Màscares fora. Continuem

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un altre dels invents per intentar fer descarrilar l’independentisme. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per lluitar per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyat una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de feixistes per retenir l’alcaldia de Barcelona i evitar que la capital del país tingui batlle independentista.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Colaus, Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida per intentar evitar-ho. Després, que ningú no se senti enganyat. Qui vulgui ruptura, ja sap què és el que no ha de votar.

Mentrestant, a Salt, continuem fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, gràcies i endavant!

És el moment?

L’Albano piula que li “sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que jo mateix fa uns dies proposava vagues i boicots per la Diada, però ell és un personatge públic i jo no sóc ningú, i també ho entenia en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia. És clar, potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però la veritat és que m’ha semblat més una barreja de collonada i acte publicitari desesperat que no pas un moviment tàctic.

Per què penso tant en les autoanomenades “esquerres” sudamericanes, tan demagogues, tan populistes?

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

En fi…

I ara què?

Avui a l’assemblea hem acabat de parlar dels resultats de les municipals, de l’escenari que ara tenim al poble, de quina mena de consistori tindrem i de què hi farem.

En primer lloc, ha quedat clar que ens sap greu l’actitud d’ERC. Després de quatre anys de compartir govern ni tan sols s’han acostat a parlar amb nosaltres tot i la lleialtat que hem mantingut durant els quatre anys en què hem governat junts. Segurament tampoc no ens hauríem entès perquè tenim idees diferents del que volem per a Salt, però ha quedat clar que des del començament han descartat cap mena de pacte amb nosaltres, i això després que en aquests quatre anys ens haguem menjat molts de marrons seus (començant pels càrrecs de confiança) i ells s’hagin penjat medalles que corresponien a la nostra feina (ateneu, centre cívic, consells de barri, 400 habitatges regulats, política de residus i entorn natural…). Si busquen i troben altres socis, ja compararan. Ja en deuran trobar, perquè ja hi ha prou gent al consistori que no té pas gaires escrúpols per asseure’s a una cadira a la primera oportunitat; ara bé, que en diguin «soci» de govern… Per altra banda, potser es pensen que no en necessiten; ja ho veurem. Si no s’entenen amb nosaltres hauran d’entendre’s amb algú altre, al menys a les votacions, i suposo que compten que JxS o PSC acabaran cedint si cada vegada que han de votar contra el govern coincideixen amb Vox; no una o dues vegades: sempre. En això tenim avantatge perquè som els únics que tenim una idea clara de quina mena de poble volem (i vull creure que els nostres votants ho saben), mentre que els altres van variant a les votacions en funció del benefici que poden treure per al partit respectiu (i caldria que els seus votants ho sabessin).

I què me’n dieu del populisme i la demagògia? Encara ric de quan al debat del maig a les Bernardes (campanya municipals 2019) al candidat del PSOE se li va anar l’olla i va criticar que al candidat d’ERC se li veia més el llaç groc de la solapa que l’escut de Salt. Literal.

A banda d’això, està clar que no serem al govern i que farem oposició sense demagògia ni atacs personals ni ganes de buscar cadires, entre altres raons perquè no sabem fer-ho d’aquesta manera. En això dels atacs personals la gent del PSC en són especialistes. Com que només entenen la política com una manera d’arribar al poder i tant se’ls en fot la gent que els ha votat, es dediquen als atacs personals; encara recordo el començament del mandat, quan públicament insinuaven coses poc elegants de la regidora d’Entorn Natural.

En fi, que tenim feina i continuarem endavant tot mirant de prendre les decisions com sempre: amb transparència i basades en el programa. Volem un poble actiu, volem participació, volem preservació de l’entorn natural, volem república catalana; no volem ciutat dormitori, no volem alta mobilitat de població, no volem clientelisme.

Scotland revisited…

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Vol baix

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Xicrandes i ceibos

Aquest cap de setmana som a Palamós i la Maria s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!

