Mostra totes les entrades de jperadalta

Segona oportunitat

Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que he de dir que sóc molt escèptic respecte el que pugui passar.

Veig que la gent és menys càndida que llavors i un cop desenganyats costa tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el procés no va acabar la feina que els havíem encarregat.

Menys càndida i menys innocent. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas de franc. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.

Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha canviat, o evolucionat. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi.

Salt – Bonmatí – Adri – Salt

Dimecres passat, un dels altres dos ciclistes del departament em va deixar la bici de carretera i avui l’he anada a provar. He anat per aquí:

 

El manillar és més estret que el de les bicis que estic acostumat a portar i això em crea certa inseguretat, de la mateixa manera que el tram de carretera entre Salt i Bonmatí, que té massa trànsit perquè m’agradi (i això que era diumenge i n’hi havia poc). També he de dir que la gran majoria de cotxes s’apartaven de mi en avançar-me.

Les sabates han estat un martiri. L’amo de la bici també m’ha deixat les sabates però resulta que calça un número menys que jo i he hagut de patir per fer tota la ruta amb les sabates posades.

Per altra banda, la distància coberta ha estat més de la que hauria fet amb la bici híbrida, que té els pneumàtics més amples i per tant ofereix més resistència perquè s’arrapa més al terra.

Tot el camí he tingut la sensació que anava molt de pressa, molt més que habitualment, tot i que quan he arribat a casa i he mirat les dades a Endomondo he vist que la mitjana de velocitat era només un km/h més que l’habitual de les altres sortides. Inclús la velocitat punta que he agafat ha estat menor que la màxima a què vaig arribar dissabte passat. Suposo que si m’acostumo a les condicions d’aquesta bici m’embalaré més.

Silenci

Hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. I també gent que veu que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos-en la culpa. Potser inclús veuen que el que hem fet ha estat treure la màscara a l’autoritarisme de l’Estat espanyol.

Són gent que veuen que ara sí, amb aquesta repressió desfermada, es poden complir les paraules de Martin Niemöller i només per això els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè es posin al nostre costat quan sigui encara més obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i siguin prou valents per prendre partit.

Em ve de gust transcriure les conegudes paraules del poema “Vaig guardar silenci”, de Martin Niemöller, que diuen: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.”

A la gent tòxica

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. El transcric sencer perquè trobo que l’encerta de ple i crec que val la pena fer-ne difusió perquè tothom el pugui llegir.

 

Pels del ‘jo ja ho deia’, ‘així no farem res’ i similars

He arribat –ja fa temps– a una edat en què crec que no m’és bo perdre el temps mirant-me el melic quan la història ens ha donat l’oportunitat d’accelerar-la, o de variar-la, segons què siguem capaços de fer i què estiguem disposats a arriscar.

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada.

Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. Cada centímetre d’elevació. Cada persona que hi intervé. Entretant, això sí, s’asseuen al sofà perquè cap iniciativa no és prou bona.

Personalment m’hi nego. Vull construir i enlairar-me fins al terrat com més aviat millor. Costi el que costi. Fent graons rectes o malgirbats. M’és del tot igual. Quan sigui dalt, ja m’entretindré a fer els repassos, si fa al cas.

N’estic tip dels savis de torn; dels perfeccionistes; dels que per ells cap iniciativa no és bona; dels pusil·lànimes; dels que s’hauria de cremar –tant sí com no– el país; dels que hem de demanar permís a un peu per moure l’altre; dels que es graten la panxa pontificant; dels que ho rebentarien tot ‘d’una vegada’ o dels que ‘no hauríem de prendre mal’. Tots ells tenen, per mi, un alt grau de toxicitat. I tots ells tenen (conscientment o inconscientment) un denominador comú: blocatge i paralització.

L’enrenou, el batibull gratuït i la crítica permanent sense jugar-s’hi (quedi clar) ni un sol pèsol per part dels qui remenen amb fruïció aquesta mena d’olla, no m’interessen gens ni mica. Som una munió de conciutadans (una majoria del tot inimaginable fa uns anys i que continua creixent dia a dia) que estem decidits a persistir, perseverar i arriscar. I ho farem.

