Totxanes, totxos i maons

El dia 3 de novembre m’arriba un correu inesperat. Una sola paraula al tema –‘Gràcies’-, dues lletres -una O i una X– a l’adreça i un servidor de correu que remet a la xarxa ciutadana de Tarragona. L’obro i veig que qui me l’envia és l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. Després d’una ràpida salutació –‘Benvolgut Joan Josep, o Jota Jota, com més t’agradi’– va per feina i em diu que la ciutat des d’on m’escriu és un ‘lloc generalment ignorat per la gent de més amunt del Garraf.’

Després em parla de la sorpresa que va tenir quan un bon amic de Radio Sant Pere i Sant Pau, una emissora de les rodalies de Tarragona, li va fer una entrevista. ‘Em va sorprendre que la portés tan ben preparada i documentada. Entre els seus papers hi havia una fotocòpia del teu Bloc de l’11 de maig del 2021. Jo feia els 85 anys i tu vas voler escriure generosament uns comentaris que m’havia fet Joan Triadú per al meu Premi Sant Jordi. Com t’ho agraeixo…!’ 

Es refereix a aquest apunt que vaig escriure l’any passat a propòsit, efectivament, dels seu vuitanta-cinquè aniversari. Però, de fet, no era aquella la primera vegada que l’autora apareixia a les Totxanes. Aquell aniversari s’esqueia en els dies que jo començava a preparar una antologia de setanta-cinc articles de crítica literària de Joan Triadú (que he fet a mitges amb la meva col·lega Susanna Àlvarez i que espero que vegi la llum en els propers mesos) entre els quals vàrem seleccionar l’excel·lent crítica que el mestre va fer de la no menys excel·lent novel·la ‘Al meu cap una llosa’, guanyadora del Premi Sant Jordi de Novel·la de 1984.

Tinc un parell més d’apunts dedicats a Olga Xirinacs. Per ordre d’antiguitat el primer és aquest dedicat al Dia Mundial de la Poesia de 2016 que en aquella edició va festejar els vuitanta anys de l’autora tarragonina, i aquest altre, publicat pocs dies després, en el qual jo parlava del llibre, oportuníssim, que acabava de publicar: ‘La crisi dels vuitanta’.

M’apresso a dir que, tot i que soc ‘de més amunt del Garraf’, considero que el d’Olga Xirinacs és un dels noms de primera fila que tenim en el repertori literari del nostre país. Dit això, però, també he de manifestar que no em considero, ni de bon tros, un expert en la seva obra. Obra, per cert, extensíssima -ha publicat tants llibres com anys té (i ja me m’anuncia un de nou per abans de Nadal)- caracteritzada per una gran honradesa a l’hora de plantejar-se l’ofici d’escriure (i de fer-ho en català), per l’amplitud dels seus registres i per la extrema cura i elegància de la seva llengua.

El seu correu continua: ‘Generalment hi ha un silenci literari al meu voltant que em fa pensar  moltes coses. He continuat escrivint i, si és possible, ho faré fins que em mori.’ I tot seguit em parla de ‘Cua de vaca’, editat l’abril d’enguany, al qual ella mateixa defineix com ‘un petit llibre de proses curtes’ publicat en una editorial molt petita i amb moltes dificultats, cosa que ha fet que el llibre no hagi arribat ‘més amunt del nostre pont del Diable’.

Em diu que ‘aquest silenci té unes arrels’ i que en aquest llibre n’ha volgut explicar els motius. I m’adjunta el capítol en el qual en parla.

Us el reprodueixo aquí sota perquè em sembla molt interessant i ja us avanço que els fets que descriu em donen peu per a continuar-hi parlant en apunts successius.

