Busco públic

Presentació.

No em dedico a la professió d’escriure. Escric per afecció, necessitat i plaer. Quan em van publicar un llibre de narracions, vaig quedar com veient visions. Va tenir èxit de crítica però no de vendes. De fet l’editorial va plegar al cap de poc temps. (Li dedico una salutació a la meva ex-editora l’Isabel Segura que es va arriscar tant amb mi). Després d’això, he escrit una novel.la i un altre llibre de contes que no em publiquen i resten al disc dur del meu PC, ocupant espai.

Ara no em faré la interessant i diré que el més important d’escriure és que t’ho passes bé fent-ho. Si, però no. Si parles vols que t’escoltin, si escrius vols que et llegeixin. No cal que sigui un "best seller" això meu, més val uns pocs lectors que connectin, com a vegades connecto jo amb un autor (Spanbauer, l’últim, m’ha fet xalar) que un "best seller".

Aquí va una narració, espero que agradi algú

La recreació

Reconeixo que m?ha sortit una bona pifia i seria inútil que us expliqués perquè. És massa evident. A  més,  no sóc dels que  perden el temps en lamentacions, m?heu fet expèdit i com a tal procediré. Vull dir que ho tornaré a intentar. M?ho carregaré tot,  per fer-ho de bell nou, però aquesta vegada anirem sobre segur,  no fos cas que també hagués de desbaratar-ho. Aquest és el pla: triaré un dia de tardor que els meteoròlegs pronostiquin comfortablement càlid, radiant i amb brises suaus;  me n?aniré cap a la costa sud, que ja estarà neta de banyistes greixossos,  i  triaré un poblet de no gaire anomenada que tingui una pensió ran de mar.   Agafaré  una habitació amb balcó i cortines de cotó que s?inflin com les veles de les barques amb el buf de la marinada,  hi acostaré la taula i esboçaré sobre paper les línies mestres d?una nova creació.

He  treballat de valent  tota la tarda, per dir-vos,  que només he aixecat la vista del paper quan he sentit parlar al pati del costat -la curiositat m?ha fet  anar a la finestra- i he vist  una noia que estenia llençols i es movia com impulsada per  la  música secreta  d’uns auriculars. He imaginat la blanor humida de la roba, l?olor a net i estava jo molt atent a la seva malleabilitat en passar de manyoc informe a llisor  sobre les cordes, quan, va, i  la noia s?arrenca a fer uns passos de ball amb giravolta, braços enlaire i pinces a les mans per fixar la roba  i tornar a la posició inicial. Prové del meu taller aquest encant?  M?he preguntat.    Pensant-hi,  ja no he sigut capaç   de continuar treballant  i se m?ha fet l?hora de sopar. Un sopar senzill però substanciós,  i no dirieu qui me l?ha servit? Doncs, sí,  la noia del pati que ha resultat ser la filla de la casa,  i mentre em servia una sopa de farigola i tres maires arrebossades m?ha explicat que ha acabat el doctorat en Bioquímica, que ha fet tres demandes de treball,  que una multinacional de Munich  l?ha citat per a una entrevista i que hi anirà  la setmana entrant. El doctorat era sobre un assumpte enrevesat  de cristalitzar proteïnes per saber què fan. He quedat astorat. Jo,  ni idea que les proteïnes cristalizessin i aquesta noieta les està remenant de la mateixa manera que la seva avia,  no fa gaire anys,  remenava el gra que donava a les gallines¡ 

Havent sopat he anat a donar un tomb pel port. La lluna perfectament rodona es reflectia sobre l?aigua, el balanceig suau de  les barques feia tritllejar les llanternes contra els pals, les cordes laxes, amarrades als noralls,  descrivien una indisimulada corva de felicitat. Les finestres de les cases  transpuaven una llum melosa;  d’algun balcò obert sortien barrejats sons de  converses i sorolls de coberts contra els plats. En una paraula,   m?ha plagut tant que he pensat salvar-ho.  En tot cas, demà serà un bon dia per fer-ho, penso, mentre m?esmunyo entre els llençols blancs tocats pel sol i possiblement per les mans de la doctora.