 

Lliris o cales

Els lliris del pati de casa estan en la seva màxima esplendor. «Qué relindas!», que diu la Maria. La meva àvia n’era una fan i trobo que el fet que li agradin tant a la Maria fa dels lliris un pont entre el meu passat i el meu futur. Per cert, la Maria els troba “lindas” i no pas “lindos” perquè ella no en diu pas lliris sinó cales. A mi em semblen iguals; sóc un ignorant també en botànica, què hi vols fer!

Pg Països Catalans for the people

Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una proposta de què ja vam parlar durant la campanya.

Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeig dels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Una proposta assumible per gairebé tothom i que podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi impliqui.

Un Passeig on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus fins a una esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria peu a una altra oportunitat: tirar endavant un procés participatiu perquè fos la ciutadania qui decidís directament què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants de problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena proposar la remodelació del Pg Països Catalans.

També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits locals s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. La responsabilitat principal (econòmica i també en planificació comarcal) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria, de bones a primeres, tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc pes.

Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat en l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).

En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.

Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.

The Martian

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i suggerent.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agrada compartir gustos amb en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents, heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem hi hauran estat assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.

Palanganada

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen monopoli i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la seva gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Orenetes

El final de la primavera (més que el començament de l’estiu) és una època de l’any que convida a seure al pati de casa a la tarda, quan el sol comença a baixar, per llegir, vigilar com creixen les tomateres o contemplar el cel. Avui m’ha sorprès veure com volaven les orenetes, molt i molt baix.

Ja sabia que les orenetes que volen baix indiquen que s’acosta pluja, però avui he llegit que això és perquè els mosquits i altres insectes de què s’alimenten les orenetes volen alt quan hi ha anticicló, i en canvi quan hi ha baixes pressions volen baix; si volen baix, les orenetes que volen cruspir-se’ls també han de volar baix per empaitar-los.

Resulta que quan l’aire està carregat d’humitat les fines ales dels mosquits s’humitegen i això els dificulta el vol, de manera que no volen a tanta alçada. És a dir, que en el temps que les orenetes són entre nosaltres, posem-hi entre St Jordi i la Diada, abans de ploure podem veure les orenetes que volen arran de terra per capturar els mosquits que ja pateixen la pluja abans que comenci!

Ei, això em fa pensar que seria bo que aquests ocellets fessin nius a prop de casa. Cada cop hi ha més de mosquits a l’estiu! Miraré si hi ha alguna manera d’atreure les orenetes perquè construeixin casa seva a prop de casa nostra!

Fair beer

La cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu  que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?

Bicis elèctriques

Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.

Bicicleta i despesa en salut

He de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). On ho podria confirmar?

Semàfor per a vianants

Una d’aquelles petites coses que t’alegra la vida la trobo cada dia que vaig a travessar el Pg Països Catalans a l’alçada del carrer Pere Coll i Güitó (l’antic “carrer del petroli”). El semàfor per a vianants que hi ha es posa verd gairebé immediatament després de pitjar el botó.

Si és més fàcil travessar carrers a peu és més fàcil passejar o anar per feina a peu i oferir alternatives a l’ús de l’automòbil. Aquest és el camí.

Discursos de “porres i escombres”

Com cada vegada que tenim eleccions municipals, hi ha gent que tot just ara s’adona del que tenim a Salt i s’escandalitza perquè existeixen aquesta colla de PxC i ara VOX amb representació a l’Ajuntament. «Com és possible? Per què us passa això?», et diuen. Potser no ho saben però se’ls ha d’explicar que ja fa anys que el nivell dels polítics electes a Salt ha baixat a un nivell esgarrifós -excepte honroses i comptadíssimes excepcions. La major part de partits polítics utilitza el tipus de discurs demagog de l’extrema dreta per mirar d’arribar al poder. No lluiten contra el feixisme sinó que adopten el seu discurs per mirar d’esgarrapar vots. Que si inseguretat al carrer, que si pisos ocupats per indesitjables, que si pisos pastera, que si merda per terra al voltant del contenidor, etc. El típic discurs populista de “porres i escombres” carregat de demagògia. I normalitzar el discurs de l’extrema dreta és fer-li un favor i donar-li protagonisme.

El súmmum d’això va ser la infame propaganda que tots els partit favorables al projecte del Sector Sud van fer arribar a totes les cases. Tractar els feixistes i el seu partit com si fos “normal” fa justament això: normalitza actituds i accions que no tenen cabuda en una societat democràtica.