Història d’un Premi Sant Jordi

Del llibre ‘Cua de vaca’, d’Olga Xirinacs (Ganzell Edicions, 2022)

Una vegada, l’escriptora va guanyar un premi de novel·la molt important.
L’obra se situava a Anglaterra durant la segona guerra mundial. Tenia documentació de primera mà: tots els butlletins de guerra que el cònsol britànic li passava al seu avi -eren amics- durant aquell conflicte: activitats de la RAF, de la marina, revistes angleses del temps on s’explicava la vida quotidiana en guerra i com havia canviat la feina de les dones, a les granges, a les fàbriques d’armament, per suplir els homes que marxaven al combat. Fins i tot algunes revistes nazis, hi havia. Tot sotamà, per les prohibicions de Franco. La redacció va ser laboriosa i alhora molt agraïda, per tot el que anava apareixent a la llum.
L’escriptora es va centrar en la figura de Virginia Woolf. Volia demostrar que el seu suïcidi no era atribuïble a la bogeria que alguns li suposaven, sinó a les greus circumstàncies que es derivaven de la seva situació. El llibre, ben parit, va guanyar aquell premi i l’escriptora i el seus en van estar molt contents.
Subratlla “el seus” perquè no tots els coneguts i saludats eren els seus, i així es va demostrar de seguida.

• 1 – En una nota de protesta als diaris, tres escriptors que optaven al mateix premi, dos de Barcelona i una mallorquina, es queixaven que l’altra autora hagués obtingut aquell premi. Per què? Perquè la guanyadora era de Tarragona i ells figuraven més? Ella en desconeix la motivació.
• 2 i molt greu – Els tres descontents van córrer a fer-se publicar les seves tres obres que optaven al premi. Ho va fer Editorial Laia, en tres volums dins d’una tapa comuna que portava els noms dels autors, no els títols: els noms ja devien ser prou atractius. I per tal que els tres llibres en un sortissin al mateix temps que l’obra premiada, publicada per Proa. A la cara posterior de l’estoig hi deia això: ELS TRES FAMOSOS FINALISTES DEL PREMI SANT JORDI – ARA VOSTÈ ÉS EL JURAT- Tan segurs estaven ells i la seva editorial que el meu llibre no valia res en comparació dels seus. Què m’havia pensat, jo! Que els podria eclipsar?
• 3 – Ara que l’escriptora prepara aquest llibre, veu que a la tele es recorda Àngel Casas i els seus shows. Doncs bé, aquells dies els tres rebels els van convidar al programa d’Àngel Casas, presentats com uns herois. A la guanyadora no la van convidar mai. Per què aquesta discriminació? L’escriptora es pensa que perquè ella és de Tarragona, no gaire coneguda als cercles i capelles de la cultura nacional. La qualitat de les obres, si anem a veure, seria el de menys.

***
Colofó.
L’escriptora era internada en un hospital de Dijon per a una intervenció delicada. Allà, entre caramells de glaç i les cornelles que anaven i venien per la neu, entre desconeguts amabilíssims i eficaços, va rebre una trucada de Barcelona: li havien concedit el Premi de la Crítica pel llibre premiat, el Sant Jordi. Va ajudar molt a la convalescència.
Poc més endavant, un decisiu article d’Isidor Cònsul a la revista Serra d’Or comentava que santa Llúcia (pel nom de la nit dels Premis) havia tingut bona vista i que el seu llibre era el millor dels quatre, els tres protestataris i ella.

***
Aquest bon llibre, doncs, no va merèixer cap traducció. Semblava una consigna donada. De tant demanar-la l’escriptora a totes les Institucions hagudes i a diversos agents literaris sense cap resultat, en va arribar a dir “el llibre dels collons”. Tothom al seu voltant ho sabia. Llavors va decidir pagar-se ella mateixa una traducció a l’anglès. La va fer, i molt bona, el gal·lès Howard Croll, home excel·lent amb acadèmia a Figueres. Li va costar 700.000,- pessetes de l’època. La va enviar a Amèrica i n’hi van fer arribar deu llibres. No se n’ha sabut res més. Finalment, l’estimat editor Lluís Pagès, de Lleida, en un acte de caritat molt ben rebut per l’escriptora, li va publicar, gratis et amore, una edició en castellà. Que Déu el beneeixi. També hi ha bones persones, al món.

=============================

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!