Arxiu mensual: agost de 2011

23. Santiago – Fisterra (108 km, i tot plegat són uns 1408)

M’aixeco molt aviat, potser és dels dies que és més d’hora. Em sap greu per la senyora de la pensió, que s’ha de llevar expressament per obrir-me la porta de l’habitació on em guarda la bici. Esmorzo a l’únic cafè que trobo obert i enfilo la carretera encara mig a les fosques.

El camí és un puja i baixa constant, tot i que els primers quilòmetres, fins a Bertamirans, són tot baixada.Aquí també s’han fet carreteres que no surten a cap mapa, o al menys als mapes que porto jo; hi ha una autovia que va paral·lela a la carretera que segueixo i això m’estalvia respirar els fums de molts de cotxes.

Primer paro a Negreira tot i que aquest primer tram se’m fa curt. Tot i això, prefereixo aturar-me i menjar alguna cosa per si els pugibaixes que m’esperen són pitjor del que em temo. A Berdoias torno a parar i tinc la sort d’anar a petar a un cafè de carretera on sembla que m’esperin. Hi conec d

22. Santiago (encara en porto 1300)

Dia de relax tot esperant que pari de ploure. La previsió del temps d’ahir ja avisava que avui seria mal dia per sortir a la carretera, de manera que m’he quedat a posar ordre a les notes que he anat escrivint. Les he passades a correcuita a l’ordinador i quan arribi a casa ja hi posaré coherència. Si hi penso.

Espero que demà faci bon dia per anar cap a Fisterra i acabar el viatge!

Moltes samarretes d’en Villa.

Molta gent ajupida o asseguda a terra i demanant caritat al carrer (portuguesos?).

Barça – Porto aquest vespre.

Ja he menjat pulpo da feira, empanada (galega, és clar!), i tarta de Santiago. Em falta lluç a la gallega i marisc (això, a la costa!).

20. Sarria – Arzúa (83 km, en porto 1262)

Molts de taxis tot el camí (pelegrins que retornen? pagesos que no disposen d’autobús ni cotxe propi?). Molts d’aparcats a Palas de Rei, també.

Molts de llogarrets, també, però amb un rètol que diu “alberg” a cada casa. Em sembla bé que es guanyin la vida, però això ho trobo excessiu pel meu gust. Tot i això, a Palas de Rei m’aturo a dinar perquè tinc molta gana i entro al primer restaurant que em fa una mica el pes; amanida i calamars. Molt confiat que tot va bé.

Com més a prop de Santiago, més comercialitzat està el Camiño.

Com més a prop de Santiago, més friquis es veuen que intenten completar la seva (porciño de) ruta. També molta gent que es lamenta en veu alta que mai de la vida s’haurien d’haver mogut del sofà que tenen encarat mirant a la tele.

19. Ponferrada – Sarria (99 km, en porto 1179)

Un altre país, una altra llengua: Teixeira, As Nogais… El paisatge també canvia, i suposo que la gent (encara no he parlat amb ningú), però l primer que fa adonar-te que ets en un altre país són els topònims.

Sarria és el punt més proper a Santiago a partir del qual atorguen o concedeixen “la Compostelana”. És el punt de partida de molta gent que va “el caminho” i hi veig al menys una dotzena d’albergs, tots a 10 euros el llit amb dret a cuina. Molts de pelegrins gallecs.

Paisatge verd i frondós. Galícia rural i autèntica. Pel camí també veig molts de llogarrets; he sentit a dir que els pobles celtes no tenen tirada per les ciutats grans.

17. Calzadilla – Astorga (130 km, en porto més de 1000!)

Avui faig una bona tirada fins a Astorga: 130 quilòmetres! És el meu rècord fins avui i els he fet sense proposar-m’ho de debò. Simplement he anat tirant milles i sumant quilòmetres. Potser hauria pogut aturar-me una mica abans, però em sentia bé i he pensat que Astorga seria una ciutat que podria estar bé, potser més que res per les ganes d’aturar-m’hi a veure part del llegat d’en Gaudí. L’he vist, però la fila de castell d’Exin Castillos quedava una mica amagada pel mercat que hi feien just al davant.