La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi.

Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. No tots podem fer, ni hem de fer, el mateix. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

No m’interessen ni els que em volen entretenir, ni els que volen arribar a dalt miraculosament sense fer l’escala, ni els que es limiten a dir que no hi arribaré mai. Amb cap d’ells al davant mai no podrem assolir allò que volem. Ben al contrari, continuarem embardissats i confusos. És el que alguns d’ells volen.

Sóc dels que he dit reiteradament (i està escrit) que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la –quan vol i a consciència– els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. On hi ha ostatges segrestats per l’estat i on hi ha líders obligats a romandre a l’exili. On se’ns amenaça sistemàticament amb la repressió i l’aniquilament de la nostra manera de ser, de fer, de pensar i de parlar. On es pretén ‘castellanitzar’ els nostres nens o, literalment, ‘desinfectar-nos’. On la plena coincidència –en aquest sentit– de Vox, del PP, de Ciudadanos, del PSOE (i PSC) al voltant del 155, de la monarquia i de la unitat de la pàtria fa veritable feredat.

Per això dic, i reitero, que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. Per dur que sembli. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes. Nosaltres, dissortadament, sí.

L’estat i, també, determinada partitocràcia autonomista (cal dir-ho) s’han fregat les mans tot veient com durant dos anys ens han fet perdre el temps llepant-nos les ferides. Distraient-nos amb tota mena de festes solidàries i prou. Canviant-nos el paradigma de reclamar la ‘independència’ pel de ‘llibertat presos polítics’. Sense practicar, gairebé ni un sol dia, la resistència no violenta i la desobediència pacífica. L’estat, perquè volia enfortir-se (en contra nostra) amb nova jurisprudència que tindrem damunt la taula ben aviat (amb la sentència que tots albirem) i amb reformes legislatives que arribaran tan bon punt aquesta ‘nova jurisprudència’ sigui efectiva. La partitocràcia autonomista, perquè sempre li ha interessat fer marxa enrere i viure de la menjadora ancestral.

Cal ser-ne conscients per passar full i no caure en els nous paranys que, sens dubte, arribaran. Ara ja ens volen amatents a la diatriba indult o amnistia i, després, ens voldran entretinguts en si els presos es quedaran a Barcelona o a Madrid. I encara més, si els han de donar el tercer grau penitenciari o no. Són temes molt importants. Qüestions que, indubtablement, hauran de formar part prioritària de la seva agenda i de la dels seus advocats. Tanmateix, cap d’aquestes preocupacions no poden condicionar la lluita del país. Seria incórrer un altre cop en la mateixa equivocació i caure en el parany que l’estat, i els del 155, volen i ens proposen.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat. Per això cal fer camí i no podem desaprofitar cap esforç vingui de qui vingui i per petit que sigui. Tothom hi pot fer alguna cosa. Tots ens necessitem i tots hi hem de ser.

Hem tingut la sort de viure el dia més transcendent de la història de Catalunya dels últims tres-cents anys. El dia en què tot un poble es va mirar als ulls i, dempeus, va fer front a tot un estat autoritari, irat i repressor. El dia 1 d’octubre. El dia que va marcar un abans i un després de la nostra història.

Ara ve la sentència. Serà injusta, inhumana i cruel. No la podrem admetre de cap de les maneres. Personalment desconec què passarà en matèria de contesta. Tant de bo ho sabés. Sí que sé dues coses. Una, que em trobareu empenyent o estirant tant com pugui en allò que la meva capacitat em permeti; i dues, que no faré gens de cas d’aquells que remenen la immensa olla de la inacció i la paràlisi, mentre mantinguin aquest posicionament. Només amb la gosadia i fermesa del dia 1 d’octubre podrem fer front a la sentència i a l’estat que ens la voldrà imposar. Si voleu fer quelcom pel país, mireu-vos cada dia al mirall i pregunteu-vos què heu fet el dia anterior i què fareu el dia que comença. Només així arribarem allà on ens cal i volem, perquè tot el que ens cal és construir el nostre futur, el dels nostres fills i el dels nostres néts que són també els vostres.

Pronoms febles

Va de pronoms febles.

La meva parella atribueix part del fet que a vegades no ens entenguem als pronoms febles. Es queixa que ho ha de contextualitzar tot perquè jo ho entengui! Al marge que això sigui així o no (que no ho és!) és veritat que cada llengua construeix (o «ve determinada per»?) una estructura mental determinada dels seus parlants. Això no estic segur que es pugui expressar així; quan dic estructura mental no vull pas dir que el cervell sigui físicament diferent en funció de la llengua que es parla. O potser sí?

El que vull dir és que en català, per exemple, tenim una colla de pronoms febles que a vegades no existeixen en altres llengües i a vegades, quan hi existeixen, es poden fer servir de maneres diferents. Els pronoms febles ens ajuden a remetre’ns a persones, coses o llocs que han sorgit a la conversa o sabem que existeixen, i segurament algunes vegades no cal fer-los servir per tenir-los presents, de manera que diria que no pas sempre caldria fer servir alguns pronoms febles per poder seguir una conversa.

A les nostres converses, jo sempre trobo a faltar pronoms febles quan ella parla, i ella em diu que jo en faig servir molts innecessàriament i que això l’atabala.

La seva primera llengua és l’espanyol i li costa entendre quan s’han de fer servir «hi» o «en», o que un mateix pronom pugui presentar-se de forma plena, reforçada, elidida o reduïda. No la culpo pas, perquè si catalans també s’hi fan un embolic, ja pots comptar els que han après català de grans.

En fi, res, era només per explicar-me a mi mateix una de les raons que compliquen la nostra relació.

Salt – Brunyola – Salt

Aquest matí he pedalat per una ruta circular que m’ha portat a fer uns 40 quilòmetres pel paisatge ondulat entre el Gironès i la Selva, entremig de camps d’avellaners i alternant carretera i pistes de terra: de Salt cap a Aiguaviva, Salitja, St Dalmai, un trencant a prop de Brunyola, St Martí Sapresa, l’ermita de St Pere Sestronques, Bonmatí i finalment via verda fins a Salt.

Encara no havia provat mai d’inserir un mapa d’una ruta. A primer cop d’ull sembla que ha quedat prou clar.

Espanya no falla -i nosaltres?

Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria per als acusats, o bé una sentència prou baixa en anys per tal que ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?

Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres de l’independentisme, que s’ha cansat de repetir que no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida, i el govern espanyol en podria treure un bon rèdit. La dreta cavernícola protestaria, de ben segur, però s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconsegueix desorientar altra vegada l’independentisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat, i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.

De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén la raó de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però els nostres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.

“La fira de les vanitats”

Llegit! Al final, més satisfet que decebut tot i que he trigat més del que em pensava a acabar-lo (per circumstàncies alienes al llibre). Les expectatives que havia posat en aquest llibre d’en Tom Wolfe eren molt amunt i a vegades passa que si poses moltes expectatives en alguna cosa també et fan jutjar el resultat amb més severitat i et porten a suspendre coses que d’altra manera, sense expectatives, aprovaries. També he de reconèixer que em costa llegir llibres de 700 pàgines i això ha reduït la satisfacció de llegir una obra que és un no-parar de frases enginyoses i situacions rocambolesques. Potser masses, i tampoc no he trobat que totes fossin tan brillants com em pensava.

