El dimecres passat, Onze de Setembre, va ser un dia molt especial. Per a tu també: vares començar el dia a la Bretanya, el país de la mare, encomanant una bona dosi d’alegria als teus avis bretons que no tenen la sort de nosaltres que podem veure gairebé dia a dia com et fas més gran, més bonica i més eixerida. (n’hi ha més)
D’aquí a uns anys, quan llegeixis aquesta carta, segurament ja sabràs que, entre els pares i els avis, ets la noieta més fotografiada de Barcelona i, per tant, si busques la carpeta 2013.09.11 podràs veure la mitja dotzena de fotografies i els dos fragments de pel·lícula que el pare et va fer allí mateix per immortalitzar aquell moment.
Primerament et veuràs amb una rebeca de color vermell i màniga llarga -havia plogut i feia fresca- i poc després ja lluïes la samarreta groga de màniga curta amb l’estelada que fa uns mesos et vaig comprar a la botiga de Vilaweb i que ja comença a fer-se petita.
Se’t veu contenta i, sobretot, força encuriosida per la gresca que es desenvolupa al teu voltant. Fins i tot es diria que mous els llavis quan el pare et canta “bon cop de falç” a cau d’orella. També podria ser que estiguessis rosegant una galeta d’aquestes que t’agraden tant i que sempre portem quan sortim al carrer…
He parat un moment d’escriure i he recuperat la fotografia de l’any passat, durant la manifestació al passeig de Gràcia. Aquell dia éreu a l’alçada del Palau Robert i t’havien instal·lat a la motxilla, cara a cara amb el pare, mentre la mare us feia la fotografia. En aquella imatge eres un bebè de tres mesos, amb els ulls molt oberts escrutant tot el que t’envoltava; en la d’ara ets una senyoreta de quinze mesos que, com he dit més amunt, fa cara d’estar molt intrigada pel bullit poc habitual que hi ha al seu voltant.
Ens agrada veure com creixes, Mila. És un espectacle que a la teva àvia i a mi ens deixa fascinats. Veure com cada dia incorpores un mot, una gracieta, un gest o una ganyota al teu repertori expressiu és un privilegi que no es paga amb diners. També ens agrada estar vivint a prop teu aquests moments històrics que tu ja et trobaràs resolts. I ens agrada, a més a més, deixar la màxima constància documental que demostri que tu ja hi eres per entremig.
D’aquí a tres mesos em retiraré de treballar i així podrem dedicar, l’àvia i jo, més temps a ajudar els pares a fer-te créixer. Sobretot ara que molt aviat et convertiràs en una premianenca de primera categoria i, per tant, caldrà estar més al peu del canó perquè tot vagi ben rodó. Ja ho veuràs: és un gran país, el Maresme…
El dimecres passat, Onze de Setembre, va ser un dia molt especial. I l’any vinent viurem moments històrics. Encara més històrics, vull dir. Moments pels quals molta gent abans que nosaltres va dedicar tota la seva vida i no li va ser donat de veure’ls. Serem uns privilegiats i, de la manera que sigui més efectiva, ens agradaria que entre els teus primers records quedés alguna romanalla de tot això que estem vivint ara: una gentada al carrer, unes cançons cantades per milers de veus espontànies, l’avi vestit de color groc amb aquella panxa grossa que sembla que ell també porti motxilla…
Records esfilagarsats, imatges fugaces d’uns dies que passaran a la Història i que ara, tan menuda encara, tan privilegiada sense saber-ho, ja estàs vivint…
—————————————————————————————–
Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!