He anat a parar a un alberg dels Amigos del Camino, que m’han acollit de seguida (vull dir sense haver-me d’esperar que arribessin els pelegrins que van a peu) per 5 eurus. Tenen un pis només per a ciclistes, l’inferior, i una habitació on es poden guardar unes quantes bicis. Quan jo hi arribo n’hi ha cinc o sis, però al llarg del dia hi passo un parell de vegades i al capvespre n’hi veig una quinzena.

En el mateix alberg hi conec la M i la S, dues professores que treballen a Torruella i coneixen la MA (del tribunal d’aquest estiu). Intercanviem llibres, la seva Gavalda pel meu Murakami (sé que hi surto perdent!) però espero recuperar-lo passat l’estiu en una trobada que ens prometem un cop engegat el curs. El Murakami el vaig comprar a Lleida i me’l vaig empassar de seguida, molt més de pressa que el Tòquio Blues i algun altre de seu que ja no recordo. Suposo que era molt adient pel que estic fent aquests dies; es diu “De què parlo quan parlo de córrer”.

També hi conec tres nois australians que vénen pedalant des d’Estambul! Gent molt sana, sens dubte, tan físicament com mental. Un d’ells és més extrovertit que els altres dos i ens explica algunes peripècies. Diu que el viatge està molt bé, però ja tenen ganes d’arribar a la costa (d’Astúries, no van pas cap a Fisterra) per cremar la bicicleta!

16. Burgos – Calzadilla de la Cueza (100 km, en porto 890)

Els topònims d’aquest país són un recordatori permanent que em trobo en terra estrangera: Bustillo del Páramo, Villovieco, Castrojeriz, Tardajos… La música del castellà em fa pensar en tribus llunyanes de terres inhòspites.

Avui havia pensat d’acabar l’etapa a Carrión de los Condes, però no sé per què quan hi he arribat m’ha agafat una mena de iuiu i no m’hi he pogut aturar. Ni tan sols he baixat de la bici. No sabria pas explicar-ho però Carrión m’ha fet agafar mal rotllo, una mena d’inquietud o gairebé angoixa que m’acostava al mareig. Per tranquil·litzar-me m’he donat l’excusa -a mi mateix- que hi havia masses turistes, que no tenia autenticitat, que tot plegat era una fira comercial- i he seguit endavant fins una gasolinera dels afores; m’hi he parat a prendre una dosi de cafeïna i un mos de sucre industrial.

Uns quilòmetres més enllà arribo a Calzadilla de la Cueza, un poblet amb quatre cases, un hostal-restaurant i un alberg (privat) on coincideixo amb quatre pagesos molt sans de les Garrigues que van en bicicleta. També hi ha un xava acabat de separar-se que explica, amb la mena de verborrea que et ve quan estàs convençut que estàs vivint el començament de la teva nova vida, que havia estudiat a l’institut alemany de Barcelona, que viatja molt per qüestions de feina, que la seva filla és meravellosa, etc. etc.

L’hospitalero de Calzadilla és un valencià peculiar. Quan arribo em saluda amb unes paraules que no entenc, i quan li demano que ho repeteixi em deu clissar l’accent i em saluda en català, tot i que després insistirà més d’una vegada que és valencià…

15. Belorado – Burgos (50 km, en porto 790)

La pujada a Montes de Oca m’ha agradat molt. Déunidó de llarga  però sostinguda, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes.

Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica ha saltat com un ressort: “¿eres catalán?”. I bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me el bucadill, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada.

Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant. Totes quatre façanes són dignes de contemplar i jo he tingut la sort de trobar una taula lliure, per dinar, davant d’una d’elles. També he anat al monestir de Las Huelgas, que per cert m’ha costat una caminada de collons.

Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).

14. Logronyo – Belorado (65 km, en porto 740)

Avui ja m’he mentalitzat que patiré.

