Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de gener de 2022
10 comentaris

L’article de Xavier Roig que el diari Ara no ha volgut publicar.

Ho diré sense gaires matisos ni falses elegàncies: d’un temps ençà trobo que la deriva del Diari Ara cap a l’abandó progressiu de les posicions independentistes i la defensa de la política autonomista que practica Esquerra Republicana de Catalunya es va manifestant de manera molt poc dissimulada.

Potser tot va començar amb la negativa a publicar l’anunci del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 -aquell de les dues vies que es separaven- i va continuar amb el notori tracte de favor a l’hora de rebre les subvencions de la Generalitat als mitjans escrits en català. El cas és que el dia de Reis la directora del diari, Esther Vera, va penjar a Twitter una piulada que deia: ‘L’Ara ni censura ni mai ha censurat. En un món de xarxes socials no hi ha censura. Hi ha maneres d’entendre el debat d’idees. Sempre hem mantingut i mantindrem un debat lliure, ric, constructiu, i per tant respectuós. Els insults debiliten l’argumentació en TOTS els temes.’ I poc després David Miró, el subdirector del diari, publicava, també a Twitter, això:Personalment em sento orgullós de formar part d’un diari que no publica un article on s’intenta dividir entre bons i mals catalans, es parla d’enemics i de guerra, s’afirma que la classe política està venuda i s’apunta contra els immigrants castellanoparlants.’

Reprodueixo l’article aquí sota perquè comproveu si tots aquests factors que la senyora Vera i el senyor Miró detecten els detecteu també vosaltres. O no.

Potser tot es podria resumir en una frase que escriu Roig al final del seu article: ‘Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions’.

També us informo que, com faig sovint, els paràgrafs marcats en vermell obeeixen a una tria personal meva i de ningú més.

 

El nostre idioma no té adversaris

(Article de Xavier Roig publicat en el seu Bloc ‘Parlem clar’ –aquí– el 3 de gener de 2022)

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ‘ad nauseam’. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

  1. Sr. Xavier Roig.
    L´he seguit des de fa molts anys i sempre he estat d´acord amb els seus plantejaments.Es nota que vostè és una persona llegida i viatjada com ho demostra que parla de la gastronomia americana com participa dels Jocs Olímpics de Londres 2012, o bé viu a Rússia i en fa un informe extraordinari en forma de llibre. És a dir té una informació que és molt bona perquè l´ha viscuda en persona i exposa el bo i dolent de cada lloc.
    Després té el que a Catalunya no havia de deixar perdre´s mai; la cultura anglosaxona, la manera de fer i de viure com països a l´estil danès o austríac. Ben allunyat dels països llatins als quals cada dia ens hi assemblem més a causa de l´allau immigratori que patim i que Franco va tenir a bé d´enviar-nos-els i a sobre va deixar anar: Tot està lligat i ben lligat. Sóc de l´Hospitalet i els vaig veure arribar en una maleta de cordills i deien que venien a Espanya. Gent treballadora no pas intel.lectuals. Tinc una persona del Psuc que ho ha reconegut públicament. No obstant, hi ha gent que s´ha integrat i és més independentista que catalans de 8 cognoms, enfront dels botiflers i renegats catalans. Ara bé, com que l´allau immigratòria fou tan brutal que els patriotes abnegats han anat morint i els catalans d´ara no aguanten la llengua davant d´una Guràrdia Civil o de la Policia Armada. Canvien per por i per inconsciència. Parlar de tot això mai no és de més sinó tot el contrari, el bou cal agafar-lo per les banyes. Per tant, si la immigració espanyola no hagués vingut el català no s´hagués perdut. Això és una evidència no una idea. Vegem com Estònia només són dos milions de persones que parlen estonià i el 5% de rus que queden els han arraconat. L´única manera de salvar la seva llengua. Nosaltres som molts més parlants però encara hi ha més en la llengua de fora, és a dir el castellà o espanyol, altrament dit pels que som grans, “la lengua de l´Imperio”. Potser és molt bonica però a Catalunya hi sobra. No ho dic jo que també ho signo, sinó que qui va teoritzar sobre la immigració varen ser: Francesc Candel (a favor dels espanyols) Jordi Pujol (Un empat perquè tothom estigui content) Carles Munyoz Espinalt (a favor del català) i Joan Ballester Canals (a favor del català i contra l´espanyol). Després també hi hagué la revista Lluita de MDT, en la qual hi dedicà un monogràfic que deia el que sabem els qui opinen des de la vessant marxista. Si l´immigrat és pobre: benvingut! Si és ric, coll a terra! Sempre el mateix. El cas és que quan he llegit el seu article he vist que, com sempre, l´encertava de ple, fins i tot diria que encara resta bastant curt. No és igual viure a Sant Cugat que a l´Hospitalet de Llobregat. Precisament els alcaldes d´aquest municipi han fet mans i mànigues per tal que no s´integressin els immigrants. D´aquesta manera s´asseguraven els vots i la permanència in aeternum a les cadires del consistori. Això ha fet que, llocs on de petit no se sentia un mot de castellà, ara ja no se sent res de català ni se sentirà. Alguna cosa haurien de fer els polítics o els intel.lectuals. Un servidor només he seguit en Paco Sanuy (que tambés es va queixar a Cat.Ràdio del mateix), En Xavier Sala-Martín i en Xavier Roig Castelló. Hauria signat de bon grat tots els articles que he llegit als tres catalans per bé que de vius ja no en queden dos.
    Podria anar allargar-me però no cal. L´ARA ha demostrat que és a favor de la tesi franquista censurant els intel.lectuals que denuncien l´ocupació i tan la Vera com en Miró passaran per sempre al costat de La Vanguàrdia de Galinsoga de 1960. Un servidor que servo el n. 1 de l´ARA, i d´altres d´extres haig de dir que des del 2017 vaig deixar de comprar-lo i m´he mantingut. Bona elecció i he vist que no l´he errat.
    Per tant, Sr. Xavier Roig rebi la meva felicitació per almenys denunciar la realitat. Que som en guerra, m´ho va dir en Xirinacs a Sant Boi el 2001, després d´un míting seu l´11 de setembre. Quer hi hagi catalans que ho vulguin amagar no treu que no hi estiguem sinó la miopia d´alguns periodistes que no saben, no volen o no els interessa dir la realitat per raons ben obscures. Des d´ARA, l´ARA serà el diari dels censuradors.
    Sr. Roig, el 2003 em va dedicar un llibre. Ara en tinc dos més si es vol posar en contacte amb mi per dedicar-me´ls serà un plaer. Si no vol ho entendré perfectament.
    Dono permís a vilaweb de donar les meves dades al Sr. Xavier Roig si ell, el les demana.
    Molt atentament.
    Jordi Romaguera i Cubedo
    L´Hospitalet de Llobregat.

