Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de gener de 2019
2 comentaris

“Un millón para el mejor”, memòria històrica d’un temps en blanc i negre (el pròleg).

(La sèrie comença aquí)

Aquest és el pròleg que he escrit per a aquest llibre de moment inexistent però que estic segur que en els propers mesos li proporcionarà al seu autor més d’una alegria editorial. Una alegria que li permetrà posar el text a l’abast de molts més lectors que els pocs privilegiats que fins ara n’hem pogut gaudir gràcies a la maqueta autoeditada que ha fet Xavier Mateu.

 

Sobre espècies en extinció: mig segle després d’”Un millón para el mejor”

Joan Josep Isern

Encara es pot veure circular pel món un grup humà molt peculiar. A primer cop d’ull algú diria  –i no s’equivocaria gaire–  que es tracta d’una espècie a punt d’extinció perquè els estralls de la biologia cada vegada sacsegen amb més inclemència els seus membres. Ara mateix la forquilla d’edat que els delimita comença en els seixanta-cinc anys i acaba més o menys en els vuitanta. No tenen cap nom que els identifiqui, però se’ls pot definir a partir d’una referència ben precisa: és la gent que recorda el dia que son pare va aparèixer al menjador de casa amb un embalum de grans dimensions que es deia “televisor” i que anava acompanyat d’un curiós artefacte coronat amb dues banyes metàl·liques que es deia “antena”.

Són gent especial, doncs. Bona part de la seva infantesa i adolescència va transcórrer en un món en el qual la televisió no existia i van ser testimonis conscients de com aquell enginy s’instal·lava en el menjador… i a les seves vides. Són –som, vaja– els que podem donar fe que més enllà de la pantalla del televisor hi havia vida. Una vida potser no gaire intel·ligent ni confortable  –els temps no permetien gaires filigranes–, però vida al cap i a la fi. Encara que fos en blanc i negre.

I ara, quan encara podem mirar cap enrere per contemplar el camí recorregut, ens adonem de la gran quantitat de novetats i transformacions que s’han produït mentre fèiem el trajecte. I, sobretot, adquirim plena consciència que som uns privilegiats perquè poques generacions com la nostra hauran estat testimonis i protagonistes de tants canvis importants  –culturals, polítics, tecnològics, de costums socials, familiars…–  en el transcurs d’una sola vida.

Conscients d’aquest privilegi ens sentim molt cofois quan algú ens pregunta com era el món “quan érem joves”; aquell món que, per poc que relaxem el pudor, descrivim amb tonalitats èpiques, de batalleta. I ens agrada explicar-ho perquè molts de nosaltres vàrem descobrir també aquesta necessitat vital de saber coses del nostre passat  –el personal i el col·lectiu–  preguntant a pares i avis… per bé que en molts casos, dissortadament, no vàrem ser-hi a temps.

(Fixeu-vos que no he parlat de curiositat, sinó de necessitat vital. El matís, creieu-me, no és trivial.)

 

La mare de tots els concursos

En aquest racó de món denominat eufemísticament península ibèrica els primers records importants relacionats amb l’andròmina de les dues banyes són els concursos de la televisió, hereus directes dels que escoltàvem per la ràdio. I si parlem de concursos la referència a “Un millón para el mejor”, la mare de tots els concursos com en diríem ara, és inevitable. I, si se’m permet, insuperable.

Ens situem en els anys 1968 i 1969. Al món passaven coses com el descobriment que sota les llambordes dels carrers de París hi havia platges o que ja es podia passejar a saltirons per la superfície de la Lluna. L’estiu anterior, a la cantonada dels carrers Haigh i Ashbury de San Francisco havia esclatat una revolució de gent pacífica i una mica bufanúvols abillada amb coloraines i flors als cabells mentre que aquí el dictador tancava la reixa de Gibraltar  –enfonsant, de passada, en la misèria a un munt de famílies andaluses–  i designava el “campechano” Juan Carlos de Borbón successor seu.

És just enmig d’aquest paisatge que va aparèixer “Un millón para el mejor”, un concurs que, segons el seu manifest fundacional, pretenia descobrir i premiar persones preparades per afrontar els reptes del darrer terç del segle XX. Ara potser farà somriure, però “el millón” (així el denominava la gent) congregava el país cada dilluns a la nit davant de TVE, l’única cadena que existia, al llarg d’una hora d’emissió en rigorós directe i en el transcurs de la qual els concursants havien de superar una dotzena de proves de tot tipus davant d’un jurat que deliberava i decidia a la vista de tothom.

I quan dic tothom, vull dir tothom. Fins i tot el dictador que, il·luminat segurament per la inefable “lucecita del Pardo”, consta que seguia fervorosament les incidències del concurs.

De l’enorme dimensió popular del “millón” les cròniques que cada setmana feien els diaris i les opinions de simpatia o rebuig al concursant de torn que canalitzaven en són un bon exemple que encara es pot consultar a les hemeroteques. I això ens obre la porta a parlar del llibre que el lector té ara mateix a les mans.

