Aquesta narració segueix a l’anterior, "la recreació"
Continua…
Jo apostato
Júlia, no saps com m?alegro que la multinacional t?hagi contractat per tres anys, que ja tinguis casa i que sigui un àtic sota mansarda amb precioses vistes a muntanya. Jo, mentre aclareixo les idees, m?he quedat a viure una temporada a la teva pensio, però trobo a faltar les llargues converses de sobretaula, quan acabat el servei, venies a seure al meu costat amb dues copetes d?aiguardent, més no, deies, que et pujava al cap. Jo sí que em vaig engatar aquella tarda¡ T?ho confesso. A més a més de l?aiguardent, havia begut un vermut i dues copes de vi i, per més que ja en duia la idea, el projecte de nova creació que, alabat siga jo, em va sortir tan recte sobre ratlles torçades, va ser una homenada per impressionar-te.
Vols saber que n?ha quedat? Paper mullat. Què no sóc creador, jo. Que sóc creat per l?home a la seva imatge i semblança¡ Total, que com a tal creació, ara mateix sóc un ideal decrèpit i caducat. Però com fa la dita, Jo dono el mal i el remei cabal, així és que, a més d?escriure poca-soltades, ara redreço l?ànim amb els petits plaers de cada dia d?aquest poblet de la costa que tothom oblida a l?hivern, com jo voldria ser oblidat.
Però, què dimonis m?han d?oblidar¡ Uns quants milions de vosaltres encara em fan servir de caixa forta dels seus tresors morals, de pany de llàgrimes, de companyia d?assegurances, d?excusa universal, de sentit de la vida, d?origen i de final. I n?hi ha prou que un de vosaltres m’invoqui per comdemnar-me a existir¡ ReJo¡ N’estic ben fart de tanta demanda i no en soporto més la pressió¡. Parlant del tema, aprofito per agrair-te que tú no creguis en mi, ni m?invoquis, ni esperis que resolgui els sidrals que et munten les teves proteïnes. En una paraula, t’agraeixo que no em tinguis fe ni em demanis tenir-ne, perque ni et cal, ni jo te la concediria. No pots imaginar-te què significa per a mi parlar amb algú com tú: és com si se?m soltessin els cables que em subjecten, com si m?alleugerís, com si fos aire…
Fa dies que no dormo pensant en tot això. Li dono voltes a la qüestió, la marejo, m?alliçono a mi mateix, m?apreto, però no m?escanyo, em tempto i, finalment, avui he vist amb certesa absoluta el que haig de fer -que Jo mateix no m?ho tingui en retret ni en vanaglòria- i faré sense encomanar-me ni a Mi ni al diable.
El pla es provocar un desencís traumàtic a la meva prole multitudinària. Primer tancaré l?aixeta: no ha de rajar ni una gota més de la fe que jo mateix concedeixo per creure en mi, segons el mafiós sistema que m?atribueixen; després, si encara hi ha resistents, els presentaré, ?urbes et orbi?, la dimissió dels meus càrrecs d?omniscient, omnipotent, omnipresent, omniparent, en fi, de tot el gabadal d?atributs que m?han encolomat i com aquell que no vol, deixaré caure que no estic gens segur d?haver creat res, més enllà d?una il.lusió en cada cap.
M’ho prego, que la gent es decebeixi de Mi i es torni descreguda¡ Que pugui plegar de ser Déu, encara que em comporti haver de desaparèixer. Així és que omplo una copeta d?aiguardent, brindo per tú, me?l bec d?un glop i em poso a esperar amb paciència i un burro que la porti, que el meu pla faci efecte i poc a poc tot déu m?abandoni i pugui esfumar-me en pau.
Tot teu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!