poca feina

Fa una setmana em trobava dins d’un autocar intentant entrar a París. I dic intentant perquè l’autocar es movia a molts pocs metres per segons, i això quan aconseguia moure’s. En plena jornada de vaga, els accessos a la ciutat estaven col·lapsats, i més en hora punta. Els pitjor dia per anar a París? Potser si, però per dolent que sigui un dia mai ho és prou per no tornar-hi… I més si gairebé fa 10 anys que la vas trepitjar per primer cop. El motiu del viatge era la inauguració d’una exposició comissionada per en Jean Didier Bergilez, un dels meus professors a La Cambre. La universitat va posar a la nostra disposició un autocar, així doncs que encara hi havia menys excuses per no anar-hi. Encara que fos poc temps.

Un dia i pico a parís. Poc temps per tants carrers. El suficient per adonar-se que hi ha ciutats que no pots abarcar del tot. La tornada amb la gent de la universitat estava prevista el dimarts a mitjanit, però ja que baixàvem vaig decidir fer-hi nit. L’exposició en si, Sans titre, estava formada per una recopil·lació bastant aleatòria de diferents arquitectures belgues contemporànies. A la mateixa plaça del Centre Pompidou hi trobem el Centre de la Wallonie-Bruxelles, on tenia lloc la expo. Degut a l’embús per entrar a la ciutat, vam arribar una mica tard, però amb el temps suficient per donar una ullada al recinte (i a la taula de refrigeris, visita obligada en tota inauguració). Al cap d’una estona i guiats per companys parisins vam fer cap a sopar en un dels molts restaurants que pots trobar al voltant del "beaubourg". L’autobús sortia amb el temps just per pendre una copa després de sopar, i constatar com d’abusius poden arribar a ser els preus al la capital françesa, inclús en plena "gréve". Vaig dormir aprop del cementiri Pierre Lachaise, on de bon matí vaig iniciar el recorregut per la ciutat. Amb els metros amb una freqüència inferior a l’habitual i no massa hores per endavant, vaig decidir caminar tot el dia. Passant per la Bastille, creuant el Sena en direcció a l’institut d’estudis del Món Àrab, acompanyant a un parisí d’orgien marroquí a la Sorbona, creuant el Sena un altre cop per Nôtre-Damme, recuperant de dia l’Hotel de Ville i arribant de nou al Pompidou. La casualitat va voler que aquell mateix dia fos també el de la inauguració d’una exposició monogràfica sobre Richard Rogers (arquitecte del mateix centre Pompidou). No es té massa sovint la possibilitat de veure els plànols originals i la maqueta de concurs dins del mateix edifici, així que no vaig deixar passar l’oportunitat. En l’entrada estava inclós sentir una mica de vertigen al pujar per les escales mecàniques de la façana. Després d’una bona clavada per una coca-cola (això si, amb gel i llimona) i lo que aquí l’hi diuen "croque monsieur" (o sigui, un bikini), vaig seguir la "promenade parisiene". louvre, tulleries, concorde, grans i petits palaus, camps elisis, arc de triomf, òpera, véndome… Els meus peus (a part de la vaga i el poc temps) no em van permetre arribar a la torre eiffel -de fons omnipresent- ni pujar al sagrat cor seguint fletxetes en plan Amélie Poulain. A les 18.15 sortia el bus de tornada cap a Gent, i només tres hores després em trobava al costat de la meva bici, enfilant el camí cap a casa. Un dia i pico a París… que sempre ens quedarà.