Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

31 de desembre de 2018
2 comentaris

“Un millón para el mejor”, memòria històrica d’un temps en blanc i negre (el llibre).

Després de quasi quinze anys d’existència i amb tres mil cinc-cents apunts publicats en aquestes Totxanes els retrobaments, contactes i històries insospitades que he viscut gràcies a tanta escriptura donarien per obrir un altre Bloc en paral·lel. Avui parlaré d’un cas que als seguidors més veterans els resultarà familiar.

El 5 de juny de 2013 vaig publicar aquest apunt dintre d’una sèrie que vaig titular, molt a l’estil de Georges Pérec, “Me’n recordo”. Parlava de la primera vegada que es va sentir parlar en català a TVE en un programa emès per a tot España. Va ser l’any 1968 en el concurs “Un millón para el mejor” i l’heroi  –perquè va ser una indubtable heroïcitat– era un xicot barceloni de vint-i-set anys que es deia Xavier Mateu.

En el “Me’n recordo” explicava també com, molts anys després, vaig coincidir amb ell per raons de feina i de quina manera vaig fer pública entre la gent que treballava amb nosaltres aquest insòlit mèrit del nostre home.

No va ser, però, fins quatre anys després de la publicació del meu apunt que un dia de gener de 2017 m’arribava un correu electrònic signat per Xavier Mateu en el que, després d’explicar-me que buscant per la xarxa havia anat a parar al meu “Me’n recordo”, em deia: “Estic embrancat en la tasca d’escriure alguna cosa respecte el concurs ja que gairebé no es troba res enlloc. I el que es troba, inclús en el teu cas, no és exacte (el bidell dels ocells va participar a “Las diez de ultimas”, no a “Un millón para el mejor”) i penso que tinc material per escriure un llibre. Potser podria sortir el 2018 quan farà 50 anys que va començar.”

Pocs dies després ens vàrem veure i jo li vaig aconsellar que, abans d’embrancar-se en la redacció d’un llibre, anés escalfant motors obrint un Bloc i penjant el text en capítols de publicació setmanal. D’aquí varen sortir dos apunts meus  —aquest i aquest—  datats el juny de 2017 en els quals explico detalls d’aquell procés inicial.

La idea del Bloc va anar avançant i prenent cos i a principis de setembre vaig publicar a Vilaweb aquesta entrevista amb l’amic Xavier Mateu amb un títol ben llaminer: “La nit que Franco va sentir parlar català a TVE”.

A poc a poc, recollint material i documentació sense defallir per tots els racons possibles (i impossibles; aquest home, us ho asseguro, és una màquina) Xavier Mateu s’ha sortit amb la seva: pocs dies abans que l’any 2018 tanqui la barraca ha tret  –en una autoedició de tirada molt breu per a compromisos a familiars i a quatre amics–  el llibre que explica, no només les seves peripècies pel concurs sinó l’entorn social i històric que l’envoltava.

L’ha titulat “Un millón para el mejor. Petita història d’un concurs en blanc i negre de fa mig segle”, té tres-centes cinquanta pàgines i un munt de fotografies, ressenyes de premsa i altra documentació complementària que atorguen al text un nivell d’interès històric molt notable.

No vul entrar en gaires detalls per dues raons: primerament perquè tinc per norma no parlar mai de llibres, discos o altres productes culturals que, pels motius que sigui, no estan a l’abast del púbic. I aquest interessant text de Xavier Mateu ara com ara és impossible d’aconseguir. La segona raó és que al llarg de 2019 és molt possible que “Un millón para el mejor. Petita història d’un concurs en blanc i negre de fa mig segle.” acabi trobant un editor convencional que el publiqui i el distribueixi com cal. Serà aleshores el moment de parlar-ne amb detall.

Ho deixo, doncs, aquí. Però per donar-vos una mica més d’informació sobre el llibre i l’època que retrata dedicaré l’apunt de demà passat  –el que estrenarà 2019–  a reproduir el text que he escrit com a pròleg.

(Continua, doncs. I s’acaba aquí)

 

  1. A Mallorca estant, aquella endreça en català de Xavier Mateu va ser un gest valent importantíssim que posà en solfa la subjugació de la nostra llengua i la va dignificar. Si tenim en compte que era l’any del “la-la-là” i de dos estats d’excepció, la perspectiva ens permet valorar encara molt més aquella declaració en un programa de màxima audiència a l’estat.

  2. Amb aquestes històries me n’adono de quant minoritari era quan tenia setze anys, i quant encara ho sóc.
    Em sona el nom del programa, però no recordo haver-lo vist mai, de fet, pràcticament no mirava la televisió, potser algun noticiari, i cinquanta anys més tard, continuo igual. Però és que em passa igual amb moltes altres coses, no escoltava la radio, ni música pop, ni anava al cinema. Sí que em sona Xavier Mateu, però pel seu ofici i feines més o menys oficials, no sabia això del programa.
    Potser la llengua ja hi tenia a veure, m’hi sentia incòmode, no era pas militància, al menys explícita. I quan molt més tard i tímidament el català ha començat a penetrar en aquests camps, ja no hi era aficionat. Encara que, recíprocament, dels temes que sí que n’era aficionat, sí que en consumia en castellà o en altres llengües estrangeres en la mesura de les meves capacitats.
    Potser el més important de l’historiador i cronista és precisament comunicar aquelles coses que en el seu moment alguns no vam copsar. Èpoques que vam viure de manera una mica fosca, en blanc i negre, precisament,

Respon a Balutxo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!