O no. Com diu en Murakami, “el dolor és inevitable, però el patiment és opcional”.

Si arribo a Burgos potser aprofitaré la invitació de la M i la K d’anar fins a Donosti.

Estic a Santo Domingo de la Calzada. Són gairebé les 11 i només he fet 40 o 45 km.

Avui fa un dia ideal per a pedalar. Els núvols em protegeixen del sol i la temperatura és molt més baixa que ahir. No fa ni fred ni calor ni vent: és ideal per pedalar i ja hauria d’haver fet 40 km més. Per què em costa tant?

A més, avui m’he llevat a 1/4 de 7, és a dir, molt aviat i -m’ha semblat- amb ganes de pedalar.

Pàjara?

I don’t belong to this world. No hi ha cap cançó que es digui així?

Demano l’adreça d’un alberg a un avi jubilat i m’explica les seves batalletes de quan treballava a Barakaldo.

A Belorado hi ha molts albergs. M’estic en un que està portat per dues hospitaleres suïsses (les envia una fundació del seu país per mantenir l’alberg -que em sembla entendre que és de la parròquia del poble-). No hi quep pas gaire gent (he comptat 24 lliteres) i tots els espais estan ocupats. “Austeritat i tradició” podria ser el lema. He vingut a petar aquí sense voler; jo buscava l’alberg municipal i dues senyores del poble m’han indicat aquest alberg; era una trampa, ja ho veig, devien ser parroquianes del mossèn!

Hi he conegut (o he parlat amb) una noia d’Ontario i un noi del Brasil, que d’aquí a 10 minuts se n’aniran a la missa que celebren al mateix alberg.

Missa i resos a l’entrada de vespre. Després, cançons.

Ara acaba d’arribar un pelegrí que té més pinta de quinqui que de pelegrí. Pel que sento quan parla amb l’hospitalera, ve de Barcelona. “Sant Boi”, després escolto.

13. Tudela – Logronyo (100 km, en porto 675)

Cada dia estic una mica més en forma, ho noto per la quantitat de quilòmetres que faig. Normalment procuro ser a destinació abans de la 1 del migdia, o entre 1 i 2 com a molt tard, i em trobo que per les mateixes hores dedicades a pedalar cada cop faig més de quilòmetres. Avui, 100, rècord d’aquesta travessa (fins ara).

 

Segur que també hi fan altres coses. Sobretot, les carreteres secundàries que he seguit avui eren més aviat planes i estaven en bones condicions, però això no treu (almenys part de) el meu mèrit.

Acabo de parlar amb la M, que diu que Donosti encara està de festa major i que a veure si hi anem.

No he lligat en tots aquests dies, però avui que estic sopant uns espaguetis al pesto -ben carregats d’all- segur que es presentarà una oportunitat.

El carrer Portales s’omple a vessar al vespre, amb gent que va a fer chiqueteo, tapas, raciones, porciones… L’España autèntica, la que difícilment es troba a Catalunya.

12. Saragossa – Tudela (85 km, en porto 575)

Anava seguint la Z-126 i de cop i volta s’ha transformat en autovia, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens enganxem en una conversa molt maca. Al final em diu “Adiós, majete!”.

El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.

Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; no sé si em trobo a pobles navajo o a punt d’entrar a ciutats subterrànies com Derinkuyu.

A Tudela m’agrada especialment la plaça de los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que no ens passi a nosaltres i que en el futur no haguem de recordar el català només pel carrerer o els topònims.

11. Saragossa

Ahir, el Barça va treure un bon resultat del Bernabéu: empat a dos. El campió de la Supercopa d’Espanya se sabrà dimecres que ve, en el partit de tornada. Vés a saber on seré, jo.

Dia de relax a la capital d’Aragó. Primer, però, faig el canvi de la pensió a l’alberg. L’alberg es diu molt originalment Albergue de Zaragoza, al carrer Predicadores, 59. Estic en una habitació de sis llits però de moment sóc l’únic estadant. Em cobren 16’20 per dormir havent fet un descompte del 8% esmorzar inclòs (no em queda clar quina de les dues coses -l’esmorzar o el descompte- tenen el descompte pel fet de ser “pelegrí”).

