Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de maig de 2010
0 comentaris

“Tot el camp és un clam…” (dedicat al Doctor R.).

Les celebracions barcelonistes d’aquest dies m’han fet recordar la història que el Doctor R. ens va explicar l’últim dia que ell i la seva muller varen sopar a casa. Em va semblar tan singular que li vaig demanar permís per reproduir-la en aquestes Totxanes, cosa que faig tot seguit manllevant amb la màxima fidelitat de què sóc capaç les seves paraules. És una història tan delicada que em fa l’efecte que incorporar-hi algun comentari personal seria una distorsió imperdonable.

Ens va dir el Doctor: “El meu pare era un culé incondicional. Potser no arribava a l’extrem de no sopar el dia que perdíem, però poc li faltava…”

“A la mare també li feia gràcia que el Barça guanyés, és clar, però sense la fal·lera ni l’entrega d’ell. Sovint feien broma perquè el nínxol de la família de la mare era al cementiri de Montjuïc i tenia unes magnífiques vistes sobre el mar i el de la família del pare, en canvi, era al cementiri de Les Corts, encarat a l’estadi blaugrana. “Tu veuràs el mar”, li deia ell, “… però jo sentiré els gols del Barça”.

“La mare va ser la primera a morir. El pare va emprendre el mateix camí uns quants anys després. En ple mes de juliol, més concretament. El dia que l’enterràvem, cap al migdia, quan el sol cau més a plom, en el moment exacte que els operaris del cementiri embocaven la caixa en el forat del nínxol va sonar per la megafonia del camp l’himne del Barça: Tot el camp és un clam, som la gent blaugrana…

“Va ser una casualitat que va sortir rodona i que a mi m’agrada pensar que tenia un cert component de conxorxa màgica i d’homenatge a aquell culé que ens acabava de deixar. Era un migdia entre setmana de juliol; és a dir, fora de temporada i de qualsevol activitat normal en el club. No hi havia cap raó perquè l’himne sonés precisament aleshores… i va ser precisament aleshores quan va sonar.”

“Mentre els operaris enllestien la feina -amb l’insòlit coixí musical- tots els presents no vàrem poder reprimir les llàgrimes. Aquell homenatge inesperat era molt més del que ens podíem haver imaginat.”

“Pocs dies després, quan explicava aquesta història els companys em deien que preguntés al club per quin motiu varen engegar la megafonia aquell dia i a aquella hora. A tots els vaig dir que sí, que ho esbrinaria, però entre unes coses i altres no vaig trobar el moment de fer-ho i després me’n vaig oblidar.”

“I ara que hi penso estic segur que és molt millor d’aquesta manera.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!