Una altra de les conseqüències d’aquest ús del seu discurs és que situen els arguments de la ultradreta en el centre del debat, els donen protagonisme i els fan la campanya. Heu vist cartells o propaganda de Vox en aquestes eleccions municipals? No, perquè no els cal.

Si la majoria de partits de Salt fossin honestos reconeixerien que han fet discursos que donen ales a l’ultradreta, centrant-se en els pisos pastera o en la suposada inseguretat en el carrer. Si fossin honestos acceptarien que les dades desmenteixen el discurs del feixisme, però malauradament sembla que apel·lar als sentiments per comptes de fer pensar la gent sempre dona vots.

Eleccions municipals

El resultat de les eleccions municipals ha estat una mica -no gaire- pitjor del que esperava.

En el que ens afecta més directament, hem passat de 3 regidors a 2 mentre ERC, fins ara socis de govern, han passat de 5 a 7. Sembla clar que han sabut capitalitzar l’obra de govern, crec que globalment positiva. Dit d’una altra manera: nosaltres no hem sabut comunicar el que hem fet.

Ens “han pres” una o potser dues regidories amb això, però nosaltres hem esgarrapat vots del que era el 15M saltenc i hem salvat la segona regidoria. Podem o Guanyem Salt o com ara es vulguin dir han desaparegut de l’Ajuntament.

Crec que ERC també ha guanyat vots de gent moderada del PSC mentre que els més unionistes del PSC han romàs fidels al partit i encara han arreplegat vots del votants menys ultres que havien donat suport a PP i Cs a altres eleccions.

PP i Cs desapareixen de l’Ajuntament perquè la meitat més moderada del que era el seu electorat ha anat a parar a can PSC i l’altra meitat (la més radical) s’ha decantat per Vox, de manera que el feixisme passa de 2 regidors (els que fins ara tenia PxC) a 3 (els de Vox).

Veient la foto de lluny, amb perspectiva, sembla que no s’ha mogut gaire res, ni a l’eix dreta-esquerra (aprox 38% Dr vs 62% Esq) ni en el Catalunya-Espanya (54% Cat vs 39% Esp).

A tot això, el sobiranisme saltenc continua guanyant a les europees (54% contra 46%).

Persones i no cotxes

Gairebé 300 persones mortes a Catalunya cada any en accidents trànsit no justifiquen una estratègia nacional? Dos terços dels accidents són a ciutat i un fet és omnipresent: excés de velocitat. Cal límitar la velocitat a 30 km/h a tots els carrers i fer-ho complir.

Tothom es mou amunt i avall per les necessitats del dia a dia. Una de les raons per votar IPS-CUP és perquè entén que la prioritat en mobilitat som les persones que ens hem de desplaçar i no pas els cotxes que porten algunes persones. Què vol dir això? Doncs que hem de deixar de gastar diners a contruir per als cotxes i crear infraestructures i equipament més pensats en les persones: menys ampliar carreteres i més transport públic, menys rondes i circumval·lacions i més zones 30, menys aparcaments a dintre ciutat i més aparcaments dissuasius als afores.

Guardar bicis

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.

El Pg Països Catalans que voldria

La manera de veure les coses fa que ens fem unes preguntes i no pas unes altres. En el segle XX preguntavem «quants cotxes poden moure’s per aquest carrer?» però al XXI diem «quanta gent pot desplaçar-se per aquest carrer?». La resposta a la segona pregunta guanya espai per a 10 vegades més persones. Què veieu en el diagrama? Jo, present i futur del Passeig Països Catalans!

Com volem Pg. Països Catalans?

No, a Holanda no pas tothom ha anat sempre en bici: fa 50 anys tenien ciutats tan plenes de cotxes com nosaltres però van saber dir prou i ho van capgirar tot; fem-ho nosaltres? Dues fotos del carrer de Java (Javaastraat) a La Haia: fa uns anys i avui. La tercera foto és del Pg Països Catalans avui; com el volem? Els canvis no només són possibles sinó que poden ser més ràpids del que pensem.