la Selva, entremig de camps d’avellaners i alternant carretera i pistes de terra: de Salt cap a Aiguaviva, Salitja, St Dalmai, un trencant a prop de Brunyola, St Martí Sapresa, l’ermita de St Pere Sestronques, Bonmatí i finalment via verda fins a Salt.

Encara no havia provat mai d’inserir un mapa d’una ruta. A primer cop d’ull sembla que ha quedat prou clar.

Salt – Palamós (per Cruïlles)

Una tercera ruta que segueixo per anar de Salt a Palamós travessa les Gavarres des de Quart (la primera era bàsicament seguir la via verda i la segona travessant les Gavarres des de Llagostera). Podem dividir els 50 kms aproximats del recorregut en cinc trams:

  • Salt – Quart: 9 o 10 kms per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – Montnegre, 8 km asfaltats de pujada.
  • Montnegre – St Sadurní de l’Heura, uns 14 kms, dels quals 9 kms de baixada (meitat asfaltat i meitat pista) i 5 kms de puja-i-baixa per carretera.
  • St Sadurní de l’Heura – Calonge: uns 16 kms asfaltats, dels quals 9 o 10 de pujada i 5 o 6 de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 kms de carretera.

M’encanta pedalar per les Gavarres. Trobo que el paisatge és sensacional, amb uns boscos fascinants que en dic de «selva seca» perquè no sé com dir-ne si no és  així, com una selva tropical però sense pluja; amb arbres, arbustos, herbes, matolls i flors ocupant tot tot l’espai disponible però sense aigua (gaire).

També m’agraden les Gavarres per la soledat i desolació. Desolació en el sentit d’espai deshabitat, desert, abandonat, tot i que això depèn molt de l’època de l’any perquè a l’estiu és freqüent trobar-t’hi ciclistes que busquen bones carreteres sense gaire trànsit.

De casa a Quart no té cap secret: simplement seguir la via del Carrilet fins a la sortida de Quart com he fet alguna altra vegada. Quan veiem el senyal que indica Castellar i Montnegre, doncs vinga: carretera i amunt!

A diferència de la pedalada a Sta Pellaia, però, quan arribem al trencant de St Mateu de Montnegre continuem per l’esquerra cap a Montnegre. Al principi la carretera és asfaltada però això s’acaba al cap de pocs quilòmetres i llavors cal continuar per una pista que té la mateixa amplada que la carretera. Això vol dir que hi ha plans per asfaltar-la? I hope not! Se’ls va acabar el pressupost? Activistes ecologistes els van aturar els peus? La consciència els va remoure les entranyes? Fos com fos, la ruta continua en baixada per una pista en condicions no gaire bones (molta pedra) fins que al cap de quatre o cinc quilòmetres més ens trobem amb la carretera que porta de Cassà a la Bisbal (GI-446). La seguim cap a l’esquerra fins a St. Sadurní de l’Heura. Algun dia m’aturaré a St Sadurní; te tot l’aspecte d’un d’aquests poblets empordanesos tranquils i acollidors que en Llach canta a «Arran de terra».

Avui segueixo pedalant; només d’entrar al poble agafo el primer carrer cap a la dreta i passo per davant del que semblen dos o tres bars o restaurants d’aspecte reposat fins que al final del carrer un tomb a l’esquerra em fa baixar de cop per una carretera estreta però asfaltada que m’allunya de St Sadurní. La carretera em porta a un punt just a mig camí entre St Sadurní i Cruïlles.

En aquest trencant podem seguir tot recte i abandonar per un moment l’asfalt per anar a parar a una masia que hi ha a uns centenars de metres, on recuperem la carretera cap a la dreta. Poc després veurem l’església de St Joan de Salellas a la nostra esquerra i una edificació enrunada a la dreta; sembla antic, només en queden quatre pedres.

