Totxanes, totxos i maons

El passat 20 de desembre, a l’edat de 87 anys, es va morir Joaquim Arenas, un home fonamental en el procés d’immersió linguïstica a les escoles del nostre país.

I, a més a més, un bon amic.

El vaig conèixer l’any 1981, quan vaig començar a treballar a la Direcció General d’Ensenyament Primari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La Direcció General, encapçalada per Sara Blasi, ocupava la planta d’un edifici del carrer Aragó, a la banda de mar entre Aribau i Muntaner. Allí tenia la seu el Sedec (Servei d’Ensenyament del Català) (vegeu aquí) del qual Arenas era el responsable.

De fet, el Sedec va ser la primera unitat relacionada amb l’ensenyament que es va crear dintre de l’estructura administrativa del que aleshores es deia ‘Generalitat provisional’. Va ser l’any 1978 i des del primer moment la figura de Joaquim Arenas hi va ser al capdavant.

Tot i que jo pertanyia a una altra unitat –el Servei de Centres, encapçalat per Àngela Miquel— recordo que vaig mantenir una estreta relació no només laboral, també d’amistat, amb els companys del Sedec i, molt especialment, amb el seu cap.

Uns anys després (1988) vaig passar al Departament de Cultura i els contactes varen minvar perquè la meva nova ubicació era al Palau Marc, al capdavall de la Rambla. Però la relació amb l’amic ara trapassat va continuar, sobretot en els anys 2021 i 2022 quan vaig ser comissari del centenari del naixement de Joan Triadú, persona amb la qual Arenas havia treballat molt estretament des dels primers anys de la dècada dels seixanta (vegeu aquí).

No exagero gens si dic que la feina feta per Joaquim Arenas al llarg de la seva vida en defensa de la llengua catalana ha estat gegantina i per copsar-la en tota la seva magnitud em sembla molt recomanable la lectura de la necrològica que el 4 de gener Jordi Manent va publicar al diari El Punt Avui (vegeu-la aquí).

El dissabte passat, al final del funeral que se li va fer a la basílica de Santa Maria del Mar el bisbe de Tortosa, que va presidir la cerimònia, va demanar als presents que, a tall de comiat, cantéssim el Virolai però només la darrera estrofa. En sentir això em va venir a la memòria un detall que em semblava que ja havia oblidat; un detall que poc després, en el parlament de comiat, Margarida Muset, la seva vídua, va confirmar: Joaquim Arenas pensava que era una pena que quan es canta el Virolai gairebé mai s’arribi a la darrera estrofa.

No puc recordar en quina circumstància concreta va ser, però el cert és que fa bastants anys ell m’ho havia comentat i li vaig donar la raó: són quatre versos magnífics, la cloenda perfecta d’un gran himne (vegeu aquí).

Així ho vàrem fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar i així ho faig ara per tancar aquest apunt de record i homenatge a l’estimat Joaquim Arenas:

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!