Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de desembre de 2020
0 comentaris

‘Cal una reacció urgent’, diu Salvador Cardús en un article de lectura imprescindible.

La gent es fa seguidora fidel d’un mitjà -és a dir, s’hi subscriu- per raons molt diverses i totes ben dignes de respecte i consideració.

En el meu cas -i centrant-me en la revista El Temps, de la qual soc subscriptor des de fa bastants anys- m’interessa per damunt dels altres apartats tota la secció d’Opinió.

Començant pels articles de l’inoblidable Ramon Barnils (ep! Tres i Quatre acaba d’editar-ne una recomanabilíssima selecció) i els que durant una pila d’anys (fins que un director poc documentat el va fotre fora, i no exagero) escrivia Joan F. Mira al final de la revista.

Avui destaco un article de Salvador Cardús publicat en el número de la setmana passada.

I ho faig perquè crec que el que l’amic Cardús hi diu val la pena que sigui llegit i convenientment escampat. Molt.

A veure si ens espavilem tots plegats -manats i manaires- i posem d’una (piiiiip) vegada fil a l’agulla.

(Com sempre, els destacats en vermell són meus).

Genocidi lingüístic tou i cures pal·liatives

Salvador Cardús (El Temps 1904, 8 de desembre de 2020)

Entre molts, un dels debats recurrents que ens caracteritzen com a país políticament torturat és el de la llengua. Ara hi hem tornat. Algun dia caldrà estudiar si es tracta d’una recurrència per causes extrínseques o intrínseques als problemes de la mateixa llengua. Si hi ha una regularitat precisa a cada retorn, una mena de matemàtica de la Història del debat lingüístic. I, sobretot, quins són els desencadenants que els provoquen. Si més no, s’hauria de fer una cronologia dels actors, dels arguments, dels pronòstics i de les respostes per descobrir les constants del debat i les novetats. A part, és clar, d’apuntar les conseqüències pràctiques, si és que n’hi ha hagut.

No hi faig broma, que consti. Sobretot perquè les dades obtingudes per la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població no permeten fer-n’hi. Reconec que sovint he defensat l’estratègia del “com si”, és a dir, de simular una falsa normalitat amb l’objectiu de crear un efecte transformadors favorable a la realitat simulada. A vegades ha funcionat, a canvi de no perdre de vista la realitat. Una altra cosa ben diferent és autoenganyar-se amb la mena de ficcions actuals sobre la salut de la llengua.

Un dels casos més flagrants d’autoengany és el del suposat èxit de la immersió lingüística a l’escola. No parlo de la bondat del mètode, sinó de la seva aplicació i de la deixadesa política a l’hora d’inspeccionar-ne el compliment. Fins i tot suposant, que ja és suposar, que s’apliqués la immersió i s’aconseguís que la majoria d’alumnes tingués una certa competència en català, ja sabem que això té poc a veure amb el seu ús efectiu. L’educació no en té prou amb fer individus competents -ni en català ni en cap altra cosa- sinó que ha de lligar qualsevol capacitat amb un projecte de futur personal i col·lectiu, de convivència, de lleialtat i de dignitat. I no és el cas.

Però d’autoenganys n’hi ha molts més. Les xifres de català a les aules universitàries és un altre cas. O la complaença de dir que TV3, la televisió en català, és líder d’audiències… quan n’aplega un 15 per cent del total. És a dir, que des del punt de vista de la normalització de l’ús de la llengua i d’autocentrament nacional -que és un dels seus primers objectius-, amb un 85 per cent de televisió en espanyol no ens podem sentir satisfets. I què dir dels premis literaris per a obres en català donats a quasi-analfabets en aquesta llengua? Per no parlar de la qualitat del català dels professionals de la paraula, periodistes, polítics o publicistes. Corregir mata, sí, però això no es pot aplicar als que en viuen, de la llengua. En aquest cas, les ganes no són de corregir-los, sinó de matar-ne uns quants… ep, en sentit figurat, que hi ha pells molt primes!

Ara bé, a totes les formes d’autoengany, cal afegir altres condicionaments que expliquen la mala salut del català, per no dir el seu estat agònic. Per exemple, l’acoquinament dels partits a l’hora de prendre mesures que puguin tenir conseqüències electorals en contra de les seves estratègies d’ampliació del vot. O la por d’haver-se d’encarar a situacions de conflicte i perdre el combat de l’opinió pública. També cal afegir-hi, òbviament, la capacitat de pressió de l’Estat a través de les seves institucions de poder -per exemple, el judicial-, i el de les indústries multinacionals, sobretot del lleure que són les que impacten més directament els joves. Així mateix, hi ha l’implacable combat ideològic dels qui veuen amenaçades les seves posicions i privilegis si algun dia el català esdevenia realment la llengua patrimonial de cohesió, ni que fos en un marc de respecte al pluralisme lingüístic. De moment, aquest personal pot pescar amb dues canyes a dos rius diferents alhora -premis, publicacions, atenció mediàtica…-, i no volen renunciar-hi.

A diferència de temps més difícils en què s’havia estat capaç de prendre la iniciativa -per pensar només en les criatures, es pot fer memòria del Cavall Fort dels anys seixanta i fins als bons anys de la programació del Club Super3-, ara, en el millor dels casos, anem a la defensiva. Particularment, s’ha badat en el món de les xarxes socials, que és el lloc on es produeixen amb més intensitat les converses d’interacció social, la comunicació -i la confrontació- política o, entre més, la difusió cultural i comercial.

Hem deixat que el català torni a ser una llengua domèstica i en reculada en l’espai públic. Ara, el genocidi lingüístic és suau, ambiental, fins i tot es vesteix de racionalitat cosmopolita. S’ha tret el tricorni i s’ha posat el xandall. Tenim centenars de bons analistes i hem perdut desenes de lluitadors. I la política lingüística només aplica cures pal·liatives, per tal que la mort sigui indolora. No és per dir-ho, però cal una reacció urgent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!