La meva presència en les successives Juntes de Govern ha estat sempre deguda a la meva condició de responsable d’informació i difusió del Departament de Cultura, tot i que m’imagino que la meva “segona vida” com a lletraferit deu haver influenciat força en la longevitat que he tingut en el càrrec.
També m’apresso a dir que ha estat una feina no remunerada i que, a més a més, en la majoria dels casos l’he hagut de desenvolupar fora del meu horari laboral.
Un cop fetes aquestes disquisicions prèvies sí que he de dir que el meu pas per la ILC el recordaré com una de les experiències més grates i estimulants de la meva vida professional. Si no em flaqueja la memòria he tingut la sort de conèixer i treballar amb cinc degans diferents –Feliu Formosa, Maria Antònia Oliver, Josep Maria Benet i Jornet, Josep Maria Castellet i l’actual Francesc Parcerisas– i amb tres directors: Francesc Parcerisas, Jaume Subirana i, el darrer, Oriol Izquierdo amb el qual gairebé hem coincidit dia per dia pel que fa als respectius cessaments.
La condició d’òrgan col·legiat de la Junta de Govern, amb presència dels diversos sectors del món de les lletres -les associacions d’escriptors, els traductors, els editors, els mitjans de comunicació…- que, a més a més, eren majoritaris en la composició dels seus membres, convertia aquesta Junta en un mecanisme altament representatiu del sector que funcionava sense gaires distorsions.
Ben al contrari, al llarg dels quasi tretze anys de la meva experiència no recordo haver hagut de recórrer mai a fer votacions ja que les decisions es prenien per consens i després d’haver-ne parlat tots els implicats. Precisament aquesta peculiaritat em dóna peu a destacar també la feina de preparació feta pels respectius directors -que ja he enumerat més amunt- i per l’equip humà de la Institució. Un equip humà que ha canviat molt al llarg de tots aquests anys i que sintetitzaré -tot i que sé que em quedo mooolt curt- en els noms de les quatre persones que ens assistien a la Junta en els darrers temps de ser-hi jo: la Iolanda Pelegrí, l’Assumpta Pagespetit, el Xavier Montoliu i el Sergi Seguí (i bastants més que, ho torno a dir, ometo per no fer aquesta llista massa feixuga, però que recordo i estimo igualment).
Com us podeu imaginar, guardo molts records d’aquests dotze anys i deu mesos. Tants que em seria molt difícil fer-ne la ressenya tot i que, si he de triar, em quedaria amb un parell que descriuré per acabar l’apunt. El primer és un record estimulant i l’altre, en canvi, és més aviat grotesc.
L’estimulant el centraré en l’enèrgica reacció amb què tot el sector -amb el degà Parcerisas al capdavant- va expressar fa un any i mig aproximadament el seu rebuig frontal al primer redactat de la denominada “Llei Òmnibus” que deixava la ILC gairebé buida de contingut. Una reacció que, després de molt gruar, va permetre allò que vulgarment es diu “salvar els mobles” amb molta dignitat fins arribar a la situació d’ara mateix.
El record grotesc té també data concreta: els primers dies de setembre de 2004, quan en una reunió conjunta del Consell Assessor i de la Junta de Govern es va retre un petit homenatge a Jordi Sarsanedas -primer degà de la ILC entre 1988 i 1999- amb motiu dels seus 80 anys. La sessió la presidia la consellera Caterina Mieras que, deu minuts abans de començar l’acte, ens va demanar cuita corrents a Francesc Parcerisas i a mi que li féssim cinc cèntims sobre la vida, mèrits i obres de Sarsanedas. Us juro que tota la vida recordaré la sensació de vergonya aliena que vaig tenir mentre explicàvem a la màxima responsable dels afers culturals del meu país qui era la personalitat a la qual retíem homenatge.
Tanco, doncs, aquest apunt donant gràcies a qui correspongui per haver-me donat l’oportunitat de contribuir a mantenir l’esperit d’aquesta Institució de les Lletres Catalanes que va ser creada el 1938, en plena guerra civil, per uns quants homes i dones que creien per damunt de tot en el valor de la paraula escrita; que cinquanta anys després va ser recuperada mitjançant una iniciativa dels escriptors catalans que va acabar sent una Llei del Parlament de Catalunya i que ara inicia una nova etapa que desitjo ferventment que li reporti tots els èxits que les nostres lletres mereixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!