M’havia proposat esbrinar dues coses: una, el camí de sortida cap a Navarra; i dues, si podria carregar la bici en el tren. M’hi dedico a la tarda, havent dinat. La primera, solucionada, inclús faig els primers tres o quatre quilòmetres cap a la sortida de la ciutat per estar més segur que demà tot anirà bé. La segona, en canvi, malament: els treballadors de l’estació fan vaga i no hi ha servei d’informació; tot i això, trobo un horari de trens Logronyo-Saragossa que potser em serà útil (encara no sé quan se m’acabaran les ganes de pedalar per les espanyes).

Passo diverses vegades per la plaça del Pilar, però no pas per la basílica sinó per la font que hi ha a la plaça. La trobo fantàstica. Refresca només de mirar-la! Original i molt ben integrada al lloc que li han adjudicat.

10. Bujaraloz – Saragossa (80 km, en porto 490)

Bujaraloz, Alfajarín, Galacho de la Cartuja… quin so més potent que tenen aquests noms que em trobo pel camí! Som a Espanya, sens dubte!

Per aquestes planes que no s’acaben mai, per cert, em trobo conills i conills pertot arreu al llarg del camí. En compto més de dues dotzenes fins que me’n canso -de comptar-, sobretot en el tram més proper a Bujaraloz. Alguns corren paral·lels a la carretera i sembla que vulguin competir amb la bicicleta. Per sort, només en trobo dos de morts, atropellats per algun cotxe; és gairebé un miracle que només en vegi dos amb la gran quantitat que en trobo.

A la guia que faig servir hi ha una adreça d’un alberg a Saragossa, però quan hi arribo està ple per un congrés que es veu que se celebra a la ciutat com a preparació per la visita del Papa a Madrid -little dear Pope again. Els de l’alberg, molt amables, fan dues o tres trucades i finalment em troben plaça en una pensió que també és molt a prop del centre. L’Hostal El Descanso és a la plaça de San Pedro Nolasco, al davant del Museo del Teatre Cesaraugusta, i em cobren 20 euros per dormir; no hi fan menjars, ni tan sols esmorzars. La porten un matrimoni granadet i la seva filla, tots molt amables i diria que molt de missa (potser m’equivoco). En general, Saragossa em fa la impressió de ser una ciutat molt catòlica, potser per la influència del Pilar (un centre de pelegrinació en el top of the tops), però potser m’equivoco.

Els de l’alberg s’ofereixen a guardar-me la bici (a la pensió no hi ha espai). És amabilitat, però també s’asseguren que demà torni -vull quedar-me dues nits aquí i m’han assegurat que demà sí que tindran llit per a mi.

A l’aparador d’una botiga de records hi veig records esportius del Barça; molts més que del Real Madrid. Per cert, que aquest vespre es juga el partit d’anada de la Supercopa 2011 entre aquests dos equips. Un Madrid molt rodat s’enfronta a un Barça que ha fet una pretemporada curta; a més, a l’equip d’en Guardiola en falten uns quants dels que l’any passat eren titulars perquè en Pep els ha deixat allargar les vacances (en alguns casos, m’han informat, per lesions no acabades de guarir).

M’estic a l’Hostal El Descanso, a la plaça San Pedro Nolasco. Puc veure el partit del Barça des del llit! Això, que normalment seria una notícia extraordinària, avui no ho és tant. Som a principis de temporada, els equips no estan gaire bé (el Barça menys), tinc ganes de veure la ciutat… Total, que a la mitja part surto de l’habitació i me’n vaig cap al Tubo!

9. Lleida – Bujaraloz (80 km, en porto 410)

Candasnos. Primer dia de la Festa Major (12 a 16 d’agost). Llàstima que faig tard a l’esmorzar popular i m’he de conformar amb un entrepà a l’Hostal Pilar, ben bé a la sortida del poble cap a Saragossa (fonda tancada, bar obert).

