Totxanes, totxos i maons

Aquest 2017 que ja encara la recta final ha fet cent anys que es va morir Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya. I el passat mes de juny ha fet exactament mig segle de la publicació d’un assaig  –el 1967–  de l’aleshores professor de la Universitat de Barcelona Jordi Solé-Tura que amb el pretext de commemorar els cinquanta anys de la mort de Prat de la Riba aprofitava per formular una profunda crítica al catalanisme a base de titllar-lo de patrimoni de la burgesia i donant a entendre, per tant, que ser catalanista era un atribut de les classes benestants.

El llibre es va titular “Catalanisme i revolució burgesa”, el va publicar Edicions 62 el juny d’aquell 1967 i va ser el número 47 de la col·lecció “Llibres a l’abast”. En honor a la veritat cal dir que l’assaig de Solé-Tura –força plumbi– no va ser gaire llegit, tot i que els qui ho varen fer –i saberen interpretar cap on apuntava l’artilleria de l’autor–  varen extreure’n, aleshores i en els anys a venir, força profit. Un profit que no m’atreviria jo a assegurar que encara avui no estigui en part encara vigent.

Uns mesos després de l’aparició del llibre, la revista “Serra d’Or” (gener de 1968) va publicar tres articles summament crítics amb Solé Tura, un dels quals el signava Josep Benet, i l’autor els responia, defensant-se, en el número següent (febrer de 1968).

No tinc prou informació ni coneixements  –tot i que, per edat, recordo bé aquell episodi–  per dictaminar si “Catalanisme i revolució burgesa” va ser el detonant o va ser, simplement, el testimoni que donava fe d’un estat de coses que en aquells anys finals de la dècada dels seixanta s’anava covant a casa nostra: el trencament en dos del moviment catalanista d’oposició al franquisme. Un trencament iremissible, sense via de retorn.

A més a més de l’aniversari de la publicació de “Catalanisme i revolució burgesa”, aquest 2017 han aparegut un parell de llibres que ajuden a entendre l’època i els detalls d’aquell trencament a què acabo de fer referència. El gener es publicava “El cavaller Floïd”, de Genís Sinca (Edicions Proa), la biografia (vegeu aquí) del mecenes i activista cultural Joan Baptista Cendrós, i el juliol sortia “Com una pàtria. Vida de Josep Benet”, de Jordi Amat (Edicions 62). Dos llibres summament recomanables perquè ens permeten conèixer a fons dos dels protagonistes d’aquella època d’oposició al franquisme.

D’una manera més periodística (Sinca-Cendrós), d’una manera més acadèmica (Amat-Benet), en tots dos casos la collita de 2017 ens ha ofert un parell de llibres-testimoni que no vacil·lo gens a qualificar d’imprescindibles. Dos llibres als quals, una mica més cap aquí (setembre) s’hi ha afegit un tercer que aporta una visió més àmplia dels quaranta anys d’oposició, vull dir que no està tan centrada en uns personatges en concret com els dos llibres anteriors. Em refereixo a “Sabotatge contra Franco”, de Joan Safont (Angle Editors) també molt recomanable. I encara un altre –el quart del paquet– que és una novetat de fa molt pocs dies: la reedició de “Catalanisme i revolució burgesa” que ha fet Ediciones de Intervención Cultural / El Viejo Topo amb l’afegitó d’un pròleg de Javier Cercas, una introducció de Joan Botella i un postfaci de Borja de Riquer. Un llibre totalment necessari per a qui vulgui recuperar les argumentacions de Jordi Solé Tura de fa cinquanta anys i que, tret de quatre vellets rondinaires i maniàtics dels llibres com jo, ja no conservava ningú.

A mitjans de juliol, amb el llibre de Jordi Amat sobre Benet –en el qual hi ha un extens capítol dedicat a l’assaig de Solé Tura—  acabat de llegir em vaig conjurar a dedicar una part de les vacances a rellegir tots els llibres i articles a què he fet referència més amunt  –amb l’afegitó de “Una història optimista”, les memòries de Jordi Solé Tura publicades el 1999 per Edicions 62–  per tal d’escriure algunes reflexions sobre la manera com, al meu parer, la petjada de “Catalanisme i revolució burgesa” és, o no, encara avui vigent.

