Totxanes, totxos i maons

Ja he comentat aquí mateix en alguna altra ocasió que els Isern som una família molt breu. Vull dir breu en el sentit de no gens nombrosa.

En canvi, per part de l’A. i molt especialment la branca materna, la dels Pujol, són un colla molt extensa i amb alguns membres dignes de remarca.

Fa uns quants anys vaig parlar de dos cosins singulars que ja no hi són: el filòleg Josep Maria Pujol i el músic i diplomàtic Delfí Colomé Pujol (vegeu aquí i també aquí i aquí)

I molt més cap aquí, just quan va complir seixanta anys de dedicació a la dansa, vaig escriure aquest apunt que parla de la Montse, la germana del Delfí, ballarina i coreògrafa de llarg recorregut i merescut prestigi.

Un recorregut i un prestigi que el Govern de la Generalitat acaba de reconèixer molt justament amb la concessió d’una Creu de Sant Jordi que li serà lliurada aquesta tarda en un acte que es celebrarà al MNAC (i al qual tant l’A. com jo tenim previst d’assistir-hi).

Com a conseqüència d’aquest moment de recopilació vital i professional, la Montse portava temps preparant unes memòries que finalment ha editat en format oral.

És el relat de tota una vida, ara a l’abast de qui s’hi vulgui acostar per conèixer-la una mica millor.

Les teniu just aquí sota, són quatre hores plenes de vida que no us decebran en absolut. Això sí, us recomano que en feu una ‘lectura’ atenta i reposada:

Tornant a la Creu de Sant Jordi que avui se li atorga voldria recordar el preàmbul del Decret de concessió que explica molt bé els motius que varen inspirar, l’any 1981, la creació d’aquest guardó de caire honorífic. Uns motius que, de vegades, han quedat subordinats a les estratègies i equilibris del govern que les atorga. I aquesta crítica –que faig amb ple coneixement de causa– no és aplicable només a un govern del PSOE com el que tenim ara; des dels llunyans temps convergents del tàndem Jordi Pujol/Lluís Prenafeta fins ara mateix, amb tots els governs de matisos diferents que hi ha hagut per entremig, aquest paper repartidor al servei del govern de torn s’ha anat acomplint, encara que les motivacions fundacionals s’anessin desvirtuant.

M’apresso a dir, però, que aquest NO és el cas de la Montse.

Vegeu el preàmbul:

La Generalitat de Catalunya va crear la Creu de Sant Jordi mitjançant el Decret 457/1981, de 18 de desembre, amb la finalitat de distingir aquelles persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.

I aquí la descripció dels mèrits que han portat a la concessió d’aquesta Creu:

Senyora Montse Colomé i Pujol, Ballarina i coreògrafa.

Pel seu gran talent i amor per la dansa, que l’han portada a ser una de les intèrprets i coreògrafes més destacades del país. Va començar a ballar a l’Esbart de l’Orfeó Gracienc, per després estudiar a l’Institut del Teatre i a l’Alvin Ailey American Dance Theatre, entre d’altres. En l’àmbit professional, destaca per una gran versatilitat, en conjugar la dansa amb el teatre, l’opera i els grans esdeveniments, com els actes de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Gran defensora del poder transformador de la dansa com a eina d’expressió, és igualment remarcable la seva tasca en l’ensenyament de la dansa i en la seva difusió com a eina terapèutica i de gaudi. Va participar en la creació de la primera associació professional de dansa de Catalunya (APDC), de la qual va ser presidenta, i també va formar part del col·lectiu que va iniciar el projecte de la fàbrica de creació La Caldera.

Felicitats doncs, estimada. El cosí Josep Maria, però sobretot els pares i ton germà Delfí avui, des d’on siguin, estaran summament feliços i orgullosos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!