Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes –que de broma en broma es van acostant als cinc mil apunts escrits de 2004 ençà– coneixen perfectament la meva flaca pel Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Internacional de 1929 projectat per Mies van der Rohe i Lilly Reich (vegeu aquí). Un edifici que en tots els tractats d’arquitectura és considerat com un dels més notables del segle XX però que va ser enderrocat sense gaires manies el 1930, tan bon punt l’Exposició es va clausurar.

La gran sort és que gràcies a una feliç iniciativa d’Oriol Bohigas quan era el responsable de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona el pavelló va ser reconstruït fidelment entre 1983 i 1986 en el seu emplaçament original i avui el podem gaudir amb tota la seva excel·lència.

Com he explicat en diverses ocasions més o menys un cop l’any procuro fer-hi una visita. És un ritual que m’espero amb candeletes perquè durant l’estona que hi sóc sento el plaer que em transmet l’equilibri de les proporcions i la perfecta harmonia de tots els seus elements, tant els constructius com els decoratius.

Ahir vaig tornar al Pavelló, però he de dir que per primera vegada la meva atenció no es va centrar en l’obra del tàndem Mies-Lilly sinó en una intervenció artística efímera –tan efímera que la retiren d’aquí a quinze dies, el diumenge 17 d’agost– que l’arquitecte Xevi Bayona (Olot, 1982) (vegeu aquí) ha muntat en l’interior.

El títol de la intervenció és “La Padrina i les pertinences de la domesticitat” (vegeu aquí) i, per dir-ho breument, consisteix en la reproducció exacta del pis d’Olot on va viure Pepi Camó, la padrina de Bayona soltera i d’ofici brodadora, fins a la seva mort ara fa dos anys. Una reproducció exacta… i capgirada.

És a dir, que el terra esdevé sostre i el sostre, terra.

El resultat final és una experiència de fort impacte visual, d’aquelles que no es veuen habitualment.

No cal dir que us recomano que hi feu una visita.

A tall il·lustratiu us reprodueixo a continuació dos documents: la crònica que Lluís Llort va publicar abans d’ahir al diari El Punt Avui –amb una frase final que al meu parer defineix perfectament l’experiència d’aquesta visita. “Una obra efímera en l’espai físic, duradora en el mental”— i el text del programa de mà que es dóna als visitants.

Caminar pel sostre de l’ànima dels objectes

(Crònica de Lluïs Llort publicada en el diari El Punt Avui del dijous 31 de juliol)

(Vegeu-la també aquí)

Les exposicions universals no sé si serveixen per a gaire cosa, tret d’una d’important: generen icones eternes que en un principi havien de ser efímeres. La torre Eiffel n’és l’exemple més famós. A Barcelona, en concret a Montjuïc, hi ha diverses construccions que van sobreviure a les exposicions del 1888 i el 1929. Una de les més destacades, el mític pavelló Mies van der Rohe, de fet no va sobreviure, va ser destruït el 1930 i reconstruït el 1986, per iniciativa d’Oriol Bohigas. El pavelló, dissenyat pels alemanys Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, va ser i encara és un referent arquitectònic mundial.

Està situat en una zona de Montjuïc entranyablement caòtica, davant la restaurada Casaramona amb el CaixaForum i a pocs metres de la Font Màgica, que per fi torna a tenir aigua després de l’etapa de sequera. Ben a prop també hi ha les recuperades quatre columnes de Puig i Cadafalch i l’hangar que va ser pavelló d’Itàlia el 1929 i que, en canvi, preveuen enderrocar. A més del lúdic Poble Espanyol i del Palau Nacional, seu del MNAC. En línia recta fins a la plaça d’Espanya i les torres venecianes, hi ha tot de palaus firals ben eclèctics.

Però tornem a l’elegància minimalista del Mies van der Rohe. L’artista i arquitecte Xevi Bayona (Olot, 1982), amb un currículum que fa pensar que està a la cresta de l’onada, fa uns cinc anys va començar a idear la instal·lació artística que ahir va ser inaugurada, La padrina i les pertinences de la domesticitat. Bayona ha traslladat els mobles i objectes de casa de la seva padrina al pavelló. Amb una peculiaritat: els ha situat al sostre. Espectacular.

Pepi Camó va néixer a Sants el 1927, quan s’estava gestant el pavelló. Aviat va anar a Olot, on va viure sempre, soltera i brodant. Va morir el 2023. “Encara conduïa; quan li vaig explicar el projecte em va dir que no l’entenia gaire, però que endavant”, comenta Bayona. La casa de la Pepi, lògicament, tenia els mobles i objectes “que duen l’ànima de qui hi viu, simbòlics, són el que converteixen les cases en llars”.

En un magatzem van reproduir a escala real la planta del pavelló i van anar situant tots els elements. Després els van pesar per calcular què hauria de suportar el sostre –també què pesa una vida, es podria dir– i van manipular-ho tot “per posar en dubte la força de la gravetat”. Per exemple, les teles, com ara cortines, estovalles i flassades, les van treballar amb resina perquè conservin el caient natural tot i estar cap per avall.

“El pavelló té una alçària de tres metres i deu centímetres. La seva geometria té una simetria, una centralitat de la mirada que transita per una línia d’horitzó que divideix el cel i la terra”, explica Bayona. Per això va decidir subjectar al sostre –amb un total de 123 forats– la vida de la padrina a través dels seus objectes.

Algun dia s’editarà un llibre amb les diferents fases del projecte: casa de la padrina, trasllat al magatzem, adaptació dels objectes per anar cap per avall i intervenció al pavelló Mies van der Rohe. Abans, però, val la pena visitar l’original i reflexionar o simplement contemplar els detalls, imaginar la feina que els ha dut i, especialment, la vida de la Pepi. No es pot badar, perquè només es podrà visitar fins al 17 d’agost. Una obra efímera en l’espai físic, duradora en el mental.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!