Seguim baixant i planejant fins que trobem la carretera GI-660, que al cap de pocs quilòmetres comença a fer pujada fins al coll de la Ganga (només 212 metres d’alçada però quina suada!) i després baixa amb un pendent considerable durant 5 o 6 kms fins a Calonge.

A Calonge ja gairebé som a port. Podem seguir la carretera principal fins a St Antoni i després Palamós. Si no, a partir de l’Ajuntament agafar qualsevol carrer o camí cap a l’esquerra per passar sota la C-31 i d’aquí cap a Palamós. En qualsevol cas, 15 o 20 minuts i ja ens estem dutxant.

Salt – Osor – Susqueda – Pasteral – Salt

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot explicar per trams:

  • de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
  • d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
  • d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
  • del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
  • del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Salt – Palamós (per Romanyà)

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

  • Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
  • Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
  • Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem un petit túnel per sota una carretera. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Salt – Sta Pellaia – Salt

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

  • Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Vol baix

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Salt – Palamós (per Platja d’Aro)

Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:

  • Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
  • Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els unionistes havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, tinc la sensació que la fa més una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i menys una via verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixo la ruta del Carrilet i surto del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que surto per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i segueixo el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.

2. Salt – St Iscle de Colltort (uns 45 km, en portem 90)

L’A i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en Miquel per comentar-li-ho i m’explica que és culpa de l’incompliment del contracte per part d’una empresa, que va ser autoritzada a fer obres (per manteniment del subministrament de no recordo si gas o aigua) i no ha complert el que va signar; el Consorci els va al darrera.

També hi ha un tram poc abans d’arribar a st Feliu de Pallerols en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’Enric m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de St Feliu, l’A i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada, però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la Nuri i en Jep.

1. Palamós – Salt (uns 45 km)

Sortim tots tres cap a Platja d’Aro per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. En P ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses. A més, el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en V i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En V i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

 

De can Ninetes a la Crosa

Avui he quedat amb una colla de ciclistes. O de desvagats amb bicicletes incorporades, no ho sé ben bé. La Ma ha vençut la meva reticència a barrejar-me amb grups nombrosos d’humans i l’ajudo a menar un simpàtic ramat de ciclistes d’estar per casa cap al volcà de la Crosa.

El començament de la ruta l’he fet mil vegades: es tracta d’anar en direcció sud; hi podem anar per Salt via camí dels Carlins i direcció St Roc (sense arribar-hi) o des de Sta Eugènia pel carril bici del Güell. Avui, com que sortim de can Ninetes, anirem cap al pont del Dimoni, seguirem Güell amunt i anirem a parar al Perelló. Un cop allà podem seguir la carretera de Sta Coloma o passar per un carrer paral·lel a dins del poble, tots dos ens van bé. Si el que agafem és el carrer del Perelló trobarem alguna botiga i passarem per davant de l’Ajuntament; al final d’aquest carrer, però, també anirem a parar a la carretera de Sta Coloma, que haurem de seguir uns pocs centenars de metres.

Ja som, doncs, a la carretera de Sta Coloma. Quan s’acaben les cases i abans de travessar el pont de l’autopista, agafem un trencant a mà esquerra, pràcticament l’últim abans del pont (a finals de 2019 s’ha construït un giratori en aquest punt). Els primers metres estan enquitranats però de seguida s’acaba l’asfalt i seguim pel mateix camí sobre terra, amb arbres fruiters a dreta i esquerra (perers). La ruta ens acosta cada cop més a l’autopista (que tenim a la dreta, primer a uns centenars de metres i després més a prop), fins que acabem pedalant-hi paral·lelament.

El camí ens porta a travessar l’autopista per sota. Immediatament trobem dos camins a mà dreta: agafem el segon i pugem cap a un veïnat proper; són quatre cases velles.

Deixem les cases enrere i continuem entre camps de cereals i boscos, a prop del Mas Cantalosella; quan ens hi apropem i li girem l’esquena només d’entrellucar-lo per agafar un trencant a mà esquerra. Seguim la pista principal fins que trobem una carretera asfaltada, la que va d’Aiguaviva a l’aeroport; hi entrem cap a la dreta però només durant uns centenars de metres fins que a mà esquerra veiem un cartellet que ens indica “La Crosa”. La pista ens portarà entremig de boscos i puja-i-baixes enfangats fins a una altra carretera asfaltada que travessarem: cap a l’esquerra aniríem a Salitja i cap a la dreta a Estanyol, però nosaltres mirem de seguir recte per un corriol que ara ja ens porta al volcà de la Crosa.

Ens acostem a la carena del cràter i la pista ens duu (si deixem el cràter a la dreta) cap a l’ermita de St Llop, un bon lloc per baixar de la bici i explorar a peu dret. Després, continuem més o menys carenant per la pista que ens porta a la carretera de Sta Coloma; l’agafem cap a la dreta i ens porta en pocs minuts a Aiguaviva i d’aquí cap al Perelló, Can Gibert, Sta Eugènia i tornada a can Ninetes.

Salt – Celrà – Salt

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.

Pedalada fins a l’aeroport

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Cal sortir de Salt pel camí dels Carlins en direcció a Sant Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta ens duria a St Menna i el cementiri trenquem a l’esquerra com si anéssim cap al Perelló. No cal pas que hi arribem: passem de llarg el següent trencant que ens hi portaria i continuem (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

Ens incorporem a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, trobem un giratori. Aquí tenim dues opcions; si agafem la primera sortida, la carretera ens portarà a Aiguaviva, on podem agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també ens durà a la terminal.

Jo m’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda que dèiem, que és un camí que està asfaltat només els primers metres i que de seguida es fa de terra. Cal anar-lo seguint paral·lelament a l’autopista, que ens queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat ens trobem en una cruïlla una mica particular. Hem de travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida que puguem, de manera que continuem altre cop paral·lels a l’autopista però ara la tenim a la dreta (vegeu croquis).

De seguida veurem a la nostra dreta una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió de lavabos.

De cop, el nostre camí se separa de l’autopista, però no cal patir perquè hi torna al cap de molt poc, fins al punt que un pont ens permet passar a l’altra banda. Només de travessar tenim dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Nosaltres agafem la primera cap a l’esquerra i tornem a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que tornem a tenir a la nostra esquerra) fins que trobem una carretereta asfaltada que agafem cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ens trobem la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafem cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portàvem i al cap de poc ja tindrem la pista d’aterratge a la vista. Passem per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuem endavant fins a la terminal.

Total de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats:

Flaçà – Gola del Ter

(en preparació)

(…)

Cal sortir de la plaça de l’estació de trens i anar a trobar una carretera que passa just pel darrera (per exemple, anar cap a la dreta per la carretera que porta a Bordils i, just després de travessar les vies, girar a mà dreta i seguir la carretera; sabreu que és la bona perquè al cap de pocs minuts passa per sota d’un pont estret pel damunt del qual circula el tren). Seguir la carretera cap a St Llorenç de les Arenes (en pujada) i Foixà. Just abans d’entrar a Foixà, cal tombar a mà esquerra en direcció a la Sala i, tot seguit, Parlavà. Després, cap a Fonolleres i Serra de Daró (pels afores). Aquí cal travessar un pont i passar a l’esquerre del Daró. Tot seguit, seguim la pista cap a Gualta i deixarem el pont vell a mà esquerra, sense passar-hi. La carretera ens durà a travessar la carretera principal per un punt perillós perquè sol haver-hi força trànsit (sobretot a l’estiu). Anirem a parar a un extrem d’un pont que, si el travessem, ens farà entrar a Torroella de Montgrí. Si no el travessem, continuem la nostra ruta vora el Ter, que tenim a la nostra esquerra. Anem en direcció al càmping El Delfín Verde, just al sud del qual hi ha les Basses d’en Coll.

(…)