El malson americà

Hi ha moltes maneres de definir el somni americà. La millor manera que he trobat jo és aquesta: des de 1820 el salari real dels treballadors als EUA no ha parat de créixer fins a finals dels anys setanta del segle XX. Durant un segle i mig els nord-americans han vist com el seu salari era millor que el de l’any passat, i pitjor que el del següent. Aquest cas espectacular (únic al món?) es va complir fins i tot durant la crisi de 1929. Per què si bé és cert que durant la crisi el sou dels treballadors va baixar, els preus de les coses (la roba, el menjar, les cases, etcètera) encara va baixar més amb la qual cosa el que en diem ‘salari real’ era millor. La definició de ‘salari real’ és aquesta: la quantitat de coses que pots comprar amb el sou. Doncs en aquest país durant un segle i mig la gent cada any podia comprar més coses: un segon cotxe, una casa més gran, estudis pels fills. Tenir millor salari any rere any els ha marcat el caràcter: l’esperit americà, l’optimisme americà, el somni americà, tot ve d’aquí. La cultura, evidentment, se’n ha vist impregnada i tots podríem anomenar pel·lícules, llibres, cançons i estereotips que marquen aquesta idea central dels EUA: guanyar.

I així estàvem a finals dels anys setanta quan de sobte, pam!, d’un any per l’altre, el sou s’estanca. Per primera vegada després de segle i mig, el sou real no puja. No hi ha millora. S’esfuma. Els nord-americans no s’ho podien ni creure perquè era una cosa mai vista, gairebé diríem que anti-americana. Suposo que hi ha moltes maneres de definir el malson americà. Una de les que impressiona més és aquesta: fa trenta anys que als EUA el salari real està estancat. Per increïble que sembli, el salari real del 2013 es troba al mateix nivell que a finals dels anys setanta.

És molt curiós de veure com van reaccionar els nord-americans davant un canvi tant extraordinari. Els americans, gent de recursos, van trobar una primera solució: si no cobrem més, treballarem més. I sí sí, es van posar a treballar més hores. Caps de setmana? Caps de setmana. No tenir vacances? No tenir vacances. Una segona feina? Una segona feina. Porten trenta anys així i quan jo he arribat aquí, tres dècades després, la veritat és que me’ls he trobat esllomats. Literalment esllomats. Una de les imatges que trasbalsa més de Nova York és entrar a vagons del metro de Brooklyn on el 90% de la gent dorm, rebentada després d’una llarga jornada laboral. No són ni les nou del vespre i cauen esllomats. Hi ha d’altres senyals dins el vagó que indiquen la mateixa idea: el programa de ràdio dels matins, “El matí dels EUA” diguem, aquí engega a les 4.30 am. Una mica massa aviat per començar a treballar, no creieu animals?! En fi, segur que ho heu llegit abans en alguna banda: els americans treballen tant que no tenen temps ni per parar a dinar. Per això als EUA triomfa el fastfood.

Els americans, gent de recursos, van trobar una segona solució. Si el salari del pare no millorava, doncs que també treballi la mare. A finals dels anys setanta el 40% de les dones als EUA treballaven. Avui són el 80%. I no només la dona es va posar a treballar per ajudar la família. Resulta que els vells també s’han posat a ajudar. A mi veure gent de 80 anys fent de cambrer als EUA primer em va xocar. És ara que ho entenc. Si amb el sou de cap de família no n’hi ha prou, que la resta de membres de la família també treballin !

Per últim, els americans van trobar una tercera solució al problema de tenir el sou estancat. Demanar diners al banc. Cotxe nou? A crèdit, que amb el sou no hi arribo. Estudis pels fills? A crèdit, que ni amb el sou d’ella podem pagar la matrícula de la nena. I no és casualitat que fos als anys setanta que s’inventessin les targetes de crèdit: és justament aleshores quan el sou es va estancar i el fenomen de viure a crèdit es va convertir en massiu i necessari. Trenta anys després tots coneixem persones que tenen quatre, cinc, sis targetes de crèdit.

Com diu l’economista nord-americà Richard Wolff, font d’aquest article juntament amb Donald Barlett i James Steele, autors del contundent llibre ‘The Betrayal of the American dream’ hi ha signes que ens mostren aquest canvi cultural que estem vivint des de fa dècades. Per exemple, l’èxit televisiu de les sèries sobre zombis. Wolff diu que això no és cap casualitat. Avui el futur es veu molt negre, no s’entén res del que passa i sembla com si hi hagués forces obscures que ens barren el pas i no ens permeten millorar. Tot és confús i la por que portem dins des de fa trenta anys la traiem a través de la cultura de masses. Tant de zombi amunt i avall és una manera d’expressar por i confusió. Leonard Cohen ja va avisar l’any 1988 de l’estancament amb la cançó Everybody Knows (‘The poor stay poor, the rich get rich, that’s how it goes, everybody knows’). I a dia d’avui sèries de TV com Breaking Bad i Weeds són exemples de ficcions on el protagonista, de classe mitjana, fa de camell, ven droga, perquè amb el sou no n’hi ha prou. Tenen audiències milionàries i molta gent s’hi veu reflectida.

La pregunta, és clar, és la següent: perquè es van estancar els sous a finals dels anys setanta als EUA? La resposta, sabuda fa anys, la detallarem la setmana vinent, en la segona part d’aquest article sobre el malson americà. Però jo ja avanço que no diré res de nou. Tot és sabut. De fet, la resposta la tens davant del nas i és molt probable que l’estiguis tocant amb els dits: parlo de l’ordinador.

Andreu Barnils a Vilaweb (25.5.2013)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*