Just abans d’entrar a Fraga em trobo un enorme polígon industrial parcel·lat i amb fanals i clavegueram però buit, sense cap nau. Qui el devia planificar? Segur que en devien treure un bon esquitx cap a la butxaca. I si no, zero en planificació.

Trobo que aquest paisatge tan pla i sec sota el sol abrusador és impressionant. Em fa l’efecte que estic travessant el desert. M’agrada!

M’agrada patir? No, m’ho estic passant bé! M’agrada suar, això sí! Estic tot sol, em sento com si estigués lluitant (i vencent) en una prova èpica, extraordinària. Jo tot sol contra els elements; calor, set i cansament no aconseguiran fer-me desistir i segueixo endavant, maldo per combatre el sol, la sequedat, el vent calent que em ve de costat. Sona a èpica barata i segurament ho és, però m’ho estic passant d’allò més bé en aquesta “travessa del desert”.

A Bujaraloz trobo la pensió Las Sabinas (que no era a la guia) al mig del poble: 20 euros llit i esmorzar. Gent simpàtica i atenta. La cuinera (mestressa?) de la pensió em fa de mama; diu que al matí, quan m’ha vist arribar, m’ha vist molt malament i la feia patir per si no m’acabava de recuperar. M’estranya, perquè jo em trobava perfectament; potser vermell de cara pel sol? Si us interessa: Hostal Las Sabinas / Calle Sta Ana, 6-8 / Tel 976 17 93 29 / Bujaraloz (Saragossa) / informacion@hostallassabinas.es

8. Tàrrega – Lleida (45 km, en portem 330)

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel (0034) 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la M per endur-se l’A. Ja havíem quedat amb ell que m’acompanyaria fins aquí. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’A se’n va havent fet gairebé 400 km (comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós). Gràcies per acompanyar-me fins aquí!!!

Ara hauré de plantejar-me de debò què faig. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes de vacances. Torno cap a casa? Enfilo cap al nord o el sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Decideixo continuar en direcció oest i aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

7. Montserrat – Tàrrega (65 km, en portem 285)

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’A ja porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, si se li pot dir alberg, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i t’hi pots quedar una nit i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

6. Manresa – Montserrat (10 + tren cremallera, en portem 220)

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de pujar en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia de bromes baixes que no ens deixen veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Dormim als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

5. Vic – Manresa (cap a 60 km, en portem 210)

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan austers -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament, perquè l’alberg està tancat (com poden tancar a l’estiu!!!???), igualment com altres hotels de la ciutat (!!!???). Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi està posant ordre (suposo), ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall, no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que estem cansats.

4. St Iscle- Vic (uns 60 km, en portem 150)

La baixada de St Iscle cap a la carretera és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Urius i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I deunidó com sua l’A, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Quan som a baix, l’A em confessa que no les tenia totes, quan baixava. És veritat que és una baixada molt dreta, impressionant a vegades..

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica per Vic. Veiem un carrer dedicat a la Laura (la de la citat dels sants, suposo). No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més.

3. St Iscle de Colltort

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’A (el de la N) està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’A (el meu) li ha tocat fer-li companyia. De fet, tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant el meu A i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà esforçar-nos per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, el meu fill petit (!) està passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa des de fa temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

2. Salt – St Iscle de Colltort (uns 45 km, en portem 90)

L’A i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en M per comentar-li-ho i m’explica que és culpa de l’incompliment del contracte per part d’una empresa, que va ser autoritzada a fer obres (per manteniment del subministrament de no recordo si gas o aigua) i no ha complert el que va signar; el Consorci els va al darrera.

També hi ha un tram poc abans d’arribar a st Feliu de Pallerols en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’E m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de st Feliu, l’A i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada, però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la N i en J.

1. Palamós – Salt (uns 45 km)

Sortim tots tres cap a Platja d’Aro per la carretera de la costa, per st Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. En P ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses. A més, el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en V i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però diem-ne “informal” perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En V i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies vam estar una setmana a Praga -la M i jo- i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).