El balanç és positiu, tanmateix. El llibre és una gran sàtira de la Nova York de la dècada de 1980, dels yuppies que es pensaven que eren els amos del món, de la corrupció policial i judicial que propiciava un sistema que s’anava podrint, d’un periodisme sense escrúpols que per desgràcia sobreviu encara ara; en resum, d’una societat que vam tenir sort de deixar enrere tot i que, llibre a banda, veiem que ha deixat uns hereus que malgrat tot sobreviuen i ens fan la vida més difícil del que hauria de ser. I per altra banda, és un llibre àgil de llegir, amb moltes situacions divertides i algunes d’hilarants, amb descripcions magistrals de situacions i personatges, amb una càrrega satírica impressionant.

Potser el que m’ha agradat més ha estat la caracterització dels personatges, que he trobat molt treballada i aconseguida; és possiblement el que m’ha fet continuar llegint quan el gruix del que em quedava em tirava una mica enrere. El yuppy protagonista, per descomptat, però també la seva amant i tota la família encara que tinguin papers secundaris. I el reverent Bacon, una caricatura extraordinària, amb el fiscal àvid de poder i el seu ajudant escalador, el periodista cínic del diari sensacionalista, el jutge geniüt i moralista…

La pregunta que em faig, tanmateix, és si tot aquest sidral tan ben travat no es podria haver escrit en la meitat de pàgines que ocupa “La fira de les vanitats”.

Salt – Palamós (III)

Una altra de les rutes que segueixo per anar de Salt a Palamós travessa les Gavarres des de Quart (la primera era bàsicament seguir la via verda i la segona travessant les Gavarres des de Llagostera). Podem dividir els 50 kms aproximats del recorregut en cinc trams:

  • Salt – Quart: 9 o 10 kms per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – Montnegre, 8 km asfaltats de pujada.
  • Montnegre – St Sadurní de l’Heura, uns 14 kms, dels quals 9 kms de baixada (meitat asfaltat i meitat pista) i 5 kms de puja-i-baixa per carretera.
  • St Sadurní de l’Heura – Calonge: uns 16 kms asfaltats, dels quals 9 o 10 de pujada i 5 o 6 de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 kms de carretera.

M’encanta pedalar per les Gavarres pel paisatge i per la solitud. Trobo el paisatge espectacular, amb uns boscos que per riure en dic de «selva seca» perquè me’ls imagino així, com una selva tropical però sense pluja; amb arbres, arbustos, matolls i flors ocupant tot tot l’espai disponible però sense aigua (gaire). I per gaudir la soledat, tot i que això depèn molt de l’època de l’any perquè a l’estiu és freqüent trobar-t’hi ciclistes que busquen bones carreteres sense gaire trànsit.

De casa a Quart no té cap secret: simplement seguir la via del Carrilet fins a la sortida de Quart com he fet alguna altra vegada. Quan veiem el senyal que indica Castellar i Montnegre, doncs vinga: carretera i amunt!

A diferència de la pedalada a Sta Pellaia, però, quan arribem al trencant de St Mateu de Montnegre continuem per l’esquerra cap a Montnegre. Al principi la carretera és asfaltada però això s’acaba al cap de pocs quilòmetres i hem de continuar per una pista que té la mateixa amplada que la carretera. Això vol dir que hi ha plans per asfaltar-la? I hope not! Se’ls va acabar el pressupost? Activistes ecologistes els van aturar els peus? La consciència els va remoure les entranyes? Fos com fos, la ruta continua en baixada per una pista en condicions no gaire bones (molta pedra) fins que al cap de quatre o cinc quilòmetres més ens trobem amb la carretera que porta de Cassà a la Bisbal (GI-446). La seguim fins a St. Sadurní de l’Heura. Algun dia m’aturaré a St Sadurní; te tot l’aspecte d’un d’aquests poblets empordanesos tranquils i acollidors que en Llach canta a «Arran de terra».

Avui segueixo pedalant; només d’entrar al poble agafo el primer carrer cap a la dreta i passo per davant d’un seguit de bars i restaurants d’aspecte reposat fins que al final del carrer un tomb a l’esquerra em fa baixar de cop per una carretera estreta però asfaltada que m’allunya de St Sadurní. La carretera em porta a un punt just a mig camí entre St Sadurní i Cruïlles.

