Totxanes, totxos i maons

No sóc bibliòfil. No tinc ni el refinament ni la paciència ni la butxaca per ser-ho, però sí que m’interesso pels llibres descatalogats o, simplement, antics d’autors o de temes que m’agraden. Sóc usuari, per tant, del web IberLibro (aquest) i, com no podia ser altrament, de Llibres del Mirall (vegeu aquí el seu web acabat de remodelar), la llibreria antiquària especialitzada en art i literatura que fa més de vint anys van posar en marxa el poeta Xavier Lloveras i l’escriptora Isabel Olesti.

Així doncs, gràcies a la gent de Llibres del Mirall i al seu dinamisme a l’hora de renovar el repertori de propostes interessants a preus molt assequibles la meva biblioteca es va enriquint amb llibres que difícilment obtindria per altres vies.

Deixo de banda per un moment Llibres del Mirall per parlar-vos breument de Martí Porter. De fet ja us el vaig presentar en aquest apunt de fa set anys dedicat a un llibre que va escriure sobre Xile, la terra de la seva muller. El Martí és fill de Miquel Porter Moix  –home savi i inquiet, llibreter, historiador del cinema i fundador dels Setze Jutges entre molts altres mèrits– i és una de les moltes persones amb les quals vaig poder entrar en contacte gràcies a la meva feina.

El Martí treballava (i encara ho fa ara) a la Secretaria de Mitjans de Comunicació del Departament de la Presidència i jo al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya quan a finals de 2006, amb el segon tripartit i sota la direcció de Joan Manuel Tresserras, la meva conselleria va ampliar el seu abast i va passar a denominar-se Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. En aquell moment va ser quan les responsabilitats respectives varen propiciar que el Martí i jo ens coneguéssim personalment i endeguéssim conjuntament unes quantes feines.

Des de la meva jubilació a finals de 2013 el Martí jo no ens hem tornat a veure però sí que ens hem escrit en nombroses ocasions i em consta, a més a més, que és un seguidor fidel d’aquest Totxanes. Home compromès amb el seu país, fa unes setmanes em vaig assabentar, via Facebook, que tancava un període important de la seva vida dedicat al grup municipal d’Iniciativa per Catalunya de l’Ajuntament de La Garriga, que és on viu.

Torno als Llibres del Mirall. La setmana passada vaig rebre el correu electrònic que envia periòdicament als seus subscriptors amb una selecció de títols que la parella Lloveras-Olesti ha adquirit recentment i que posen a disposició de la clientela. Un d’aquests llibres –el que us reprodueixo en la imatge que encapçala l’apunt: “Cinematografia catalana (1896-1925)”— em va interessar des del primer moment.

En primer lloc em va interessar el tema, la cinematografia catalana del temps dels pioners, perquè aquests dies casualment estic interessat en la figura de Fructuós Gelabert (vegeu aquí) per un motiu de caire molt personal: és la personalitat que dóna nom a l’escola pública on la meva néta començarà a partir de setembre la seva escolarització.

Però el que em va acabar de decidir a fer la compra va ser la parella d’autors que signen el llibre: Miquel Porter Moix i Guillemette Huerre de Porter. És a dir, els pares del meu estimat amic Martí que, com li passa també a la meva néta, és fill de pare català i de mare bretona.

Quan vaig tenir a les mans el llibre  —Editorial Moll, col·lecció Raixa, Palma de Mallorca, 1958; 160 pàgines–  em va faltar temps per fer-ho saber al meu amic que de seguida em va respondre: “És molt tendre, llegeix-te l’epíleg, que parla de cinema i de jardins”. I acabava fent una invocació, igualment tendra, als seus pares que no reprodueixo per respecte a la confidencialitat.

Efectivament l’epíleg és típicament “porterià” i diu això:

“Els autors demanen humilment perdó per les moltes errades que, sens dubte, podran trobar-se en el present llibret.

Vàrem trobar el tema com si fos un jardí abandonat; tenia quelcom de cementiri.

Ara, de moment, ja té l’aspecte d’un jardí modest.

Si, entre tots, féssim un esforç, fins i tot podríem arribar a convertir-lo en un gran Parc.”

Un text darrere del qual em sembla detectar aquell Miquel Porter, membre número 1 dels Setze Jutges, que a l’inici de cada recital presentava els seus companys d’escenari dient: “Ara ens diem Setze Jutges i encara no som setze. Quan hi arribem en direm a Can Seixanta i a continuació ja serem els Cent Mil Fills de Sant Lluís”.

Després, mirant amb més calma el llibret, em vaig trobar amb una altra perla que no em resisteixo a reproduir ara, just abans de cloure l’apunt. És un text molt curt que fa d’introducció i de dedicatòria del volum:

“No creguem mai més els qui diguin: la nostra cinematografia tot just comença. La cinematografia començà amb el poble i encara dura.

Al poble, amb agraïment, es dedica el present resum.”

Gran, gran gent, aquests Porter…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!