Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de gener de 2023
1 comentari

Últimes hores a Lanzarote 13 (Calella de Palafrugell).

És curiós: hem hagut d’arribar als setanta anys perquè tant l’A. com jo hàgim tingut l’oportunitat de gaudir d’allò que es defineix com una ‘segona residència’. És a dir, un espai allunyat de casa on ens sentíssim bé (que en el nostre cas vol dir, de manera molt especial, que ens sentíssim ‘com a casa‘). Parlo del pis que durant els darrers divuit mesos hem llogat en els baixos del número 13 del carrer Lanzarote de Calella de Palafrugell.

La troballa, de fet, la va fer el noi gran de casa -amb qui hem compartit l’ús de l’apartament- i ha estat una veritable carambola. Per les característiques de l’espai, pel preu, per la situació… però, com tot a la vida, existeixen els finals i el de la nostra relació amb aquestes quatre parets ja ha arribat. I no pas per voluntat nostra. Resulta que el propietari de l’edifici es va morir fa quatre mesos i els hereus han decidit posar-lo a la venda (hi ha dues plantes més, amb dos pisos a cada replà) sense cap ocupant.

No puc explicar grans vivències relacionades amb aquest pis i potser, ara que hi penso, aquesta ha estat la seva gran virtut: ens hi hem sentit a gust i hem pogut fer la nostra vida amb tota la tranquil·litat de què hem estat capaços. Ras i curt. Sense cap epopeia més enllà de passar el dia i empènyer l’any amb el decòrum que ens és habitual. L’A. -que aquestes coses li agraden- ha pogut caminar força pel poble, arran de mar o pels boscos que tenim a tocar. Jo, en canvi, m’he mogut poquíssim però he llegit, escrit i endreçat papers i arxius -que aquestes coses són les que m’agraden- amb ple rendiment.

De la platja calellenca poca cosa puc dir -en tot aquest temps només m’hi he banyat una vegada i durant uns deu minuts- però de la tranquil·litat (hi torno) de què hem gaudit sí que puc dir que serà el mot que resoldrà qualsevol resum que se’ns demani d’aquesta temporada. Sense oblidar les anades, a cop de moto, a Palafrugell, vila de circulació dantesca pels qui no la coneixen mínimament, però molt interessant des del punt de vista cultural, amb una preciosa biblioteca construïda per l’arquitecte gironí Rafel Masó entre altres indrets dignes de remarca. Precisament a Vilaweb -i uns dies després en aquest Bloc– vaig publicar fa dos anys un article (aquest) sobre la capital del Baix Empordà que manté la seva vigència llevat del fet (trist) que la llibreria Vitel·la ja no existeix.

Ens quedarà també el record de Calella pràcticament deserta els mesos d’hivern, de la buguenvíl·lea que fa catorze anys va plantar la llogatera del pis del costat (la veterana de l’edifici) i del fet, poc discutible però també poc substancial, del que comentaven un matí de fa uns mesos unes veïnes que passaven pel carrer molt a prop de la finestra de la cuina des d’on les vaig sentir: ‘aquest edifici és un dels més lletjos de tot Calella’.

També diria que és un dels més antics ja que tinc la impressió que les ordenances urbanístiques actuals no les acaba de complir al cent per cent.

Es tanca, doncs, un episodi summament amable de la nostra vida -impensat fa només dos anys- amb la (quasi) seguretat que difícilment se’ns tornarà a presentar una oportunitat com aquesta. Llàstima.

Però el que tenim, oi A., ja ningú ens ho pot treure…

 

  1. Quants moments de la nostra vida han absorbit les parets d’una casa quan la deixem… Ara passen a ser motiu d’enyorança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!