En aquest trencant podem seguir tot recte i abandonar per un moment l’asfalt per anar a parar a una masia que hi ha a uns centenars de metres, on recuperem la carretera cap a la dreta. Poc després veurem l’església de St Joan de Salellas a la nostra esquerra i una edificació enrunada a la dreta; sembla antic, només en queden quatre pedres.

Seguim baixant i planejant fins que trobem la carretera GI-660, que al cap de pocs quilòmetres comença a fer pujada fins al coll de la Ganga (només 212 metres d’alçada però quina suada!) i després baixa amb un pendent considerable durant 5 o 6 kms fins a Calonge.

A Calonge ja gairebé som a destí. Podem seguir la carretera principal fins a St Antoni i després Palamós. Si no, a partir de l’Ajuntament agafar qualsevol carrer o camí cap a l’esquerra per passar sota la C-31 i d’aquí cap a Palamós. En qualsevol cas, 15 o 20 minuts i ja ens estem dutxant.

Bordeus

Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània. O al menys de les que m’agraden més. No em faria pas res viure-hi una temporada.

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor de tot no és pas a Bordeus (excepte el “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

 

Salt – Osor – Susqueda – Pasteral – Salt

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot dividir en trams:

  • de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
  • d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
  • d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
  • del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
  • del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Dies a la Vall de Boí

Aquesta setmana hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de remarcables: al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

Massa feina

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

Al vespre m’ha arribat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Amnistia vs Independència

Veig que cada cop més alguns polítics parlen només o sobretot d’amnistia i deixen en segon terme la independència, que és l’objectiu primordial. Sembla que ens vulguin confondre i encolomar-nos una idea per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència alliberarem els presos.

1- No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

2- No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

3- Un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit.

4- Malgrat tots els intents que fan per intentar desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

5- L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant la força que té l’Estat per dominar-nos. Lamentablement no hi dreceres.

Per cert, tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. Ens volen amb un morrió i una mordassa. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Així no, gràcies

Tot passejant per Palamós he vist un altre exemple de coses que no s’haurien de fer. No m’agrada deixar en evidència persones que han comès alguna rucada però penso que quan es tracta d’institucions sí que s’ha de ser crític; si es prenguessin seriosament la seva feina no caldria fiscalitzar-les tant. A més, l’Ajuntament de Palamós en fa una darrere l’altra.

Aquest carril bici bidireccional en el Passeig de Mar a tocar del límit municipal amb St Antoni en un carrer pacificat al trànsit no té cap sentit. L’única cosa que l’Ajuntament en treu és que podrà afegir uns quants metres més al seu llistat propagandístic de quilòmetres de carrils bici construïts.

Una cosa que no es veu a la foto i que tampoc no té sentit és que aquest carril bici comença i acaba aquí mateix, sense solució de continuïtat cap enlloc. Un altre dia en parlarem més.

Unitat, sisplau

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus efectes col·laterals -desitjats o no- podem aspirar a assolir alguna cosa. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres coses, deia:

No són pocs els errors que ha comès l’Estat, però hi ha tres encerts que mereixen ser destacats: generar un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics amb què es pugui tenir la gent ocupada, generar por a través d’aquestes causes i, finalment, ensenyar una sèrie de pastanagues per generar divisió entre els que estan cridats a representar el conjunt dels ciutadans de Catalunya.

(…)

En el fons, el que es pretén és generar dues classes de catalans: els bons i els dolents, i en aquesta dinàmica no són pocs els que picaran pensant que hi ha alguna diferència entre ser el negre bo i ser el negre dolent de la plantació: al final a tots dos els tractaven igual.

(…)

La situació és clarament complexa, però és en aquesta complexitat en què cal saber estar a l’altura de les circumstàncies; és en aquest embolic de situacions en què cal saber separar el gra de la palla i buscar la sortida del laberint. I, sobretot, cal saber que no és el moment d’individualitats, ambicions ni egoismes, sinó hora d’actuar conjuntament per poder reunir les forces necessàries per afrontar tot el que vindrà.

En qualsevol cas, no n’hi ha prou de parlar d’unitat; cal sentir-la i demostrar-la i, a més, només des d’una posició comuna es podrà fer front al futur. A més, cal tenir present una cosa essencial: no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

Les precipitacions també són males conselleres i, per tant, n’hem de fugir com de la pesta i centrar-nos en la feina que contribueixi a aconseguir els objectius proposats. Tota la resta, incloent-hi les disputes fraternals, s’han de deixar de banda per no despistar-nos, no perjudicar-nos innecessàriament i, sobretot, per no debilitar, encara més, el que s’ha demostrat que té més èxit: la unitat.

Viure en català

Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans.

Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un exemplar: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant. Si la nostra llengua ha de sobreviure (si el nostre poble ha de sobreviure!) ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, estem arreglats!

Adéu govern Sánchez?

Hi ha gent amb una capacitat d’anàlisi molt fina, i una capacitat que envejo d’escollir les paraules que sintetitzen la seva anàlisi. Tot parlant de la votació al Congreso, per exemple, un dels companys que ve regularment a les assemblees ens ha aportat discurs i arguments per rebatre les línies editorials que ens arriben aquests dies: que no hi hagi pacte per formar govern no és pas culpa de Podemos ni dels independentistes, com ens volen fer creure.

Tal i com ho explica el company, el poder econòmic de l’Estat ja tenia dit al PSOE que havien de pactar amb C’s o aconseguir de governar en solitari obtenint suports gratis. El problema és que l’ascens electoral li va pujar al cap a en Rivera i va oblidar la missió que li havia encarregat l’IBEX35 quan el va impulsar: fer de crossa a PSOE o PP indistintament, no pas liderar l’oposició ni esdevenir alternativa de poder; la seva sobèrbia li va impedir de pactar amb PSOE.

Després de la negativa de C’s, a Sánchez només li quedava rebre suports gratis de Podemos i independentistes però havia de mostrar molt clarament que era gratis (de cares als amos i als seus barons, i pensant en unes possibles eleccions si malgrat tot els independentistes féssim el que toca, és a dir, no votar-lo). Tan clarament havia de mostrar que era gratis que al final Podemos (i mira que s’hi havien posat bé) i JxCat se li han plantat.

I ara? O els amos collen C’s, o fan una campanya brutal contra Podemos perquè no puguin bloquejar ni la porta del vàter.

Total: que al final s’ha impedit que Espanya tingui un govern però no pas per part de l’ego de Riveras i cia (ni de l’independentisme, que ja m’agradaria) sinó, segons la premsa, de Podemos.

Ara, aviam si les eleccions canvien alguna cosa.

#Flygskam + #StayGrounded

La veritat és que volar en avió m’agrada, però també és veritat que quan ho faig tinc remordiments perquè els costos externs de volar em pesen cada cop més en la consciència.

Si no fos pel dineral -que ve dels nostres impostos- que Diputació i Cambra de Comerç paguen a Ryanair, per exemple, segur que aquesta aerolínia no tindria pas tants d’avions a Girona.

El soroll i les emissions que comporten els vols tampoc no són poca cosa. He llegit que un avió deixa anar 20 vegades més CO2 que un tren, i tot i que no sé fins a quin punt aquestes dades són fiables, em pregunto com és que alguns (experts?) es van deixar colar aquell gol que deia que l’AVE (el TGV, dèiem aleshores) havia de servir per reduir dràsticament el trànsit als aeroports perquè la major part de la gent que hauria de viatjar lluny ho faria amb el tren d’alta velocitat.

A més de l’article del paràgraf anterior, aquest altre que acabo de llegir sobre dades de contaminació dels avions farà que m’ho rumiï encara més abans de fer un altre viatge d’aeroport a aeroport.

Cotxes elèctrics

Darrerament he llegit un parell d’articles d’en Marc Belzunces sobre el cotxe elèctric. Sempre recomano de llegir el que diu en Marc i en aquest cas també.