És un llibre que m’arrisco a pensar que, tard o d’hora, hauria acabat existint en forma de treball d’investigació d’algun estudiant o d’algun especialista en els mitjans de comunicació de l’època del franquisme. Però la gràcia que tenen aquestes pàgines és que les ha escrit Xavier Mateu. És a dir, l’home que va resultar guanyador de mig milió de pessetes durant la primera fase del concurs i, uns mesos després, del mític “millón” en guanyar amb tots els honors (i entrebancs, com es veurà) la fase final.

El mèrit de les pàgines que venen a continuació és que, sense perdre ni un bri del rigor propi dels treballs d’investigació, estan escrites des de la vivència i la memòria personal de qui en va ser protagonista principal. I amb una gràcia addicional, perquè també estan escrites amb l’esperit inquiet i tafaner de Xavier Mateu que des de fa uns anys li ha permès aplegar el suport documental de tots els articles i imatges que es conserven en arxius i hemeroteques i que són el complement ideal pel lector veterà, que evocarà amb emoció aquella època, i pel novençà, que tindrà una veritable immersió en l’España de fa mig segle, no gaire allunyada de la “charanga y pandereta” que va cantar Machado.

 

Èxit comercial i mediàtic

Amb la seva pretensió d’elaborar una llista de ciutadans selectes i preparats pels anys a venir “Un millón para el mejor” va ser el primer gran èxit comercial de TVE  –els anuncis que s’hi passaven tenien una tarifa set vegades superior als de la resta de la programació–  i un dels primers creadors d’herois mediàtics. Em refereixo a “la mamá del millón”, a l’alcalde de Belmez, a “miss aplomo”, i al “ye-yé del millón” que el lector coneixerà molt aviat.

I em refereixo també, com no podria ser altrament, a Xavier Mateu, aquest barceloní nascut la nit de Reis de 1941 de biografia llarga i profitosa i que, a part de convertir-se en milionari gràcies a la combinació de talent, sort, astúcia i sentit comú que va exhibir davant de les càmeres dels estudis de Miramar va ser la primera persona que va parlar en català a tot España  –al de “la lucecita” també–  a través de la televisió, aquella TVE “una, grande y del régimen”, en un episodi convenientment explicat pel seu protagonista quan va superar la darrera prova de la primera part del programa.

Per raons que ara no venen al cas des de fa uns quants mesos he tingut l’oportunitat d’entrar en contacte amb Xavier Mateu i de viure de prop la gestació d’aquest llibre. Li he conegut fases prèvies, formats diferents i noves redaccions fins arribar a la versió d’ara que em sembla la definitiva. Ha estat una immersió en un temps i uns esdeveniments que jo també vaig viure, en el meu cas des de la banda de cap aquí de la pantalla, i que puc donar fe que formen part de l’ADN de molts homes i dones de la nostra generació.

Potser no era el seu propòsit inicial, però el cert és que Xavier Mateu ha anat bastant més enllà del noble desig de documentar una experiència personal important: ha fet la crònica d’un temps i d’un país que ja no tornaran amb aquella formulació concreta, però que val la pena que tinguem present  –els de l’espècie en extinció que deia al començament i, sobretot, els més joves–  per si resulta que allò de la circularitat de la Història és alguna cosa més que una frase de lluïment.

  1. Veig que has començat l’any 2019 amb un excel·lent “post”. Jo formo part, com saps molt bé, d’aquesta espècie en extinció. Jo no sé si el que hem viscut nosaltres es podrà comparar amb les vivències dels que venen al darrer. Avui estava a Correus i sentia com una mare explicava que cada vegada que volia que la seva filla (devia tenir uns 10 anys) sortís de casa, l’havia “d’arrossegar” doncs tot el dia estava amb el mòbil i la tauleta.

    “Els hi donem tot fet” deia la senyora a un conegut i, aquest, que també era un exemplar de l’espècie en extinció li hi ha respost: “Això depèn de tu, del que li donis tot fet o que s’ho guanyi”. Com que hi havia molta cua i m’he hagut d’esperar una llarga estona anava llegint els e-mails i ha coincidit que tenia el teu en pantalla. He estat a punt d’anar a la “mamà” i dir-li: “miri que diu aquest senyor…. Així és com ens van formar nosaltres.”

  2. Bona nit, vull comentar-vos que jo vaig ser el primer concursant de “Un millón para el mejor”. Primer va haver-hi un programa pilot amb, si no recordo malament, jugadors del barça i del espanyol. Després vaig passar la sel-lecció i vaig protagonitzar els dos dilluns següents. SI us interessa, puc aportar-vos la meva impressió i si fa el cas també tinc alguna foto d’aquells programes

    atentament, Dídac Fernàndez del Tarré

Respon a D'idac Fernàndez del Tarré Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!