Arxiu de la categoria: Dia a dia

La meva “guarderia”

Avui he sabut que tal dia com avui fa una pila d’anys es va inaugurar un lloc on vaig passar moltes estones dels primers anys de la meva vida: la guarderia de la Coma Cros. Es veu que es va inaugurar tal dia com avui fa 65 anys, el 1954!

L’edifici es va rehabilitar ja fa uns anys i ara és una residència d’avis que es diu Les Vetes. Ja seria bo que també hi passés els darrers anys de la meva vida! No se sap mai…

Calcem-nos!

En Barbeta i jo tenim ideals polítics força diferents però a vegades el llegeixo i trobo que fa uns pronòstics no pas tan desencertats. Avui diu que la tempesta perfecta està a punt d’esclatar perquè, segons ell, l’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Ja ho veurem. Si les persones som imprevisibles, la imaginació dels partits és incommensurable, i de l’Estat no en parlem. I no té per què passar allò que volem que passi.

Adéu barrakes

Una de les conseqüències de la temptativa de revolta popular d’aquests dies és la suspensió de les barrakes de les Fires. La proximitat física de l’espai de barrakes a l’edifici dels jutjats i la gran quantitat de jovent que s’hi aplega en fan un risc per a aquells que no veuen amb bons ulls la revolta. Per altra banda, si tot aquest jovent no té un lloc espaiós i ben organitzat per sortir de festa, no es revoltarà? Què farà?, on anirà? Farres (concentracions) improvisades a qualsevol lloc? Em sembla que totes dues opcions comporten risc i l’Ajuntament de Girona ha optat per la que comporta menys risc immediat perquè s’ensuma que la gent no està prou calenta per tirar endavant una autèntica revolta i no vol facilitar res a base d’organitzar concentracions.

Un dels efectes col·laterals d’aquesta decisió és la suspensió del bus nocturn que habitualment porta el jovent de Salt (i altres pobles) a Fires. No és pas que em sorprengui perquè això d’afavorir la mobilitat amb transport públic no és pas una cosa que trobem gaire sovint a l’agenda de cap administració pública, i ara el jovent ho tindrà més complicat per assistir a les altres activitats de Fires que no s’han suspès, com ara les Fires Alternatives o algun concert. O per aplegar-se per aixecar barricades, és clar.

Manifest nacionalista

Aquesta tarda m’he llegit d’una tirada el llibre “Manifest nacionalista” que en Robert em va deixar la setmana passada.

El professor Ulises Moulines és filòsof i ha escrit un assaig en què reivindica el nacionalisme com una manera de posar en valor matisos, detalls i diferències que ens identifiquen com a nació i al mateix temps enriqueixen el que s’entén per Humanitat. Res a veure amb el nacionalisme de nazis i feixistes.

Valora el nacionalisme com un fenomen cultural profund i no pas una moda passatgera i es queixa del dèficit conceptual i metodològic que veu en el tractament habitual del nacionalisme. És clar, ell és un teòric de la ciència i troba a faltar “rigor de laboratori”, podríem dir, a les anàlisis que es fan. A mi també em sembla que en el camp de les humanitats o les ciències socials es fa difícil entendre’s amb altra gent perquè cadascú dóna als mots sentits diferents dels que els mateixos mots tenen per a altres (començant pel mot “nació”).

Com que Moulines està a favor de la màxima diversitat possible a l’univers, per això mateix està a favor del que ell entén per nacionalisme. De fet, el seu text és una defensa d’una cosa de la qual em sento molt a prop: el nacionalisme internacionalista –que no és un joc de paraules, diu ell, sinó una visió constructiva d’un problema sovint mal plantejat. Defensar els matisos propis de cada nació, posar en valor els trets que són particulars de cada poble, col·laboren a l’enriquiment -o al menys a la no pèrdua- de la diversitat cultural que caracteritza l’espècie humana. Igual que defensem que no desapareguin les balenes o determinats insectes de la selva, també hauríem de defensar l’existència de les nacions en tant que representen evolucions que enriqueixen el concepte d’espècie humana.

En el llibre analitza què es pot entendre per nació i afirma entre altres coses que és un abús denominar «nacionalisme» el que de fet és un imperialisme camuflat -o no- (que ell anomena «hegemonisme»). El problema és el que deia abans: en el món de les ciències socials sembla que els conceptes només volen dir allò que qui els fa servir vol que vulguin dir.

El professor Moulines és una d’aquelles llumeneres que en altres circumstàncies tindríem la sort de tenir a Catalunya. Va néixer a Veneçuela fill de pares catalans que van haver de fugir a l’exili i ara és catedràtic a la universitat de Múnic.

