Les paraules del mig

Aquelles vacances de primavera se?m presentaven molt avorrides. Al meu pare, que era fotògraf, li havien encarregat un treball que el tindria entretingut un parell de mesos. Resulta que havia de fer una mega-super-fotografia per guanyar el rècord, que tenia un paio de Sudàfrica, amb una panoràmica que agafava una cadena muntanyosa, amb tots els seus pics, els seus estreps, les planúries que s?estenien als seus peus, un riu que travessava tot el quadre,

(continua…)

boscos i prats al mig, un llac a l?esquerra i, dalt,  una estesa de núvols , el sol a punt de pondre?s i la  lluna treient el nas per l?altre costat. Aquella panoràmica abastava el paisatge que es podia veure girant 180 graus i, en realitat, eres moltes fotografies enganxades, fent-ne una de sis metres, que d?això anava el rècord: a veure qui la feia més llarga.

Si vols que t?ho digui, aquella tira de foto era incòmoda de mirar, primer havies de trobar on col.locar-la,  perquè no hi cabia a qualsevol lloc, després per tenir-ne una visió total, te n?havies d?allunyar tant que al final només la veies com una mena de sanefa guarnint de punta a punta la paret. Però el meu pare, que era molt de fer coses grosses, va acceptar el repte entusiasmat i va buscar un lloc de Catalunya des d?on poder captar-ne, com a mínim, la meitat. Quan el va trobar s?hi va posar. Jo vaig anar amb ell obligat i preveient, l?home, que no m?engrescaria ni que retratés tot Groenlàndia amb un sol clic, va carregar la bici, tres pilotes i un mecano. No va caler, de veritat.

El lloc era una mena d?altiplà enmig de les conques del Cardener i del Llobregat, un riu, el perdies de vista entre  muntanyes baixes, però a l?altre podies seguir-lo fins al mar. El meu pare va calcular que  la foto total faria uns 832 centimetres. I mentre plantava el trípode, mesurava la llum, enquadrava, enfocava i disparava una i altra vegada, jo em perdia pels voltants.

En un d?aquests tombs va ser quan vaig veure l?home que xiuxiuejava a les herbes. El primer que en vaig veure va ser el seu barret sobresortint de darrera d?un mur de partió. M?hi vaig acostar fins que el vaig sentir cantussejar. Jo haguera jurat que no havia fet soroll, però de sobte, ell va parar,  el que devia ser la seva conversa amb les herbes, per dir-me, sense girar-se

–         – Ja pots acostar-te ja !

–          –M?has sentit? Li pregunto admirat.

–          – Oh, i tant ! Sembles  un senglar trotant.

M?hi acosto, doncs, i el veig assegut prop d?unes herbes altes, amb un cistell de vímet al costat. Salto el marge i m?hi planto davant

–         –  Què fas? Li pregunto

–          – Espero què li pugi el blau ? em diu assenyalant la mata. Aleshores em fixo en les floretes blaves. N?està farcit.

–          – Aquestes  no sortirien en les fotos del pare.

Ell em mira i jo li  explico que el meu pare és fotògraf i tot això

–         –  Els parles, a les flors? ?

–          – Si, de tant en tant. Xiiiiiissssst, calla, aquesta ja ha blavejat!

I talla la flor agafant un bon tros de tija. Després s?aixeca i es posa a caminar i jo, darrera, explicant-li l?assumpte del rècord fotografic que no el va impressionar gens ni mica. Ell anava a la seva, mirant, olorant, tastant la textura de l?aire amb els dits o, de sobte, directe cap una  mata, on s?ajupia, la mirava, s?asseia, s?esperava?al groc li faltava una mica més d?intensitat, deia- collia la flor, o no, s?aixecava, caminava, tornava a començar.

Era migdia quan vam marxar, jo havia esgotat el meu tema. Feia estona que anàvem en silenci pel camí i en arribar a les primeres cases del poble, l?home  es gira i em diu

–         –  Així que el teu pare vol abastar tot el paisatge amb una  mirada? Jo trigo anys en copsar una flor. Vine demà, t?ensenyaré els meus paisatges.

Vaig mirar el cistell:  després d?un matí de treball havia collit mitja dotzena de gencianes d?entre un milió, tres tiges de gramínies de tot un prat,  on hi pasturaven vint vaques,  i dos narcisos no sé per quines virtuts, seleccionats entre dos centenars. A aquest pas, no em va estranyar gens, que trigués tant en copsar el món.

L?endemà al matí, el pare va voler acompanyar-m?hi. No li va fer gens de gràcia un home que xiuxiuejava a les herbes i esperava assegut que les flors es fessin blaves. Ens va sortir a rebre al portal i el seu posat, o el seu to de veu o el seu somriure o el seu jo-què-sé van convèncer el meu pare,  que m?hi va deixar quedar. Aquell dia, l?home em va ensenyar la premsa. Una planxa de ferro  que es passava les hores mortes oprimint fulls de paper entre els que s?assecaven tiges, flors i fulles solitàries.

–          – Aquí és on es fan les meves ?instantànies?. Els cal molt de temps a les tiges i fulles per fixar els seus gestos i a l?aigua per anar-se?n lentament. Els colors també demanen no ser molestats. Vine demà. T?ensenyaré un paisatge acabat.

– No sé a què ve tant de misteri¡ No t?ho podria explicar tot en un dia? Va rondinar el meu pare, però la veritat és que ell també estava intrigat i aquell matí va entrar amb mi a la casa. L?home ens va fer passar a un estudi amb una gran taula on hi havia una carpeta i una capsa. Obrí la carpeta i ens en mostrà una làmina

–          – Així són els meus paisatges

Mentre l?home ens anava mostrant làmines amb flors assecades, el meu pare no va badar boca, només va corrugar les celles i de tant en tant em donava  cops de colze buscant la meva complicitat però,  al final, no va poder més i va preguntar

–         –  I tots els que fa,  són iguals?

–          – No hi ha cap herba, ni color, ni moviment natural que sigui igual.

–         –  I aquesta capsa? Pregunto jo , per sortir del pas

–          – Aquests no es poden mirar – cop de colze del pare – la llum hi fa estralls i només els obro un cop a l?any?

En marxar, només traspassar la porta, el meu pare va esclatar

–         – I a això li diu paisatges? Però si és un coi d?herbes seques plantificades en un paper blanc!

–          – En les teves fotos hi ha massa teca – li dic jo, per acabar-lo de picar.

–          – Jo faig panoràmiques, nano, si vols acostar-t?hi, fes servir el ?zoom?.

Tenia raó. Aquell home havia fet ?zoom? i  s?havia acostat tant al paisatge que  hi va caure de cap. I des de dins et feia veure l?impuls del vent en la inclinació de la tija i l?enlluernament del sol en la blancor del paper i en la disposició de les flors et feia notar com  n?havien estat, de contemplades.