Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Amb el Raimon i la Cristina vàrem aprendre a preparar un viatge i a dosificar les forces per gaudir-lo al màxim. A no voler cremar-ho tot en una sola visita, per entendre’ns.

La nostra experiència d’aquell primer viatge a la Toscana va quedar descrita en un apunt (vegeu-lo aquí) que vaig titular ‘Moments de 2007: Arezzo’ i del qual em sento encara avui, en rellegir-lo, ben cofoi. El desplaçament a Arezzo tenia un motiu poderós que el justificava: gaudir de l’espectacular cicle de frescos de Piero della Francesca sobre la Llegenda de la Vera Creu que es desenvolupa en l’absis de l’església de San Francesco. Uns frescos que no feia gaire havien estat restaurats i que tornaven a oferir la seva bellesa inicial (vegeu, per exemple, aquí i també aquí).

I no cal dir que us recomano ferventment aquesta seqüència de la pel·lícula ‘El pacient anglès’:

L’experiència italiana del Raimon combinada amb els coneixements artístics de la Cristina, una de les il·lustradores més prestigioses que tenim a casa nostra, varen ser fonamentals per l’A. i per mi que tot just ens estrenàvem en aquests negociats. Ells ens varen fornir de documentació prèvia –extreta en la majoria dels casos de Vasari o Gombrich— i ens varen ensenyar un concepte fonamental que hem aplicat rigorosament des d’aquell dia: en una sola visita és impossible conèixer amb un mínim de profit el contingut de tot un museu. Cal, per tant, dosificar esforços i triar mitja dotzena d’obres, nou o deu com a màxim, amb trellat. Obres estudiades i documentades prèviament per treure’n el màxim de profit.

Així ho vàrem fer en aquella primera visita de fa divuit anys als Uffizzi de Florència: un itinerari de vuit obres que encara conservo i que després –l’estiu del 2023– ens va ser de gran utilitat quan vàrem visitar el museu amb la nostra néta.

Després hem llegit llibres sobre Itàlia de Josep Valls, Josep Maria Fonalleras, Joan F. Mira, Narcís Comadira i, és clar, Josep Pla en els quals hem ampliat i aprofundit coneixements i experiències. Però aquell mestratge inicial de la Cristina i el Raimon, aquelles hores a Arezzo –que encara avui recordem amb plaer quan ens trobem– no ens les traurà ningú.

I pel que fa al nostre debut a la ciutat de Trieste la sort ha continuat somrient-nos perquè hem tingut el suport d’uns bons mestres dels quals parlaré en el següent apunt. El que tancarà aquest breu però obligat tribut de reconeixement i admiració.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!