El que jo no havia previst és que a partir dels atemptats islamistes a Catalunya de mitjans d’agost i fins ara mateix ens endinsaríem en una espiral d’actualitat angoixosa i trepidant que, almenys en el meu cas, m’ha apartat (o quasi) de Solé Tura i les seves elucubracions.

Vaig tenir temps encara, això sí, per escriure un comentari sobre el llibre de Joan Safont (vegeu-lo aquí) però poca cosa més… Fins avui que una columna d’Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia m’ha animat a reprendre el projecte pensat per l’estiu. O, si més no, a fer el que estic fent ara mateix: anunciar-lo i deixar-lo en certa manera compromès i fixat amb un apunt previ.

Llegiu l’article de Pi de Cabanyes i si us engresca el que diu, torneu a llegir aquest apunt que ara s’acaba perquè hi trobareu, més o menys endreçada, una mica de bibliografia bàsica sobre el tema que us pot ser útil. Si més no, m’agradaria que ho fos.

Revisió Solé Tura

(Article d’Oriol Pi de Cabanyes, La Vanguardia 4 de desembre de 2017)

Hi ha títols de llibre que, sintetitzant una proposta, arriben amb la força d’un eslògan. Del polèmic assaig de Jordi Solé Tura “Catalanisme i revolució burgesa”, ara reeditat cinquanta anys després de la primera edició, potser es podria dir el mateix que a “Notícia de Catalunya” Vicens Vives deia a propòsit d’“España invertebrada”: “La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset feu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi”.

Però no es tracta ara d’insistir en les mancances de tipus metodològic que ja va subratllar Josep Benet en la seva dura crítica a un llibre que pretén ser, més que un estudi històric, una proposta de desqualificació de fons del catalanisme que representava Prat de la Riba: el catalanisme burgès, fracassat en la seva pretensió reformista en el si d’una Espanya moderna.

Més útil ens seria ara una revisió de la proposta que feia Solé Tura de deslegitimació de la burgesia, i específicament de la burgesia catalana, com a classe dirigent de la regeneració d’una Espanya que encara no havia fet la seva revolució democràtico-burgesa, ni en clau jacobina ni en clau federal.

En realitat, Jordi Solé Tura clavava una puntada de peu a Vicens Vives –i a Pujol– al cul de Prat de la Riba. Al Vicens Vives que, intentant desvetllar les energies burgeses adormides en la confortabilitat de l’autarquia franquista, ja havia fet sonar el seu explícit toc de clarí a “Destino”, al segon semestre del 1954, amb el títol d’“Hacia una nueva burguesía”. I al Pujol que posava ambició i recursos en operacions de relegitimació del catalanisme a partir del fonament moral de la resistència a la dictadura.

Vives es preguntava retòricament en aquell article si tenien raó els comentaristes i sociòlegs que sentenciaven que “ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía. ¿Tienen, pues, razón cuantos desde Marx, han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués? ¿No existe en el campo de la problemática histórica una posibilidad que permita prever la recuperación de la confianza de la burguesía en sus propios medios, económicos e intelectuales?”.

És en contra d’aquesta possibilitat de recuperació de l’esperit burgès en la direcció de la societat que es regirava aquell Solé Tura. Contra la interpretació positiva de Prat que feia Vives a “Notícia de Catalunya”. I, de retruc, contra l’intervencionisme burgès català en la política general espanyola. La revolució burgesa fracassada que fustiga Solé Tura a partir de Prat de la Riba és l’espanyola proposada pel catalanisme de l’“Espanya gran”.

És curiós que “Catalanisme i revolució burgesa” fos “autorizat sense guixades” per la censura franquista i que l’informe del censor justificant-ho no es trobi, des de quan?, entre la documentació consultable a l’Arxiu General de l’Administració de l’Estat, que depèn del Ministeri de Cultura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!