Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un altre conte de Nadal d’Auggie Wren (escrit per Gabriele Romagnoli en record de Paul Auster).
Segur que molts de vosaltres recordareu la pel·lícula ‘Smoke” (vegeu aquí) dirigida el 1995 per Wayne Wang i Paul Auster a partir d’una novel·la d’aquest darrer.
La pel·lícula és una pura meravella que encara avui, trenta anys després, emociona a base de senzillesa i talent.
A You Tube la podeu veure íntegra (en llengua del 155, però; ho sento):
Avui, però, recomano que pareu atenció a la part final (més concretament a partir del punt 1h 26′ 10″ i fins que s’acaba).
És l’escena que transcorre en un cafè de Brooklyn on l’estanquer, Auggie Wren, explica al seu amic escriptor, Paul Benjamin, una història per si li serveix per atendre l’encàrrec que el New York Times li ha fet perquè escrivís el conte de Nadal d’aquell any.
De fet, m’atreviria a dir que tant a la novel·la inicial com a la pel·lícula tot el que va passant des del començament està pensat en funció del moment final: el conte de Nadal d’Auggie Wren.
I un altre consell: no us perdeu el joc de mirades entre Harvey Keitel i William Hurt durant l’escena que Auggie explica el conte al seu amic Paul.
Des que Paul Auster ens va deixar -el darrer dia d’abril d’aquest any que ja és a punt d’acabar- Gabriele Romagnoli li ha dedicat uns quants articles. En aquestes Totxanes n’he reproduït tres: aquest, aquest i aquest.
Tres textos que demostren la profunda admiració que l’italià sentia per l’escriptor novaiorquès.
Aquest desembre el diari La Repubblica ha preparat pels seus subscriptors una espècie de Calendari d’Advent digital en el qual cada dia entre l’1 i el 24 es podia accedir a articles i reportatges relacionats amb les festes.
I, com no podia ser altrament, la cirereta final, la peça del dia 24 de desembre, li varen encarregar a Gabriele Romagnoli perquè fes un conte de Nadal.
Aquest conte -que us he traduït i que trobareu aquí sota- és un homenatge a Paul Auster i, sobretot, a “Smoke”, la novel·la i la pel·lícula. I per això ha muntat una història que remet al conte final. Aquí també hi ha un lladre, una cartera perduda, uns carrers de Brooklyn, dues persones que estan soles, alguna mentida assumida pels protagonistes (potser perquè la veritat no els és tan agradable), l’atzar com a gran motor de l’existència i els noms, és clar. En el conte de Gabriele Romagnoli hi trobareu un doctor Auster, un sorprenent Auggie Wren i fins i tot un ‘Gabriel’.
Llegiu-lo amb calma, mireu la pel·lícula i gaudiu, que plaers com aquests són cars de trobar.
Que passeu un bon Nadal!
Un altre conte de Nadal d’Auggie Wren (recordant Paul Auster)
Gabriele Romagnoli (24 de desembre de 2024)
Al tren
Un lladre no s’està de robar només perquè és vigília de Nadal. En absolut. Així doncs va pujar al metro cap a les 5 de la tarda, en plena hora punta. La línia era la F, la parada Brooklyn Bridge-City Hall, en direcció Coney Island. El trajecte fins a la primera estació (York Street), el més llarg, sota el riu, el va dedicar a estudiar els passatgers i triar la víctima; el següent per posar-se en acció i a Jay Street-Metrotech va baixar. Tot va anar segons el pla previst. Va sortir al carrer amb la cartera, bastant gruixuda, d’un desconegut que va continuar el viatge. Al costat d’un contenidor d’escombraries es va desprendre de l’únic document, el permís de conduir. Abans va llegir-ne el nom, Gabriel Velasquez. Va veure un cafè i va entrar per escalfar-se.
Al cafè
Es va posar a la cua i quan va ser el seu torn va demanar un Mocha gran. Com que pagava amb diners que no eren seus quan li van demanar el nom va dir ‘Gabriel’. Després va anar a seure, mentre preparaven la comanda. La taula era rodona, davant seu una cadira sense ocupar. Va guardar la cartera a la butxaca de l’infern buida perquè quan sortia de missió no portava ni mòbil ni documentació. Es va sentir observat. Un dels cambrers se’l mirava, va esquivar aquells ulls, una dona va agafar un got vermell i li va portar: “Gabriel? T’han estat cridant i no has fet cas. Era darrere teu a la cua…” A l’altra mà portava un got idèntic del qual sortia una olor perfumada de cafè i xocolata. Els mateixos gustos. La va convidar a seure. A l’etiqueta estava escrit ‘Maria’. Ella se’l va mirar somrient: ‘Què m’expliques, Gabriel?’ Ell li va tornar el somrís.
A casa d’ella
Es van despertar el matí de Nadal. Ell va ser el primer a obrir els ulls. No reconeixia el lloc perquè hi havia entrat a les fosques, però sí que va reconèixer Maria. Era un apartament petit però per l’única finestra es podia veure una preciosa panoràmica de l’skyline a l’altra banda del riu. A les parets hi havia moltes fotografies de la dona. A totes se la veia amb un infant que creixia en cada imatge. En la més recent semblava tenir prop de sis anys, però què en sabia ell, de l’edat dels nanos? Va alçar-se, va recollir la seva roba i va anar cap al bany que no podia ser en cap altre lloc més que a l’altra porta. A la butxaca encara hi havia la cartera, intacta. Es va dutxar ràpidament, es va eixugar i es va vestir. Quan va sortir del bany ella preparava l’esmorzar. Hauria volgut quedar-s’hi, i no només pels ‘pancakes’. El va dissuadir la idea de no complicar una dona com aquella amb algú com ell. Va deixar anar un tòpic: “Em sap greu, me n’he d’anar”. “T’esperen?” Com que no sabia mentir, no li va respondre. Ella va anar cap a la finestra per observar-lo mentre travessava el carrer. Va veure perfectament com el cotxe negre l’atropellava.
A l’hospital
Era en un llit i encara no havia recuperat el coneixement. Se n’havia sortit però encara estaria inconscient unes quantes hores. Ella, dreta, se’l mirava des de l’altra banda del vidre. Va pujar a l’ambulància que l’havia transportat fins a aquell hospital. Havien donat per segur que era la seva parella i no havien fet preguntes. Una mà li va tocar l’espatlla: “Senyora Maria…” Es va girar. El metge tenia uns ulls molt grans i una identificació a la bata: “Auster”. Li va dir: “Aquest home…” “Gabriel…” “Exacte, a la cartera portava una targeta de visita amb el nom de Gabriel Velasquez. Quan hem trucat a casa seva s’hi ha posat la seva dona” “Ohhh” “Però Gabriel Velasquez, el seu marit, era al costat d’ella” “Ahhh” “Ahir li van robar la cartera al Metro” “Així doncs, Gabriel…” La veu d’un policia la va interrompre: “No és Gabriel”. Maria es va girar: “Hem buscat als nostres fitxers, té alguns antecedents però poca cosa. Es diu Auggie, Auggie Wren. Un desesperat, però no un criminal. No de moment. Fins fa tres anys tenia un estanc a Court Street, després li va passar alguna cosa, a la central ho estan verificant. De tota manera fins ara no ha entrat mai a la presó. I aquesta vegada continuarà tenint sort: és Nadal i Velasquez no posarà cap denúncia. Ara si vol, la podem acompanyar a casa”. Ella va dubtar un moment: “Gràcies, però em quedo aquí”.
La nit del 25
Va obrir els ulls al vespre. Tot estava controlat. “Potser tindrà amnèsia, però serà temporal” li havia dit el doctor Auster. L’havien ingressat però només el mínim temps indispensable. Al final li varen permetre entrar a l’habitació. Ell se la va mirar sorprès. Ella va seure amb l’expressió de qui visita un record inesborrable. No sabia què dir-li, no tenia res per demanar-li. Ell se la continuava mirant. Potser s’esperaven un munt de coses, però no va passar res. El millor dels regals que es poden fer és una absolució. I dintre seu el veredicte ja estava decidit. Va acceptar el que era i el que no era. Li va agafar la mà: “Gabriel…” Ell va somriure: “Què m’expliques?”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Esplèndid. No cal dir res més.
Notarem a faltar els posts del dissabte amb els excel·lents relats d’en Romagnoli que ens havies seleccionat prèviament.
Bones Festes a tu i a tots els lectors del blog