Setmana febril

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre.

Aquests dies, l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i molt menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que per la gent ha quedat clar que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o del tipus que sigui, però en caldran. Una cosa que em preocupa és que veig la gent disposada a fer aquests sacrificis, la gent vol sortir al carrer i lluitar, farà el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de guiar-nos en una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera frustració. També em pregunto si calen lideratges. Què s’entén per lideratge? Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.

Marxa per la Llibertat

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. M’ho havien dit i avui ho he comprovat. Quin luxe, poder disposar de gent així a qualsevol lluita.

Gent de pau a la presó

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

La revolta catalana

Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot

                                                                          Vicent Andrés Estellés

 

Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.

Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia al poder els mateixos que en gaudien en el règim anterior i cedia unes engrunes als convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.

Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos dels continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.

També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en el fet que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.

Però la consciència que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.

Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autoorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.

Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants…, després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.

Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.

I sí! La indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! No ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos”, amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, això seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.

Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des de la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrere no hi ha res i és conscient que només podem avançar.

Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.

La revolta catalana continua.

Ramon Muñoz Salló. Membre del CDR Salt.

Salt, 16 d’octubre de 2019

Passejar per llogar cotxe

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe:

I ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.

Segona oportunitat

Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que he de dir que sóc molt escèptic respecte el que pugui passar.

Potser sí que vam ser massa càndids i un cop desenganyats costarà tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el camí cap a la independència no va acabar la feina que els havíem encarregat.

Ara som menys innocents, diria. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas de franc. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.

Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha evolucionat al ritme dels esdeveniments. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi. Una elit que es va treure de la màniga la Santa Inquisició és capaç de qualsevol cosa.

Salt – Bonmatí – Adri – Salt

Dimecres passat, un dels altres dos ciclistes del departament em va deixar la bici de carretera i avui l’he anada a provar. He anat per aquí:

El manillar és més estret que el de les bicis que estic acostumat a portar i això em crea certa inseguretat, igual com també ho fa el tram de carretera entre Salt i Bonmatí, que té massa trànsit perquè m’agradi i això que era diumenge i n’hi havia poc; també he de dir que la gran majoria de cotxes s’apartaven de mi en avançar-me.

Les espardenyes han estat un martiri. L’amo de la bici també m’ha deixat les sabates però resulta que calça un número menys que jo i he hagut de patir per fer tota la ruta amb les sabates posades.

Per altra banda, la distància coberta ha estat més de la que hauria fet amb la bici híbrida, que té els pneumàtics més amples i per tant ofereix més resistència perquè s’arrapa més al terra.

Tot el camí he tingut la sensació que anava molt de pressa, molt més que habitualment, tot i que quan he arribat a casa i he mirat les dades a l’aplicació he vist que la mitjana de velocitat era només un km/h més que l’habitual de les altres sortides. Inclús la velocitat punta que he agafat ha estat menor que la màxima a què vaig arribar dissabte passat. Suposo que si m’acostumo a les condicions d’aquesta bici m’embalaré més.

Humanitat?

El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.

No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.

Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.

Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.

Silenci -on és l’esquerra?

És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.

 

 

 

 

Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.

A la gent tòxica

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

 

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

Salt – Brunyola – Salt

Aquest matí he pedalat per una ruta circular que m’ha portat a fer uns 40 quilòmetres pel paisatge ondulat que fa de xarnera entre el Gironès i la Selva, entremig de camps d’avellaners i alternant carretera i pistes de terra: de Salt cap a Aiguaviva, Salitja, St Dalmai, un trencant a prop de Brunyola, St Martí Sapresa, l’ermita de St Pere Sestronques, Bonmatí i finalment via verda fins a Salt.

Encara no havia provat mai d’inserir un mapa d’una ruta. A primer cop d’ull sembla que ha quedat prou clar.

Espanya no falla -i nosaltres?

Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria o bé una de prou baixa per tal que els acusats ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?

Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres que ens hem cansat de repetir: “no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida”. Penso que el govern espanyol en podria treure un bon rèdit i encara que la dreta cavernícola protestés s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconseguia desorientar altra vegada el separatisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.

De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén l’argument de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però nosaltres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.

La fira de les vanitats

Llegit! Al final, més satisfet que decebut tot i que les expectatives que havia posat en aquest llibre d’en Tom Wolfe em feien patir perquè eren molt altes i a vegades passa que si poses moltes expectatives en alguna cosa acabes jutjant el resultat amb més severitat i pots suspendre coses que d’altra manera, sense expectatives, aprovaries. També he trigat molt més a acabar-lo del que em pensava perquè darrerament he estat molt enfeinat i, a més, també he de reconèixer que em costa llegir llibres de 700 pàgines. Això ha matisat la satisfacció de llegir una obra que és un no-parar de frases enginyoses i situacions rocambolesques. Potser masses, ben pensat, i tampoc no m’ha semblat que totes fossin tan brillants com diuen.

