Totxanes, totxos i maons

Per Sant Jordi la veterana editorial Albertí va publicar un llibre molt interessant que reconec que (ai las, un ja no és el que era…) em va passar desapercebut. Em refereixo a “Per què diem… “, un llibre d’Albert Vidal (Barcelona, 1940) que té un subtítol ben aclaridor: “L’origen de 100 dites populars”.

De fet, si he tingut notícia de la seva existència ha estat gràcies a l’infatigable animador de Rodamots, Jordi Palou, que ha dedicat tots els mots d’aquesta setmana que estem acabant a expressions tretes d’aquest llibre. No és casual aquest interès de Palou ja que fa tres anys ell i Víctor Pàmies varen publicar “Els 100 refranys més populars en català” (Cossetània, 2012), llibre sobre el qual vaig fer unes quantes consideracions en aquestes mateixes pàgines (vegeu, si no, aquí).

M’apresso a dir que “Per què diem…”, dedicat a les dites populars, no és ni el primer llibre que surt sobre el tema ni el més erudit ni el més exhaustiu ni, amb tota certesa, serà l’últim que veurem publicat. Però cal reconèixer que Albert Vidal –home de dilatada trajectòria en el món de la difusió cultural (i, més específicament, en el de la paremiologia)–  ha fet una investigació molt digna i sense la més mínima intenció d’embafar al lector. Ben al contrari, el que l’autor aconsegueix és posar-nos en contacte amb la saviesa popular condensada en un centenar de frases i expressions que si no les entomem, adoptem i incorporem a la nostra parla habitual estan condemnades a una mort bastant imminent.

Una investigació, la de Vidal, que ja és de tercera generació perquè, tal com explica en el pròleg, la va començar son avi, la va continuar son pare i ell la culmina no només amb aquest llibre sinó amb una extensa bibliografia dedicada a allò que en un altre moment vaig definir com “les coloraines de la parla”. És a dir, les expressions, refranys i frases fetes que donen aire, caràcter i vida a les nostres converses. I que, sobretot, ens connecten amb el passat del que provenim.

Llegint “Per què diem…” he après, per exemple, que “afluixar la mosca” relliga les germanies del segle XVI amb la llengua romaní del poble gitano; que “ser alt com un sant Pau” no té res a veure amb les sagrades escriptures, i que “tocar el dos” tampoc té cap relació amb les matemàtiques. M’ha ensenyat qui era la famosa Maria Castanya, per què era popular el protagonista de l’expressió “llarg i prim, parent d’en Bufa”, que un cosa “nova de trinca” està molt lligada al joc del trinquet i que “fer el mec” remunta els seus orígens al noble ofici dels flequers.

He après també que “ser de la màniga ampla” fa al·lusió als hàbits dels frares comparats amb la vestimenta dels capellans; que “remenar les cireres” està, efectivament, lligat amb l’exercici del poder; que l’origen de “sortir de polleguera” és molt difícil d’entendre quan es viu en un edifici modern i que el “color catxumbo”, cosí germà del de “merda d’oca”, fa costat al de “gos com fuig” que, en el fons, no és més que una deformació de “color de gos confús”.

Aquest llibre, recomanable per a tothom però, sobretot, per a pares, avis i educadors, ens demostra que si deixem perdre les referències a la cultura grega, la llatina, la mitologia i a allò que quan jo anava a escola en deien història sagrada esdevindrem pobres i ignorants… sense tenir-ne consciència (una cosa ben penosa, si us atureu un moment a pensar-hi).

Perquè aquest rerefons clàssic és encara present –tot i que cada vegada menys–  a la nostra parla. Penso per exemple en “tenir tots els ets i uts” (referència a les conjuncions llatines) o en l’impagable “fer un bisbe” (quan dues persones responen el mateix i alhora) que no és més que la deformació de “fer un bis”.

En fi, que el llatí (i el grec, la mitologia i la història sagrada) són “el quid de la qüestió”. I els hem de preservar perquè, si no, “carregats de punyetes” no sabrem com “posar el dit a la nafra” dels problemes, “no estarem gaire de filis” i acabarem “perdent l’oremus”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!