Totxanes, totxos i maons

Una manera ben recomanable de passar una bona i instructiva estona aquests dies tan especials que ens està tocant de viure ens la proporciona la lectura de l’últim número de la revista Sàpiens, el que porta el número 216, data de març de 2020 i que, com veieu per la portada, la imatge de la qual encapçala aquest apunt, està dedicat a Jesús Moncada.

Hi trobareu pàgines que evoquen Mequinensa, la vila on l’any 1941 va nàixer l’escriptor, il·lustrades amb un munt de fotografies fetes per ell mateix abans que tots aquells carrers, places, botigues i bars desapareguessin sota les aigües del pantà.

També hi ha un apartat dedicat a una faceta del nostre home potser menys coneguda però igualment interessant: la seva obra pictòrica, més concretament dibuixos i aquarel·les. Tot seguit una entrevista (que es fa curta) amb Rosa Maria Moncada, germana de l’escriptor i dipositària dels seus papers; i a continuació el que podríem denominar l’apoteosi final: la reproducció de tres textos en bona part inèdits (repassant el meu arxiu puc assegurar que algun havia estat difós anteriorment a La Vanguardia española i a Nació Digital) del que hauria estat “Dante S.A.”, la novel·la en la que treballava quan es va morir ara farà quinze anys.

Una novel·la força ambiciosa en la qual Jesús Moncada pretenia descriure la història de la ciutat de Barcelona des de finals del segle XIX fins a l’actualitat amb un fil conductor del relat que anava a cavall de la història de l’edifici de l’editorial Montaner i Simón -ara Fundació Antoni Tàpies– (vegeu aquí) en el qual va entrar a treballar l’any 1967 com a dissenyador i maquetador i on va tenir com a cap immediat ni més ni menys que a Pere Calders, que n’era el gerent de producció. S’hi va estar fins al 1981, quan l’editorial va tancar definitivament les portes, i set anys després publicaria ‘Camí de sirga’, la seva obra mestra.

El que la revista Sàpiens ens ofereix són tres fragments d’extensió diversa i amb un aire inequívocament ‘Moncada’; és a dir, carregats amb la ironia habitual en els textos de l’autor. Ara bé, coneixent la manera de treballar que tenia, a base de fer i refer sense presses el que anava escrivint, em resisteixo a nomenar-los ni tan sols capítols. Prefereixo parlar de fragments ja escrits que mai sabrem com s’haurien acabat integrant en el cos de la novel·la. Una novel·la que, com explica la seva germana: “… la ‘Dante’ existeix, és real, però se la va emportar ell a la tomba. La tenia tota al cap: faltava picar-la. Jo recordo, a més, una llista on cada personatge corresponia a algú real i em va dir, de paraula, que es guardava l’opció de, al final, quan hagués acabat el llibre, posar els noms de veritat en lloc dels que ell s’havia inventat. I una cosa que quasi ningú no sap: si et fixes en la façana de l’antiga Montaner i Simón, hi ha un bust de Dant!”

Felicito, doncs, als bons amics de Sàpiens per la feina que han fet i esperono els seguidors d’aquest Bloc a retre el millor homenatge que li podem fer a qualsevol escriptor (i a Jesús Moncada de manera molt especial): llegir els seus llibres.

I ara amb més motiu perquè s’acosten dos aniversaris ‘moncadians’:

• El 12 d’abril de 1970 (farà, doncs, cinquanta anys) es va enderrocar la primera casa del poble de Mequinensa per inundar-lo amb el pantà a punt d’acabar-se. Aquí hi ha l’origen de la novel·la ‘Camí de sirga’, que comença precisament amb aquesta demolició.
• El 13 de juny de 2005 (farà quinze anys) Jesús Moncada, malalt de càncer, es va morir a Barcelona. Tenia 63 anys i un munt d’històries per explicar-nos que mai coneixerem. (*)

———————————————————————————————————–

(*) Com que totes les històries van lligades -encara que a primer cop d’ull no ens ho sembli- recupero ara aquest apunt que vaig escriure el dia de l’enterrament de Jesús Moncada i també aquest altre apunt de fa cinc anys que hi està molt relacionat. Crec que us agradarà llegir-los tots dos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!