Bloc de notes

The Bonfire of the Vanities

Llegit! Al final, molt més satisfet que decebut tot i que les expectatives que havia posat en aquest llibre d’en Tom Wolfe em feien patir perquè eren molt altes i a vegades passa que si poses moltes expectatives en alguna cosa acabes jutjant el resultat d’una manera més estricta i pots suspendre coses que d’altra manera, sense expectatives, aprovaries.

També he trigat molt més a acabar-lo del que em pensava perquè darrerament he estat molt enfeinat i, a més, també he de reconèixer que em costa llegir llibres de 700 pàgines. Això ha matisat la satisfacció de llegir una obra que és un no-parar de frases enginyoses i situacions rocambolesques. Potser masses, algú podria pensar; tampoc no m’ha semblat que totes fossin tan brillants i crec que alguna se la podria haver estalviat sense que la història en sortís perjudicada.

El balanç és molt positiu, tanmateix, i trobo que és un llibre poc menys que genial. Es tracta d’una sàtira de la Nova York de la dècada de 1980, dels yuppies que es pensaven que eren els amos del món, de la corrupció policial i judicial que propiciava un sistema que s’anava podrint, d’un periodisme sense escrúpols que només volia titulars al preu que fos; en resum, d’una societat que vam tenir sort de deixar enrere tot i que, llibre a banda, veiem que ha deixat uns hereus que malgrat tot sobreviuen i ens fan la vida més difícil del que hauria de ser. És un llibre de bon llegir, distret, amb moltes situacions divertides i algunes d’hilarants, amb descripcions magistrals de situacions i personatges, amb una càrrega satírica impressionant.

Potser el que m’ha interessat més ha estat el detall amb què descriu els personatges, que he trobat detallats, minuciosos, coherents amb cada història personal, brillants; és possiblement el que m’ha fet continuar llegint quan el gruix de pàgines que em quedava em tirava una mica enrere. El yuppy protagonista, per descomptat, però també la seva amant i tota la família encara que tinguin papers secundaris, més discrets. I el reverent Bacon, una caricatura extraordinària, amb el fiscal àvid de poder i el seu ajudant escalador, el periodista cínic del diari sensacionalista, el jutge geniüt i moralista…

La pregunta que em faig, tanmateix, és si tot aquest sidral tan ben travat no es podria haver escrit en la meitat de pàgines que ocupa “La fira de les vanitats”.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Dia a dia | s'ha etiquetat en per jpip | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent