Segona oportunitat
Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que reconec que sóc bastat escèptic respecte el que pugui passar.
Potser sí que vam ser massa càndids i un cop desenganyats costarà tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el camí cap a la independència no va acabar la feina que els havíem encarregat.
Ara som menys innocents, diria. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas sense peatges. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.
Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha evolucionat al ritme dels esdeveniments. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi. Una elit que es va treure de la màniga la Santa Inquisició és capaç de qualsevol cosa.