El balanç és molt positiu, tanmateix, i trobo que és un llibre poc menys que genial. Es tracta d’una sàtira de la Nova York de la dècada de 1980, dels yuppies que es pensaven que eren els amos del món, de la corrupció policial i judicial que propiciava un sistema que s’anava podrint, d’un periodisme sense escrúpols que només volia vendre diaris; en resum, d’una societat que vam tenir sort de deixar enrere tot i que, llibre a banda, veiem que ha deixat uns hereus que malgrat tot sobreviuen i ens fan la vida més difícil del que hauria de ser. És un llibre fàcil de llegir, distret, amb moltes situacions divertides i algunes d’hilarants, amb descripcions magistrals de situacions i personatges, amb una càrrega satírica impressionant.

Potser el que m’ha interessat més ha estat el detall amb què descriu els personatges, que he trobat molt treballats i coherents, brillant; és possiblement el que m’ha fet continuar llegint quan el gruix de pàgines que em quedava em tirava una mica enrere. El yuppy protagonista, per descomptat, però també la seva amant i tota la família encara que tinguin papers secundaris, més discrets. I el reverent Bacon, una caricatura extraordinària, amb el fiscal àvid de poder i el seu ajudant escalador, el periodista cínic del diari sensacionalista, el jutge geniüt i moralista…

La pregunta que em faig, tanmateix, és si tot aquest sidral tan ben travat no es podria haver escrit en la meitat de pàgines que ocupa “La fira de les vanitats”.

Salt – Palamós (per Cruïlles)

Una tercera ruta que segueixo per anar de Salt a Palamós travessa les Gavarres des de Quart (la primera era bàsicament seguir la via verda i la segona travessant les Gavarres des de Llagostera). Podem dividir els 50 kms aproximats del recorregut en cinc trams:

  • Salt – Quart: 9 o 10 kms per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – Montnegre, 8 km asfaltats de pujada.
  • Montnegre – St Sadurní de l’Heura, uns 14 kms, dels quals 9 kms de baixada (meitat asfaltat i meitat pista) i 5 kms de puja-i-baixa per carretera.
  • St Sadurní de l’Heura – Calonge: uns 16 kms asfaltats, dels quals 9 o 10 de pujada i 5 o 6 de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 kms de carretera.

M’encanta pedalar per les Gavarres. Trobo que el paisatge és sensacional, amb uns boscos fascinants que en dic de «selva seca» perquè no sé com dir-ne si no és  així, com una selva tropical però sense pluja; amb arbres, arbustos, herbes, matolls i flors ocupant tot tot l’espai disponible però sense aigua (gaire).

També m’agraden les Gavarres per la soledat i desolació. Desolació en el sentit d’espai deshabitat, desert, abandonat, tot i que això depèn molt de l’època de l’any perquè a l’estiu és freqüent trobar-t’hi ciclistes que busquen bones carreteres sense gaire trànsit.

De casa a Quart no té cap secret: simplement seguir la via del Carrilet fins a la sortida de Quart com he fet alguna altra vegada. Quan veiem el senyal que indica Castellar i Montnegre, doncs vinga: carretera i amunt!

A diferència de la pedalada a Sta Pellaia, però, quan arribem al trencant de St Mateu de Montnegre continuem per l’esquerra cap a Montnegre. Al principi la carretera és asfaltada però això s’acaba al cap de pocs quilòmetres i llavors cal continuar per una pista que té la mateixa amplada que la carretera. Això vol dir que hi ha plans per asfaltar-la? I hope not! Se’ls va acabar el pressupost? Activistes ecologistes els van aturar els peus? La consciència els va remoure les entranyes? Fos com fos, la ruta continua en baixada per una pista en condicions no gaire bones (molta pedra) fins que al cap de quatre o cinc quilòmetres més ens trobem amb la carretera que porta de Cassà a la Bisbal (GI-446). La seguim cap a l’esquerra fins a St. Sadurní de l’Heura. Algun dia m’aturaré a St Sadurní; te tot l’aspecte d’un d’aquests poblets empordanesos tranquils i acollidors que en Llach canta a «Arran de terra».

