14/23) Logronyo – Belorado (65 km, en porto 740)
Avui ja estic mentalitzat que patiré. O no. Com diu en Murakami, “el dolor és inevitable però el patiment és opcional”.
Penso que si arribo a Burgos potser aprofitaré la invitació de la M i la K d’anar fins a Donosti.
Estic a Santo Domingo de la Calzada. Són gairebé les 11 i només he fet 40 o 45 km.
Avui fa un dia molt bo per fer quilòmetres. Els núvols em protegeixen del sol i la temperatura és molt més baixa que ahir. No fa ni fred ni calor ni vent: és ideal per pedalar i ja hauria d’haver fet 40 km més. Per què em costa tant? A més, avui m’he llevat a 1/4 de 7, és a dir, molt aviat i -m’ha semblat- amb ganes de pedalar.
Pàjara?
I don’t belong to this world. Segur que hi ha alguna cançó que es diu així.
Demano l’adreça d’un alberg a un avi jubilat i m’explica algunes batalletes de quan treballava a Barakaldo.
A Belorado hi ha molts albergs. M’estic en un que està portat per dues hospitaleres suïsses que’expliquen que una fundació del seu país ha enviat aquí per mantenir l’alberg -que em sembla entendre que és de la parròquia del poble. No hi quep pas gaire gent (he comptat 24 lliteres) i tots els espais estan ocupats. “Austeritat i tradició” podria ser el lema. He vingut a petar aquí sense voler; jo he preguntat per l’alberg municipal i dues senyores del poble m’han indicat aquest alberg; era una trampa, ja ho veig, devien ser parroquianes del mossèn!
Hi he conegut una parella que diuen que d’aquí a 10 minuts se n’aniran a la missa que celebren al mateix alberg: una canadenca d’Ontario i un noi del Brasil (no sé de quina part).
Missa i resos a l’entrada de vespre. Després, cançons.
Ara acaba d’arribar un pelegrí que té més pinta de quinqui que de pelegrí. Pel que sento quan parla amb l’hospitalera, ve de Barcelona. “Sant Boi”, després escolto.