I,  ves, avui, no tinc ganes de treballar. Són les deu, he esmorzat un cafè amb llet i un parell de pastissets de cabell d?àngel. Satisfet,  me?n vaig a la llotja i em distrec observant les  criatures del mar i em torno  a sorprendre, perquè no és que no recordi haver-les creat, que estaria justificat si tenim en compte l’extens catàleg,  és que no reconeixo les muxarres, les mabres, les peludes, els turbots, els pops, les sèpies i les  gambes. A fe meva, que aquestes criatures deuen haver evolucionat en la clandestinitat¡ Tant hi fa, el cas és que són aquí i que  m’agraden.  Comprovo que el fondista es proveeix de peix i dedueixo que no m?ha servit ni em servirà ultracongelats. Em saluda i goso suggerir-li que compri un parell de turbots i com que se?m fa la boca aigua i ja són  quarts de dotze vaig  a fer un vermut al bar. En acabat,  llogo una barca amb tendal i li dic al patró: Una volta pel golf, i amb el puf, puf del motor m?adormo com un dels meus sants. Em desperto amb el sol ben alt i la barca a punt d?atracar. Només saltar al moll, m?arriba al nas l?efluvi perfumat de peix rostint-se. Quan entro al menjador veig que la cambrera-doctora ja ha parat la meva taula amb pa del dia, que ella mateixa fa, una ampolla de vi de la terra,  una  amanida de tomàquet, un plat de fideus amb galeres i l?anunci del peix, crepitant sobre la brasa. En acabat de dinar em porta una copa d?aiguardent, obsequi de la casa,  i  quan m?aixeco constato que només  serveixo per  anar a  fer la migdiada.  I la creació,  què? Doncs, me n?he oblido però quan em desperto,  agafo la llibreta i començo a tatxar i a esmenar el que vaig escriure ahir  i el que en queda és això:

Dia primer. Començaré a l’inrevés, descansant com ara, en un poblet de la costa sud amb pensió i balcó mirant a mar?

Dia segon.  El dedicaré a la dona, que aprofitaré en bona part perquè s?ha guanyat  una altra oportunitat. Ara,   a fi que oblidi l?estúpid episodi  de la poma temptadora  faré que la seva aparició tingui una posta en escena  espectacular: que vingui de Marte cavalcant un meteorit, o que la vomiti un volcà lunar. Ja ho acabaré de rumiar?  De dolors, treballs i llàgrimes, els indispensables, només per a què no es malacostumi, ni es torni blana.

Després serà el torn dels animals de la terra,  els que ara hi ha i els que resuscitaré, per extinció indeguda. Tots ben compostos, engreixats i polits,   què també es mereixen tornar a començar.

El dia tercer giraré el mar com un mitjo i netejaré a consciència les  aigües superficials i les somes.  De la merda que reculli, tot i premsada i sense gota d?aire, en sortirà  un cos tan colossal, que hauré d?enviar-lo a l?espai i posar-lo en òrbita per a què, com a recordatori,  provoqui eclipsi de sol tres vegades a l?any. Després enfonsaré la terra eixuta i faré emergir  la nova amb  totes les espècies vegetals adaptades, però amb  arrels i troncs mòbils  capaços d?escaquejar-se de  serres i destrals. 

El dia quart  el dedicaré als animals aquàtics i a les aus que quedaran tal qual però amb potentíssims radars.

El cinquè faré el dia i la nit molt semblant als actuals perquè,  mal m?estigui dir-ho, però m?han agradat

El dia sisè posaré una mica d?ordre en el firmament de l?univers, rebaixant-hi tensions o fent-les explotar, reconvertint satèl.lits i estacions espacials en jardins siderals, allunyant els astres entre si, de manera que  no es pugui    anar de l?un a l?altre i  triguin milions d?anys en trobar- se. Cadascú a casa seva i Jo en la de tots.

El dia setè, purificaré la llum i- aquí no sé si peco de tou- la faré matèria d?aliment universal per a què cap espècie no hagi de sobreviure cruspint-se les altres. Després densificaré les tenebres de la nit fins a la textura d?un jaç de plomes, per a què tota cuca viva hi trobi un repòs renovador i tonificant.

 

Finalment, pensaré en l’home i us he de confesar que em fa escudella haver de llençar-lo,  perquè  li sóc deutor,  però he de reconèixer que és molt millorable.

Tranquils, però, entre les coses a conservar hi haurà el cardar, veig  massa complicat dibolir els respectius  aparells. Restaran. Hi haurà, però, uns petits canvis  d?efecte important.  Si algú té desig,  li sonarà un senyal acústic   que entrarà en sintonia amb el senyal del desitjat, el qual també sonarà i el farà  desitjar. D?això s?en diu reciprocitat. L?altre aspecte a canviar  és que si bé  es podrà cardar a dojo,  només una sola vegada en la vida de cadascú serà per  procrear.

No són ganes de tocar el vora-viu. El món començarà amb ?numerus clausus? però al que ho vulgui, se?l deixarà marxar. En una paraula, la mort serà voluntària, però aquell que marxi haurà de crear algú que ocupi el seu lloc. Només en aquesta ocasió òvuls i espermatozoos seran autoritzats a trobar-se. Si el que es vol morir és home,  fa el fet, s?assegura de l?èxit i se?n pot anar. Si és dona, haurà d?esperar-se a parir i ja està. Aixi s’acabaran  les trifulgues territorials.

Això no funcionarà, ningú voldrà morir, direu, els nous nats només tindran un progenitor i bla, bla, bla. Jo, però, ho deixo aquí, no hi vull pensar més que estic tip i relaxat. Ara, espavileu-vos, vosaltres  en trobar-hi una sortida. Vinga homes, si sobre el paper,  és fàcilissim crear?¡

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *