Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de desembre de 2016
14 comentaris

Tots podem tenir un mal dia (a propòsit d’una entrevista al vicepresident Junqueras).

Els qui em segueixen habitualment, ja sigui en aquest Bloc o a les xarxes socials, saben que sóc una persona absolutament refractària a les tertúlies radiofòniques (de les que fan a la televisió ja ni en parlo). Francament, ja li regalo a qui li agradi tot aquell impúdic maremàgnum pastat a base de gent feréstega i cridanera que s’interromp sense el més mínim respecte al torn de paraula dels altres contertulians i que, es digui el que es digui durant el debat, mai no es desvia ni un mil·límetre de la idea inicial  –o la consigna–  que portava abans de començar.

En més d’una ocasió he dit que una de les primeres mesures que jo proposaria per a la propera República Catalana amb l’objectiu d’estimular la higiene mental de la ciutadania seria una moratòria pactada amb els mitjans de tres o, millor, quatre anys sense ni una sola tertúlia per tal d’anar desintoxicant el personal i netejant l’atmosfera de tanta demagògia barata i tanta picabaralla inconsistent.

Una altra cosa de la que procuro fugir és quan en un diari trobo una entrevista o, sobretot, un article d’opinió de qualsevol polític o càrrec de partit. No m’interessen, senzillament. Conec per endavant la moto que em voldran vendre i sé també que no me’n creuré ni mitja paraula. I que consti que parlo tant dels que em són, diguem-ne, simpàtics com dels que no.

De fet, tinc dues poderoses raons que m’empenyen a actuar d’aquesta manera.

La primera es perquè, amb els meus 66 anys ben repicats, és evident que tinc molt menys temps per endavant del que porto ja viscut. Dit d’una altra manera: que no em puc permetre el luxe de perdre el temps. I més quan sóc conscient que em queda encara una bona pila de coses per fer.

La segona és perquè, contra el que sol dir la gent, crec que a la meva edat ja no em cal estar al cas de totes les opinions. Prou i massa que me les conec, algunes…

Ve a tomb aquest preàmbul  –llarg i un pèl cru, ho reconec–  perquè la setmana passada em vaig equivocar. Un bon amic em va demanar insistentment què en pensava a propòsit d’una entrevista que Xevi Xirgo,  el director del diari El Punt Avui, li va fer al vicepresident del govern Oriol Junqueras. I contradient els meus principis… la vaig llegir. L’entrevista es va publicar el dimecres 30 de novembre i, en el cas que no haguéssiu comprat aquell dia El Punt Avui, us poso aquí l’enllaç al seu contingut tal com apareix a la pàgina web del diari.

Dos dies després, a la secció “El lector escriu”, es va publicar una carta (vegeu-la aquí) del senyor Salvador Rofes, de Sant Fost de Campsentelles, que us recomano que llegiu ara ja que totes les seves paraules les faig meves i, per tant, m’estalvia d’allargar excessivament aquest apunt.

Ben mirat, alguna cosa m’hauria d’haver imaginat quan, tot just començar, l’entrevistador  –el director del diari, home de formes habitualment ponderades–  ens diu: “No és cap novetat que el vicepresident del govern i responsable del Departament d’Economia, Oriol Junqueras, en les entrevistes contesti el que vol contestar i que no contesti, o que contesti d’una manera diferent, el que no vol contestar”. Vaja, allò del “vostè pregunti’m el que vulgui, que jo li respondré el que em doni la gana”.

No voldria que ningú se m’enfadés, però ja fa temps que tinc la impressió que el senyor Junqueras no està en forma. Talment com si li passés alguna cosa. Ara fa dos anys vaig escriure un apunt (aquest) en el que deia que “feia carona”, una expressió que feia servir ma mare quan veia que mon germà o jo no acabàvem d’estar gaire catòlics. Val a dir que aquell apunt em va reportar uns quants renys a les xarxes socials.

Potser són coses de la transcripció, però el cert és que les quatre pàgines que ocupa l’entrevista al vicepresident del govern són un exercici bastant destrempador de pas de la maroma sense dir res ni substanciós ni estimulant ni compromès. Un munt de respostes repetitives, malagradoses, tòpiques i sovint reduïdes a una sola frase que incitaven el lector a suposar que aquell dia el senyor Oriol Junqueras estava fastiguejat o, com a mínim, fatigat.

A més a més, en bastants casos les paraules del senyor Junqueras feien pensar que s’expressava més com a president del seu partit que com a vicepresident del govern. En altres casos semblava que revivia la pujoliana divisa de l’“ara no toca” evolucionada en un “no em pertoca…” repetit diverses vegades al llarg de la conversa. Resumint: que feia una mica de pena la insistència amb què el número 2 del govern que ens ha de portar cap a la República tirava pilotes fora.

Certament, ja ho dic en el títol d’aquest apunt: tots estem exposats a tenir un mal dia  –allò que en català matusser diem un dia “tonto”, vaja–  començant per mi mateix (que escrivint això potser em guanyo que uns quants almogàvers em continuïn renyant), però quan resulta que, com és el cas del senyor Junqueras, damunt de les costelles carregues responsabilitats com la caixa dels quartos de la Generalitat o l’organització del referèndum, hi ha una cosa que de cap manera et pots permetre: no ser engrescador.

I això és el que deploro d’aquesta lamentable entrevista. Que des de tan altes instàncies del país no s’hagi sabut transmetre als ciutadans el missatge de convicció i d’entusiasme que ara necessitem. La situació és prou complicada com perquè, a sobre, anem deixant passar una oportunitat de carregar les piles dels ànims de la gent.

Tant de bo un altre dia, que espero que no sigui gaire llunyà, el senyor Junqueras i el  senyor Xirgo reprenguin la conversa com si allò de la setmana passada que tan mal gust de boca ens va deixar no hagués existit mai. Vindria a ser com el reconeixement d’un error i estaria molt bé perquè el país que jo vull (i que estic convençut que tindrem molt aviat) espero que el dirigeixi gent com nosaltres: persones normals i no superherois que mai la vessen.

Això del “mantenella y no enmendalla” ja fa pels polítics d’España. Però no pels nostres.

Se m’entén, oi?

 

  1. Donat que el Sr. Junqueras a mi no m’ha engrescat mai, ans al contrari, la meva tendència és pensar que el problema no és ell, sinó qui l’ha volgut elevar a una responsabilitat i lideratge que, tant en el sí del partit com, no cal dir-ho, al govern i al procés, el superen amb escreix. I ara, malgrat la tònica maniquea habitual, que ningú m’identifiqui amb el convergentisme, que tampoc, ni de bon tros.

    Deixi’m que li recordi un altre “dia tonto”, de tants com podríem rememorar. La trobada a Salvados entre Junqueras i una família andalusa a nivell estatal. Recorda com no se’n va sortir argumentalment davant de persones senzilles que ni eren polítics, ni economistes, ni periodistes, ni disposaven de dades, ni… Mira que hagués estat fàcil capgirar la truita. Només calia portar-ho al seu terreny i dir-lis que el difícil no era entendre perquè Catalunya volia la independència, sinó per què no la demanava Andalusia, secularment maltractada per l’estat espanyol i encara avui en mans de quatre terratinents, malgrat haver estat governats per un partit nominalment d’esquerres des de la transició.

    I el cara a cara amb el Sr. Borrell, sense preparar, sense dades, fugint d’estudi… ? Un altre “dia tonto” i de vergonya aliena.
    I és que d’on no n’hi ha no en raja, com diria ell, “evidentment”.

  2. Que en Junqueras concedeixi entrevistes en les quals no ve a dir res no és cap novetat. Crec que mai li he sentit a dir res que no fos un eslògan o una idea buida de contingut. Suposo que això queda bé entre l’electorat neo-independentista, però per als qui ens agrada la “xitxa” en la temàtica política, aquest home és desesperant. Els polítics visibles actuals d’ERC em fan enyorar l’època pre-tripartit en què el seu president et tirava veritats tan grans a la cara que eren difícils d’ignorar.

  3. Una llastima. Fa temps que s’ha sap que si la independència fracassa serà per culpa del Junqueres. No té el nivell mínim que cal exigir a un líder, el seu discurs buit s’esgota al cap de dos o tres vegades d’escoltar-lo, es partidista i ho fa a consciència sabent que pel be del seu partit (i el seu personal) està trencant els somni de milers de catalans. La seva màxima ambició és ser president d’una autonomia sense competències però té la sort que la gent no ho sap o no ho recorda a l’hora dels vots

  4. Jo en tinc seixanta-set, d’anys, i sóc independentista des que en tenia dotze, si fa no fa. I entenc perfectament que les respostes de Junqueras siguin força hermètiques: seria suïcida deixar entreveure al govern espanyol els camins que el nostre tingui preparats per aplicar segons cada moviment que ells puguin fer. Des d’un punt de vista estratègic, seria del tot absurd. Si nosaltres, al carrer, no estem assabentats de tot, doncs paciència: com menys filtracions pugui haver-hi, millor anirem.
    D’altra banda, entenc que ara és el millor moment que tenim des de fa segles. Però si ara tornéssim a perdre, no hauríem de desanimar-nos, sinó tornar a començar, fins que no calgués tornar a començar mai més. Per això crec que no hem de pensar “ara o mai”, sinó “ara i sempre (si desgraciadament calgués)”.

  5. Fets i no paraules. A mi em sembla que el senyor Junqueras està més pendent dels fets i no de les paraules. Jo li agrairé que, juntament amb en Puigdemont, ens dugui a la independència. I sóc conscient que la feinada que els espera és colossal. Per tant, jo els ho perdono si no diuen el que voldríem sentir, o més aviat si no donen titulars. Els periodistes sempre volen lluir-se, treure titulars, oi? A més, no és la primera vegada que entre Xirgo i Junqueras es fa evident que no hi ha bona sintonia. Jo també voldria polítics que fossin gent normal, de carn i ossos, per exemple com el senyor Junqueras. No són Supermans i jo entenc que no puguin explica-hor tot. Tampoc no seria gaire intel·ligent per part seva que anessin donant pistes a l’enemic. A mi Junqueras m’agrada i penso que el procés està en bones mans.

  6. Des de l’inici de les subscripcions, em vaig fer subscriptor de VilaWeb. Durant la tempesta de Nadal de l’any passat, vaig estar a punt de donar-me de baixa, però no ha vaig arribar a fer perquè és un diari d’abast nacional. Avui he fet un comentari al present article i no ha aparegut. Pensant que no havia fet bé el procés de publicació, l’he repetit. Ha aparegut un cartellet dient que aquell comentari ja l’havia fet, però el comentari ha continuat sense aparèixer. Es tracta d’un cas de censura?

    1. Em sembla que no us hi heu fixat gaire, amic Santanach.
      El comentari penja des de les 11:54, l’hora que jo –l’únic responsable de la publicvació dels comentaris en aquest Bloc, que és el meu, no pas de Vilaweb– l’he vist.
      Com espero que comprendreu, no em passo tota l’estona pendent de la pantalla per veure què arriba.
      I menys avui que, carregat de feina, no faig festa.

    2. No voldria semblar impertinent, però m’hi he fixat bé. N’és prova que a les 12,48, quan he escrit el segon (que motiva la vostra resposta) només n’hi havia 3, de penjats: els de les 10,51, 11,29 i 11,50.
      De tota manera, mercès de penjar-lo. El que sí que us demano és que mireu d’entendre les raons a favor de la República Catalana del de les 11,54. Moltes gràcies.

    3. Ja veig que no hi ha manera. Què hi farem? Si us agraden les teories conspiratòries no seré pas jo, amic Santanach, qui us en tregui el gust. Déu me’n guardi.

  7. A mi em passa com l’amic Santanach. Sóc independentista (i d’esquerres no marxista) d’ençà que tenia divuit anys i en tinc cinquanta-vuit. Sempre he votat partits i organitzacions independentistes. I no cal dir d’esquerres perquè fins no fa gaire no n’hi havia d’altres. Vilaweb és un bon diari, però no fa gaire semblava l’òrgan oficiós de la CUP. I més masista que el propi Mas. Ara veig que han anat rectificant. Espero que hagin vist que també hi ha un partit que es diu ERC, per cert bastant important per al país.