  2. Jo no estic d’acord amb molt del que diu i matisaria un munt de coses però rebutjar l’article em sembla un gran disbarat i, tal com va la deriva de l’ARA, em temo que li farà més mal que bé. O potser no, qui sap. Be, si estavem avorrits…

  3. Dues coses, la primera:
    Estic bastant d’acord amb l’article, i li suggereixo un altre: “L’Unionisme democràtic no existeix”, existeixen, esclar, persones que legítima i democràticament votarien NO en un referèndum d’independència; ho varem veure l’1 d’Octubre, però qualsevol forma organitzada de l’unionisme, el que diu, parlant en plata és: “Catalunya pertany a España, la voluntat dels catalans no compta, no hi ha referèndum que valgui i si s’ha de fer servir la força, es fa servir, i punt”. Es més fàcil trobar conills corrent pel mar, que algun vestigi de democràcia en això.

    La segona:
    La mediocritat, amb les excepcions que calguin, del periodisme d’aquest país no em permet presenciar , organitzat per un diari, cadena televisiva, o qui sigui, un seriós debat entre Esther Vera i Xavier Roig, en el que Esther Vera hauria de justificar, amb arguments, per exemple, perquè dir-li a algú “botifler” és un insult que ella no pot tolerar en un article del diari que dirigeix, i en canvi l’editorial del seu diari (23-4-2021) pot dir-li a un polític (amb tota la raó, tot sigui dit) “feixista” i desqualificar-lo moralment sense contemplacions.

  4. No puc menys que felicitar en Xavier Roig per aquest diagnòstic tant encertat de la situació al nostre país.
    Tenim un gran problema de difícil solució, perquè com s’esmenta a l’article, l’enemic és a casa!
    Molts ànims i endavant!

  5. Ai Mare de Deu!! I per aixó li han censurat l’article? Aixó es no voler sentir les veritats o que les digui un altra que no són ells.

  6. Molt bé Xavier, és el mateix que sempre he pensat i m’agrada que un home com tu ho digui sense embuts.
    I et felicito per demostrar ser el que ets deixant aquell diari al servei de l’amo espanyol.
    Gràcies.

  7. Molt d’acord amb les opinions expressades, i sap molt greu que un diari català i que es diu democràtic les censuri. Trobo a faltar en l’article una altra qüestió referent als polítics de l’àmbit independetista (no tots, però sí molts d’ells): no els fa vergonya maltractar la llengua catalana quan s’expressen en els mitjans de comunicació? No ho puc entendre! Quina falta de respecte d’aquests representants del país en maltractar la llengua que tant defensen, quin mal exemple i quanta vergonya!. En un altre país això seria impensable. Tant de bo hi hagi un article dedicat a aquest fet vergonyós.

Respon a Jordi Romaguera i Cubedo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!