Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Quan ara fa cinc anys la Covid ens va obligar a confinar-nos vaig decidir que una bona part del meu temps la dedicaria a ampliar els meus coneixements, molt rudimentaris, de la llengua italiana.

Ho vaig fer pel meu compte, de manera autodidacta i intuïtiva. Vull dir que em vaig subscriure a l’edició digital del diari La Repubblica –per estar al dia del que passava en aquell país i, alhora, per entrar en contacte amb el registre periodístic de l’italià– i vaig tirar mà d’un parell de diccionaris, però de cap gramàtica. M’apresso a dir que tot això senzillament ho descric,  sense vantar-me’n gens, perquè tinc molt clar que hi ha sistemes bastant més competents que el que vaig adoptar. I segurament més eficaços.

El cas és que a mi em va servir. Per divertir-me aprofitant millor aquelles hores mortes i per avançar en el coneixement de la llengua del diví Dant. Que és del que es tractava.

Tan bon punt m’hi vaig posar vaig tenir la santa paciència de confegir una espècie de diccionari italià-català particular –que encara avui vaig ampliant– on des del primer moment vaig anotar totes les paraules que trobava i que no coneixia acompanyades de la corresponent traducció al català. Tot plegat figura en un document Word de prop de 150 pàgines i amb més de quatre mil mots diferents que, com acabo de dir, mantinc en actiu i en el qual és estrany el dia que no hi faig cap nova incorporació.

Recordo molt bé que un dels primers mots que em va cridar l’atenció va ser ‘vespasiano’ i la definició que surt en el diccionari: ‘Orinatoio pubblico in forma di edicola’. És a dir, un urinari públic en forma de quiosc o de templet. Allò que també en diem ‘mingitori’ (del llatí ‘mingere’, orinar) per bé que el Diccionari de l’IEC, a diferència del de la llengua del 155, no reconeix el mot.

De la definició italiana de seguida em va interessar el fet que contenia dues referències llatines: per una banda el nom de l’emperador Vespasià i per l’altra el mot ‘edicola’ (‘edicle’, en català) que remet a una construcció de poc volum com, hi torno, un quiosc o un templet. Val a dir que el mot és viu a Itàlia perquè encara avui el lloc on el personal s’acosta per comprar la premsa del dia i les revistes de la setmana es diu exactament així: ‘edicola’.

Pel que fa a Vespasià el que la història ens explica (vegeu aquí) és que, a part de ser un militar de gran prestigi, va ser un governant de costums personals molt austers i de gran eficàcia a l’hora d’administrar els recursos de l’Imperi, uns recursos molt minvats després dels devastadors períodes anteriors, molt especialment el de Neró. Això el va portar a fer una gestió caracteritzada per l’elevat nombre d’impostos que gravitaven damunt dels ciutadans i, per tant, el va obligar a esmolar l’enginy per trobar motius que permetessin crear noves taxes que aportessin ingressos suficients a la hisenda imperial.

En aquella època —any 70 d. C. si fa no fa– Roma era plena d’espais públics destinats a atendre les necessitats fisiològiques més peremptòries de la gent. L’orina era una substància summament apreciada per les ‘fullonicae’, és a dir, les bugaderies, ja que servia per emblanquinar els teixits i rentar la roba gràcies a l’amoníac que contenia. Fins al punt que cada establiment tenia una persona encarregada de passar pels urinaris públics a recollir aquell valuós líquid.

Va ser aleshores quan Vespasià va tenir la idea de fer pagar a les bugaderies un impost per aquest concepte. No va passar gaire temps perquè la veu popular comencés a denominar ‘vespasians’ als urinaris i no és gens estrany imaginar que cada vegada que algú expressava el seu desig de descarregar la bufeta digues que anava a fer la seva contribució personal a la caixa de l’Emperador.

Aquesta història en té una altra col·lateral:

Titus, el fill de Vespasià, solia criticar a son pare perquè li semblava que un impost sobre l’orina era poc elegant i no s’adeia gaire amb la grandesa de Roma. Un dia, però, va demanar diners a son pare. L’Emperador va agafar un saquet ple de monedes i el va sacsejar davant dels ulls del noi dient: “Què et semblen, tants diners? Els vols? Pensa, però, que hi ha un problema: provenen del pixum de la gent”. En veure que el fill dubtava si els agafava o no va obrir el sac i va ensumar l’interior mentre deia una frase que ha quedat fixada en el registre d’expressions llatines i que encara avui es fa servir : ‘Pecunia non olet’ (és a dir, ‘El diners no fan pudor’)

Per saber la continuació d’aquesta història hem de fer un salt en el temps i la geografia i situar-nos en el París de 1845.

(Continua –i s’acaba– aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!