Avui segueixo pedalant; només d’entrar al poble agafo el primer carrer cap a la dreta i passo per davant del que semblen dos o tres bars o restaurants d’aspecte reposat fins que al final del carrer un tomb a l’esquerra em fa baixar de cop per una carretera estreta però asfaltada que m’allunya de St Sadurní. La carretera em porta a un punt just a mig camí entre St Sadurní i Cruïlles.

En aquest trencant podem seguir tot recte i abandonar per un moment l’asfalt per anar a parar a una masia que hi ha a uns centenars de metres, on recuperem la carretera cap a la dreta. Poc després veurem l’església de St Joan de Salellas a la nostra esquerra i una edificació enrunada a la dreta; sembla antic, només en queden quatre pedres.

Seguim baixant i planejant fins que trobem la carretera GI-660, que al cap de pocs quilòmetres comença a fer pujada fins al coll de la Ganga (només 212 metres d’alçada però quina suada!) i després baixa amb un pendent considerable durant 5 o 6 kms fins a Calonge.

A Calonge ja gairebé som a port. Podem seguir la carretera principal fins a St Antoni i després Palamós. Si no, a partir de l’Ajuntament agafar qualsevol carrer o camí cap a l’esquerra per passar sota la C-31 i d’aquí cap a Palamós. En qualsevol cas, 15 o 20 minuts i ja ens estem dutxant.

Bordeus

Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània (o al menys de les que m’agraden més; no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

 

Salt – Osor – Susqueda – Pasteral – Salt

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot explicar per trams:

  • de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
  • d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
  • d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
  • del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
  • del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Dies a la Vall de Boí

Aquesta setmana hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de remarcables: al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

Massa feina

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Amnistia vs Independència

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més o sobretot d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Així no, gràcies

Tot passejant per Palamós he vist un altre exemple de coses que no s’haurien de fer. No m’agrada deixar en evidència persones que han comès alguna rucada però penso que quan es tracta d’institucions sí que s’ha de ser crític; si es prenguessin seriosament la seva feina no caldria fiscalitzar-les. A més, l’Ajuntament de Palamós en fa una rere l’altra.

Aquest carril bici bidireccional en el Passeig de Mar a tocar del límit municipal amb St Antoni en un carrer pacificat al trànsit no té cap sentit. L’única cosa que l’Ajuntament en treu és que podrà afegir uns quants metres més al seu llistat propagandístic de quilòmetres de carrils bici construïts.

Una cosa que no es veu a la foto i que tampoc no té sentit és que aquest carril bici comença i acaba aquí mateix, sense solució de continuïtat cap enlloc. Un altre dia en parlarem més.

Altres lluites

Un company que sempre està alerta ens envia dos articles (aquest i aquest) en què es descriuen tàctiques i estratègies que la gent de Hong Kong fa servir per lluitar al carrer contra el totalitarisme que els vol esclafar. És purament resistència; vestida de guerrilla de carrer, d’acord, però només miren de resistir.

Potser nosaltres en podem treure alguna lliçó de cara a la guerra que mantenim contra els nostres propis opressors. La primera, en la meva opinió: quan estiguem prou desesperats que fem servir la força sempre tindrem les de perdre.

Unitat, sisplau

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus efectes col·laterals -desitjats o no- podem aspirar a assolir alguna cosa. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres obvietats, deia que… no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

El problema de la unitat és trobar bona companyia; n’hi ha que diuen que són independentistes però només farien alguna cosa per la independència si fos gratis. Aquests colla ens endarrereixen i cal fugir-ne. Al final, val més tot sols que mal acompanyats.

Quins dilemes, quan es vol la unitat!

Cooperativisme d’habitatge

Llegit a Nació Digital. Cooperativisme d’habitatge: el millor de la compra i el millor del lloguer. La Borda a Sants, Vidàlia al Berguedà i Walden XXI a Sant Feliu de Guíxols, tres exemples d’un model a l’alça: habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús.

Precisament fa uns dies em van arribar notícies del projecte de St Feliu, que està enfocat a gent gran. Sí, ja fa anys que van començar a tractar-me de vostè i ja dec ser part d’això que en diuen “gent gran”.

Viure en català

Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans. Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un espècimen: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant.

Si la nostra llengua ha de sobreviure, és a dir, si el nostre poble ha de sobreviure, ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, estem arreglats!

