Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de maig de 2007
0 comentaris

Un diumenge magnífic i inesperadament carnerià (i II).

(la sèrie comença aquí)

Un dia de finals dels 50 la Flor Natural dels Jocs Florals de l’exili, celebrats a París, la va guanyar una poeta desconeguda que es deia Maria Castanyer i Figueras, nascuda a Girona el 1913. No va trigar gaire Josep Carner, que era el mantenidor d’aquells Jocs, a saber que la guardonada era filla del seu amic olotí. Això va generar una breu correspondència entre ella i Carner descoberta pel nostre amic entre els papers personals de la seva germana quan aquesta es va morir fa quatre anys. Una correspondència que fins al moment roman inèdita i que ell conserva entre els seus tresors carnerians.

La Gran Enciclopèdia Catalana té una entrada dedicada a Maria Castanyer i Figueras en la que es diu que va ser membre de l’equip iniciador de la revista gironina “Presència” i que va escriure un parell de llibres de poemes “Retrobar-me en la terra” (1958) i “Immortal” (1960).

Pel que ens explica el nostre amic la seva germana Maria va ser un personatge d’allò més singular. Afectada des de la infantesa per una severa poliomielitis tota la vida es va rebelar contra el clixé que el món adjudicava a la seva doble condició de dona i d’esguerrada amb una febril activitat no sempre ben vista pel seu cercle familiar.

Una mostra del seu caràcter la tenim en el fet que se’n va anar a viure -amb una mà al davant i una altra al darrere- dos anys als Estats Units i que allí va abraçar la religió dels mormons. Un altre detall de la seva empenta el dóna el fet que, ja en plena maduresa, decidís anar al metge perquè li tallés la cama malalta que li privava de fer moltes de les coses que li bullien dintre del cap. Pel que ens diu l’amic Francesc a partir d’aquell moment la seva germana va poder desenvolupar la seva vida amb la irreductible complexitat que a ella tant li agradava. I amb la cama ortopèdica amunt i avall.

La propera vegada que ens trobarem -serà ben aviat, amic Castanyer, que sé que em llegeixes- em deixarà la novel·la autobiogràfica que la Maria Castanyer va escriure. Una novel·la que es va editar però que va passar totalment desapercebuda. Tant que ni la GEC se’n fa ressò en l’entrada que li dedica.

I acabo amb una carta-poema que Carner va enviar al seu amic Josep Castanyer quan va saber que la poeta guanyadora dels Jocs Florals era la seva filla. Està datada a Brusel·les el 2 de juny de 1959 i diu el següent:

“A Josep Castanyer de Cortada / (és de tots mos amics el degà), / una llarga i estreta abraçada; / que m’innovi què pensa i què fa: / si té nores que esperin mainada, / si té un camp, una font i un pinar, / si és amb auto o tartana que va; / si renega en la parla nostrada / o si parla ben fi el castellà;

si ho veu fosc o bé es sent optimista; / si té esplèndids el cor i la vista; /  si quan ve Sant Joan, salta focs / o no està, de vegades, per brocs; / si li plau de tenir noia artista / que designi les reines dels Jocs, / i si en rebre ma tarja imprevista, / hi farà, amb una flama, retocs.”

Josep Carner. 70, Chaussée de Charleroi. Bruxelles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!