Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de març de 2023
0 comentaris

Una altre gran article de Xavier Roig sobre el català.

Català: amb Franco això no passava

Article publicat el 8 de març de 2023 al Bloc ‘Parlem clar’ (*), de Xavier Roig (**) (vegeu-lo aquí).

Quan algú em parla de l’avanç o el retrocés del català acostumo a posar sempre el mateix exemple. Quan jo era petit els guàrdies urbans –que és com s’anomenaven aleshores els policies municipals– parlaven tots català. I els gitanos d’Hostafrancs; i els que vivien als voltants de Figueres també. Amb això està tot dit.

A l’època de Franco només es dedicaven a insultar el català els feixistes invasors. Aquells que havien vingut a aposentar-se sobre terra cremada. Els insults d’aquells bípedes no eren acceptats. El cas Galinsoga en fou un exemple. Es respirava en l’ambient una cosa molt difícil de definir: la catalanitat. No pas el catalanisme, que congregava a uns quants, molts, resistents. Parlo d’una altra cosa, la que aplegava a tots els que es consideraven en possessió d’unes arrels profundes catalanes –no calia que els seus avis haguessin nascut aquí.

La Transició –que, fins a un moment determinat, ens va semblar el ‘rien ne va plus’– va comportar un mal terrible, catastròfic: vam renegar del nostre passat tot dient que els que no s’havien aixoplugat en els moviments d’esquerres per enfrontar-se a Franco eren «dels altres». També aquells que s’havien quedat després de la Guerra Civil i havien suportat –sovint col·laborant-hi– el règim, però amb l’objectiu que Catalunya sobrevisqués. A tots aquells se’ls va voler esborrar de la història de Catalunya. Amb alguns no es va aconseguir l’objectiu. És el cas de Josep Pla. No van poder. Amb d’altres sí. Per exemple, amb Josep M. de Porcioles.

Per altra banda, la Transició va fer pensar a la majoria de catalans que a Espanya tots havien esdevingut amics de Catalunya i d’allò que significava la catalanitat. Es va cometre un gran error que provenia d’una visió esbiaixada per part de la nostra societat dels perdedors de la Guerra Civil. Un dels èxits del progressisme. Es va esborrar qualsevol referència a les actituds anticatalanes –insisteixo, no pas anticatalanistes– dels republicans i dels antifranquistes.

A partir d’aquell període, de la mort de Franco, la paraula ‘anticatalà’ va quedar esborrada del diccionari quotidià –en la relació amb Espanya tot havia de ser molt políticament correcte– i es va substituir per anticatalanista. Els partidaris de Pujol i d’ERC eren catalanistes, la resta eren normals. O sigui, la naturalitat que s’havia exercit en l’època de Franco de manera ordinària per part de gairebé tothom, ara passava a mans d’una part. Els seus actes s’observaven com nacionalistes. I em fan molta gràcies els dits «catalanistes» dels partits d’esquerra. No sé a qui van pretendre enganyar, a part d’ells mateixos. Ara s’ha vist qui era qui (Guerra, González, Tamames, Sacristán, Sabina, etc.).

En resum, podríem dir que els estàndards d’exigència que, per ser català, aplicava la societat catalana sota Franco es van diluir per mor d’un políticament correcte de caire molt condescendent amb Espanya. Un exemple evident és l’ús de la paraula «xarnego», que, quan jo era petit, s’aplicava a aquell que parlava castellà i que era evident que no s’havia integrat. I no era un tema d’immigració. Recordo que al col·legi venien «xarnegos» que tenien llargues arrels a la comarca. I com que, sovint, la forma fa el fons, aquesta pràctica de no discriminar aquell que no es reconeix profundament, radicalment, com individu d’un indret –característica que en el nostre cas anomeno «catalanitat»– ens ha portat a sorprendre’ns ara d’actituds anticatalanes –no pas anticatalanistes– descarades i ofensives. ¿A quin país sinó el nostre, permissiu i resignat, s’haurien acceptat indivídues com l’Arrimadas –i els que en pengen? ¿Toleren a Dinamarca, Suècia, Finlàndia (per parlar de països petits) les activitats d’algú que propugna la desaparició de la seva cultura? És trist de dir, a la Catalunya de l’època de Franco aquesta bípeda i d’altres de similars haurien estat segregades, rebutjades. Eren temps on el ronyó de la catalanitat filtrava correctament. Com passa a la majoria de països que es consideren això, un país.

És cert que les autoritats catalanes que s’autoqualifiquen de catalanistes no actuen, ni han actuat, com a catalans normals. De fa anys no es multen ni es penalitzen incompliments de les lleis. Molt menys actituds i agressions quotidianes contra el català si provenen, sobretot, d’algú arribat de fora. Agressions i passivitats en la voluntat integradora que no són acceptades Pirineu enllà. Però la nostra prima classe política forma part d’aquesta societat permissiva que va generar la Transició. Tenen por. Els amenaça també una classe periodística –més prima encara que la classe política– que, quan Dinamarca o Suècia o França o Alemanya (o qualsevol!) diuen que no donaran residència als estrangers que no s’integrin i aprenguin la llengua, acusen els governs corresponents de voler guanyar vots a costa de la xenofòbia. I és que un dels càncers de la Transició són uns mitjans venuts, amb uns periodistes que no se’n senten responsables.

Sembla arribat el moment d’haver de ser desagradables per defensar la nostra supervivència. De començar a dir les coses pel seu nom. I d’això en parlarem un altre dia.

—————————————————————————————————-

(*)  Si us ha interessat el Bloc de Xavier Roig teniu la possibilitat de subscriure-vos-hi (entreu aquí) i així cada vegada que s’hi incorpori un nou apunt us n’arribarà notícia al correu electrònic.

(**)  No és pas aquesta la primera vegada que Xavier Roig apareix en aquestes Totxanes, ni de bon tros. I estic segur que tampoc serà la darrera. Si voleu recuperar tots els apunts en què he parlat d’ell o, sobretot, he reproduït articles seus us recomano que entreu aquí i els trobareu tots aplegats.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!