7 de juliol de 2019: Quant contamina un vehicle elèctric? És freqüent sentir que un vehicle elèctric contamina tant o més que un de combustió · Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? (https://www.vilaweb.cat/noticies/contaminacio-vehicle-electric/). Entenc que aquest article està centrat en l’anàlisi de la contaminació dels cotxes i no és pas un dossier o reportatge sobre aquest tipus de vehicle ni molt menys sobre mobilitat en sentit ampli. Si hagués estat el cas, jo hi hauria afegit comentaris crítics sobre el fet que la mobilitat de la població estigui basada en els cotxes, siguin elèctrics o no. Aquest fet condiciona tantes coses, des del disseny de les ciutats i l’espai reservat a cotxes i persones fins a qüestions de seguretat, salut pública, indústria, multinacionals, etc., que pot fer decantar la balança a favor o en contra dels mitjans de transport personals o familiars en un sentit o un altre.

14 de juliol: El cotxe elèctric, amb problemes: no hi ha prou bateries. La hipòtesi més temuda per a electrificar el transport s’ha fet realitat · Hi ha solucions o s’ha arribat a un límit? (https://www.vilaweb.cat/noticies/cotxe-electric-problemes-bateries/). Aquí s’aborda un dels problemes relacionats amb la construcció massiva de cotxes elèctrics; s’han de resoldre aquesta i altres qüestions abans que les administracions prenguin la decisió de potenciar o no aquest tipus de vehicles.

Pitjor servei

Cada cop que agafo el tren no puc evitar de pensar com han empitjorat els horaris al llarg dels anys. El mateix trajecte Girona-Barcelona que fa 30 anys es feia en una hora avui comporta un mínim d’una hora i vint minuts, sovint més.

Sí que pots fer-ho més de pressa però només si pagues un bitllet d’AVE i no pas de Rodalies, i això és molt més car. A més, no pots pas triar estació i només pots baixar del tren a Sants.

Família. Empatia.

Ens recullen i ens tornen a casa amb el seu cotxe, tot el camí greus i en silenci. Els ho agraeixo i crec que tinc sort de tenir la família que tinc. A vegades em sap greu de no fer més coses per ells. Quan han hagut de passar un mal tràngol, per exemple, em costa molt agafar el telèfon i dir unes paraules de confort, mostrar empatia. Dec tenir la mena de fòbia a parlar de què parlava l’altre dia, però ells no en tenen cap culpa i jo hauria de ser capaç de gestionar-ho més bé ni que fos per agraïment.

Sempre m’ha fet cosa trucar per telèfon. Per cert, sembla que el meu petit ha heredat aquesta fòbia de mi.

Cercar «empatia» al diccionari. I a l’enciclopèdia. Quina mena de diccionari? psicologia? filosofia?

Cork – Vall d’Hebron

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against th
e dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari.

Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure.

I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Per sort, la gent és molt amable i amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat.

Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Star Wars, continuem

Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.

Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!

Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.

Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

 

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pensilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Família friki

No sé si existeix el carnet de família friki però estem en el procés de merèixer tenir-lo. Hem anat al Museu del Cinema i hi hem llogat les tres primeres pel·lícules de Star Wars. Les tres primeres en l’ordre cronològic de la història, no en l’ordre d’aparició de les pel·lícules.

Les tres següents ja les tenim.

I les tres últimes són a llista d’espera…

Salt – Palamós (II)

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

  • Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
  • Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
  • Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem un petit túnel per sota una carretera. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

#BuidemElsBancs

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats.

Per altra banda, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Elèctrics, però cotxes

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Horaris i feixistes

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà i a milers de quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal, dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

 

Butxaca power

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar aquest govern. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte i/o promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

El català a Europa

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

Resultat d'imatges de oscar escudé plataforma per la llengua

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Sustainable Scotland

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Salt – Sta Pellaia – Salt

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

  • Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.