Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Com no podia ser altrament, el nostre grup, format per gent lletraferida que estima la cultura italiana, no podia despatxar d’una manera diguem-ne convencional la visita a dos indrets propers a Trieste molt relacionats amb la literatura: el castell de Duino (vegeu aquí)  i l’obelisc d’Opicina (vegeu aquí), punt d’inici de la ‘Strada Napoleonica’ (vegeu aquí) que va d’Opicina a Prosecco (res a veure amb el famós vi escumós) i indret perfecte per conèixer de prop la zona geològica càrstica coneguda com ‘il Carso’ (vegeu aquí i també aquí).

Ens acompanyaven un parell de llibres relacionats amb aquests indrets. El primer era les ‘Elegies de Duino’ (vegeu aquí), un total de deu poemes de caire, efectivament, elegíac escrits per Rainer Maria Rilke (vegeu aquí) entre els anys 1912 i 1922. Al castell de Duino el poeta s’hi va estar entre octubre de 1911 i maig de 1912 i allí va començar la redacció de l’obra. El segon llibre era ‘Il mio Carso’, de Scipio Slataper (vegeu aquí).

Del llibre de Rilke disposàvem de l’edició bilingüe catalana-alemanya traduïda  per Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago, amb postfaci de D. Sam Abrams,  que va publicar fa dos anys l’Editorial Flâneur (vegeu aquí).

Del llibre de Slataper, en canvi, no existeix encara cap versió en català i vàrem haver de tirar mà d’una de les moltes reedicions de l’obra en italià –a Trieste se n’hi poden trobar fàcilment unes quantes– i de l’edició castellana, elegant i molt pulcra, publicada el 2013 per Ardicia Editorial  amb traducció de Pepa Linares i pròleg de Claudio Magris).

El diumenge 6 d’abril, a les envistes del castell de Duino, vàrem fer una parada per llegir en veu alta el paràgraf inicial de l’elegia primera. Aquella que comença dient ‘Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles dels àngels?’ i que acaba amb una afirmació inquietant: ‘Tot àngel és terrible’.

Dos dies després, des de l’obelisc d’Opicina vàrem endinsar-nos uns centenars de metres per la ‘strada napoleonica’ fins a un punt de descans que vàrem aprofitar per llegir, també en veu alta però aquesta vegada en castellà, els quatre primers paràgrafs de l’obra de Scipio Slataper. Els tres primers que comencen amb la mateixa frase: ‘Vorrei dirvi’ (Quisiera deciros…’) i el quart que varia la fórmula amb ‘Vorrei ingannarvi, ma non mi credereste.’ (‘Quisiera engañaros, pero no me creeríais.’‘) (*)

Tot plegat cerimònies laiques de tretze veterans ferits de lletra arribats de terres catalanes amb fam d’aprendre coses noves…

Els dos dies que vàrem dedicar a conèixer indrets de fora de Trieste vàrem anar a Grado i Aquileia (amb uns esplèndids mosaics del segle IV a l’església conservats gairebé intactes) i també a Gorizia, una ciutat pel mig de la qual passa la línia fronterera que separa Itàlia d’Eslovènia i que enguany comparteix el rang de Capital Europea de la Cultura amb la ciutat alemanya de Chemnitz.

A part de la curiositat de la placa circular afixada al paviment de la Piazza della Transalpina (vegeu aquí) que marca el pas de la frontera, la impressió que em va merèixer Gorizia –o Nova Gorizia, que és l’altra manera de nomenar la ciutat– va ser molt decebedora. Gairebé de ciutat morta. O somorta, si us agrada més.

Em va sorprendre que ostentés una capitalitat cultural europea perquè durant les poques hores que hi vaig ser no vaig saber veure que es notés enlloc aquesta condició: cap anunci d’activitats, exposicions, conferències, etc..

La línia fronterera i la placa que la indica: una invitació a la foto dels turistes

I per acabar, un toc meteorològic: el dia que vàrem anar a Duino, Grado i Aquileia, el diumenge 6 com ja he dit, va ser un dia ventós.

Espectacularment ventós, vaja.

I quan a Trieste i la seva regió es parla de vent fort l’associació inevitable s’ha de fer amb el fenomen de ‘la Bora’.

Un fenomen inequívocament triestí que vàrem tenir la sort de conèixer en directe aquell diumenge i sobre el qual en el proper apunt donaré alguns detalls.

——————————————————–

(*) El dimarts 13 de maig, dos dies després de penjar aquest apunt, el bon amic Eduard Riu-Barrera m’informa que acaba de sortir la versió catalana del llibre de Scipio Slataper, feta per la sempre competent Anna Casassas.

Aquí la teniu:

“Voldria dir-vos…”

——————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!