    També voldria comentar un aspecte que afecta a molts independentistes. Jo en tinc amics i parents, d’aquesta mena. Són els que han votat o voten ERC circumstancialment, perquè són independentistes de cor però en realitat el que voldrien és votar un partit liberal de centre i no un de socialdemòcrata. Per què han votat ERC i no CiU? Doncs, per dir-ho ràpid, perquè CDC no els mereixia prou confiança i a UDC hi havia en Duran i els seus adlàters. Ara: que és el que passa quan et veus obligat, o t’hi obligues, a votar un partit que no hauries votat en circumstàncies normals? Doncs passa que a la mínima que en discrepes, sobretot en el terreny social, el critiques, critiques aquells que has votat (ERC) i dones la raó a aquells que hauries votat però que no has votat (CiU o CDC). Sempre trobes que els dirigents d’aquest partit que has votat obligat per les circumstàncies no són prou capaços o potser són massa pagesots o no duen corbata quan n’haurien de dur, etc…. Vaja, que els hi trobes totes les pegues. Jo, a aquests amics i parents, sempre els he recomanat que votessin CDC (ara PDECAT). Primer per una raó molt senzilla: per no sentir-los, són molt pesats quan critiquen Junqueras i abans Puigcercós i Carod. Sempre troben que, aquests dirigents d’Esquerra, mai no estan en forma. En canvi Mas sempre el troben d’allò més joliu.

  8. He llegit l’article i els comentaris, en poques coses hi he estat d’acord, en algunes sí. Soc més gran que l’autor de l’article, i em puc aplicar allò de “el diable sap més per vell que per diable”. He trobat l’article i els comentaris plens de tòpics, d’idees preconcebudes propi de mentalitats una mica massa acomodades i no evolucionades. Volem ser humans i no creure o considerar les persones? Volem ser demòcrates i no creure en els mecanismes democràtics? Quan algú parla o hi estem d’acord o el desqualifiquem? Si l’escoltéssim una mica de tant en tant, veuríem de quins fantasmes propis està fugint, de quins n’està presoner; llavors entendrien l’espècie humana i de retruc a nosaltres mateixos. Pot ser una arrogància, fruit de la ignorància, que acostuma a ser molt atrevida, pensar-nos que tenim la veritat absoluta i acabem de descobrir la sopa d’all; no existeixen les veritats absolutes, existeixen les realitats relatives. Perquè hi ha tanta gent, que considera independentista a una determinada formació política, tant sols pel fet de dir-ho constantment, i no veuen que a l’hora de fer, boicotegen el procés per interessos de partit, i no arrisquen res de res? Acabat de llegir l’article i els comentaris també he tingut la sensació que havia perdut el temps, talment com si hagués escoltat una tertúlia o llegit un article d’opinió que ja em podia suposar què defensaria; però després he pensat que, malgrat no estar d’acord en quasi bé res, he pensat que l’article i els comentaris podien ser sincers, i com que el valor humà ha d’estar pel damunt de tot, he passat a escriure aquest comentari, per si per até alguna validesa per algú, ara em puc permetre el luxe de dedicar el meu temps a allò que en un moment donat més m’agrada.

  9. Si el 33% del discurs dels politics es mentida quina credibilitat o interes te qualsevol entrevista a un politic , diem clar d’una vegada que tots som com una colla de nens petits que vivim dins d’una mentida que ens reconforta quan escoltem el que volem sentir.
    Quan la transparencia desapareix per a mi neix la foscor i la por del que sempre amaga el discurs de qualsevol politic.
    Si us plau deixem ja pas a la intel-ligencia, als fets mes que les paraules i que ningu jugui ni amb els nostres sentiments ni amb la capacitat que tenim per pensar lliurament.

  10. Estic d’acord amb el tema dels debats estèrils. També dels comentaris partidistes estèrils. No mesureu el meu comentari en termes de partit. Vinc de la més extrema esquerra i fa temps

  11. No mesureu el meu comentari en clau partidista. Vinc de l’exterma esquerra (si us agraden les sigles històriques però buides) però fa temps que he caigut del cavall del dogmatisme.

    Tema debats: completament d’acord. Tema Junqueras: l’article critica declaracions, discurs, responsabilitat institucional… no pas a ell? Té una alta responsabilitat en el procés. Tot el meu respecte, però l’article diu veritats com punys. Res més. Procurem no fer massa mulleder.

Respon a Jordi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!