#Flygskam + #StayGrounded

La veritat és que volar en avió m’agrada, però també és veritat que quan ho faig tinc remordiments perquè els costos externs de volar em pesen en la consciència. Si no fos pel dineral -que ve dels nostres impostos- que Diputació i Cambra de Comerç paguen a Ryanair, per exemple, segur que aquesta aerolínia no tindria pas tants d’avions a Girona. El soroll i les emissions que comporten els vols tampoc no són poca cosa. He llegit que un avió deixa anar 20 vegades més de CO2 que un tren, i tot i que no sé fins a quin punt aquestes dades són fiables em pregunto com és que alguns (experts?) es van deixar colar aquell gol que deia que l’AVE (el TGV, dèiem aleshores) havia de servir per reduir dràsticament el trànsit als aeroports perquè la major part de la gent que hauria de viatjar lluny ho faria amb el tren d’alta velocitat.

A més de l’article del paràgraf anterior, aquest altre que acabo de llegir sobre dades de contaminació dels avions farà que m’ho rumiï encara més abans de desplaçar-me per via aèria.

Cotxes elèctrics

Darrerament he llegit un parell d’articles d’en Marc Belzunces sobre el cotxe elèctric. Sempre recomano de llegir el que diu en Marc i en aquest cas també.

7 de juliol de 2019: Quant contamina un vehicle elèctric? És freqüent sentir que un vehicle elèctric contamina tant o més que un de combustió · Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? (https://www.vilaweb.cat/noticies/contaminacio-vehicle-electric/). Entenc que aquest article està centrat en l’anàlisi de la contaminació dels cotxes i no és pas un dossier o reportatge sobre aquest tipus de vehicle ni molt menys sobre mobilitat en sentit ampli. Si hagués estat el cas, jo hi hauria afegit comentaris crítics sobre el fet que la mobilitat de la població estigui basada en els cotxes, siguin elèctrics o no. Aquest fet condiciona tantes coses, des del disseny de les ciutats i l’espai reservat a cotxes i persones fins a qüestions de seguretat, salut pública, indústria, multinacionals, etc., que condiciona la mateixa vida de la gent. Això no treu que un cotxe elèctric no sigui menys indesitjable que un amb motor de combustió.

14 de juliol: El cotxe elèctric, amb problemes: no hi ha prou bateries. La hipòtesi més temuda per a electrificar el transport s’ha fet realitat · Hi ha solucions o s’ha arribat a un límit? (https://www.vilaweb.cat/noticies/cotxe-electric-problemes-bateries/). Aquí s’aborda un dels problemes relacionats amb la construcció massiva de cotxes elèctrics, una de les excuses de les administracions per no potenciar més decididament aquest tipus de vehicles.

Panteres grises de l’Empordà

Perdó pel títol, però estic segur que aquesta iniciativa és ben digna dels avis i àvies més actius de Nova York.

M’ha arribat informació interessant d’una colla de gent d’entre 55 i 70 anys que han engegat un projecte, el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Es tracta de dur a terme una reforma integral de l’edifici d’un antic hotel per construir una trentena d’apartaments d’uns 50 m2 amb habitació, una petita cuina, sala-menjador i bany ampli i adaptat. El projecte comptarà també amb amplis espais comunitaris com sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca-ordinadors, bugaderia, pàrquing, trasters, etc.

El mateix grup d’avis i àvies és responsable del desenvolupament del projecte i s’organitzen per tirar-lo endavant amb el suport tècnic d’una cooperativa d’habitatges no especulatius que es diu Sostre Cívic. Ja ho deia: panteres grises!

Pitjor servei

Cada cop que agafo el tren no puc evitar de pensar com han empitjorat els horaris al llarg dels anys. El mateix trajecte Girona-Barcelona que fa 30 anys es feia en una hora avui comporta un mínim d’una hora i vint minuts, sovint més. Sí que pots fer-ho més de pressa però només si pagues un bitllet d’AVE i no pas de Rodalies, i això és molt més car. A més, no pots pas triar estació i només pots baixar del tren a Sants.

I ja no parlem d’horaris. Com pot ser que no hi hagi cap tren nocturn entre Girona i Barcelona?

Cork – Vall d’Hebron

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,

Because their words had forked no lightning they

Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright

Their frail deeds might have danced in a green bay,

Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,

And learn, too late, they grieved it on its way,

Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight

Blind eyes could blaze like meteors and be gay,

Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,

Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.

Do not go gentle into that good night.

Rage, rage against the dying of the light.

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari. Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Star Wars, continuem

Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.

Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!

Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.

Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones v

a prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pensilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Família friki

No sé si existeix el carnet de família friki però estem en el procés de merèixer tenir-lo. Hem anat al Museu del Cinema i hi hem llogat les tres primeres pel·lícules de Star Wars. Les tres primeres en l’ordre cronològic de la història, no en l’ordre d’aparició de les pel·lícules.

Les tres següents ja les tenim.

I les tres últimes són a llista d’espera…