(Vegeu aquí l’apunt anterior)
El meu apunt de fa vint anys començava explicant que aquell vespre l’A. i jo érem al pis dels nostres amics al carrer Vilamarí. Un pis on ells ja no hi viuen, però sí la seva filla amb el seu home i la filleta que tenen. La neta dels nostres amics que acaba de complir dos anys.
Com dic també, la referència temporal era inequívoca perquè l’A. estava embarassada del nostre primer fill, que va néixer el dia de Santa Anna de 1975. El dia del primer Canet Rock, per cert.
A l’hora de sopar vaig engegar el tocadiscos Vieta (tota una referència de l’època) dels nostres amics per posar-hi un disc (aquest) que acabava de comprar a can Castelló. Va ser aleshores quan vaig expressar el vaticini sobre la música que en el futur escoltarien els nostres fills i que explico en l’apunt anterior.
Un apunt escrit els últims dies de maig de 2005 amb una certa precarietat perquè érem a punt de començar unes obres importants: el noi petit de casa —El Bon Noi— s’havia emancipat (com ja havia fet uns anys abans son germà) i així vàrem poder tirar a terra l’envà que separava les seves dues habitacions i fer-ne una de sola i més gran: el que ara és el meu despatx i gran part de la biblioteca i els arxius de casa.
Mentre les obres estaven en marxa tots els meus llibres i papers estaven guardats dintre de caixes. Per aquest motiu, quan pocs dies després es va morir Jesús Moncada l’apunt que vaig escriure va ser fet, tal com explico aquí, gairebé de memòria, sense poder consultar cap paper. Després, amb el despatx nou de trinca, aquell agost de 2005 no vàrem anar de vacances i ens vàrem dedicar l’A. i jo a fitxar tots els llibres que aleshores corrien per casa i a instal·lar-los ben documentats i situats en la nova biblioteca. Un fitxer que encara avui faig servir.
L’estada que aquells dies el nostre fill feia a Los Molinos amb un curs de guitarra amb Robert Fripp va ser profitosa, tant per la seva formació com per l’evolució (personal, creativa) que ha seguit després.
En l’apunt faig esment a unes quantes coses que avui ja són memòria: la malaltia de la meva mare, ingressada aquells dies al Clínic (la seva salut era fràgil però encara va viure catorze mesos més), els partits del Barça radiats pel mestre Puyal, les curses de Fórmula 1 retransmeses per televisió i la visita matinal, cada tres diumenges, al Flotàrium (vegeu aquí) per desconnectar-me de tot durant una hora.
També parlo dels encreuats de Màrius Serra i de Jordi Fortuny a La Vanguardia española, un hàbit que l’A. manté ben viu encara avui. Jo no tant.
Aquell diumenge de maig de 2005 vàrem acomplir un altre ritual que vàrem haver d’abandonar durant la pandèmia: agafar la moto, enfilar-nos per la carretera del Forat del Vent en direcció a Cerdanyola i dinar a Can Sardà (vegeu aquí), un lloc que mons pares solien visitar, també per dinar, alguns dies de festa i que per aquells mateixos anys es va fer famós per unes suposades aparicions miraculoses de la Mare de Déu (vegeu aquí) que encara avui (vegeu aquí) atreuen el personal.
Va ser allí, mentre dinàvem, que l’A. va fer unes quantes consideracions sobre les nostres ganes de ser avis. Reprodueixo el text (recordant-vos novament que l’escena és de fa vint anys):
Havíem demanat ja les postres quan ha aparegut per la terrassa el nét dels amos del restaurant –d’un any i pocs mesos– fent tentines entre les taules d’aquella manera que els d’El Tricicle varen saber imitar tan bé a “Slàstic”. “Em sembla que em quedaré sense ser àvia” ha dit l’A. de sobte. I després, amb un sospir, ha deixat anar un “Quina pena” que li ha sortit del fons de l’ànima. “Dona, mai se sap. I en tot cas si s’ha de plànyer a algú ha de ser als nois, que són els que estaran sols quan tindran la nostra edat si es mantenen els indicis d’ara”. “Com s’ho deu passar, l’Eloi?”. “De conya. Imagina’t: un curs amb el mestre Fripp. Amb molt de gust me n’hi hauria anat jo”. En aquell moment han arribat els gelats i hem callat per fer els honors a les especialitats del senyor Menorquina. Segur, però, que tot dos pensàvem en aquell sopar de fa més de trenta anys.
Com els seguidors d’aquestes Totxanes saben perfectament el vaticini va resultar errat: set anys després –el 2012– naixia la nostra primera neta, setze anys després –el 2021– el segon nét i divuit anys després –el 2023– el tercer. L’últim fins avui.
Però el que em fascina d’aquest exercici de recuperació del passat són dues remarques finals de caire musical que em van molt bé per tancar correctament un apunt que comença parlant ‘del Fripp i de l’Eno’.
La primera és la referència al concert de Mauro Pagani, un veterà de la música italiana i fundador de la Premiata Forneria Marconi (vegeu aquí), que havia fet aquella mateixa setmana a l’Espai. I més concretament a la seva extraordinària cançó ‘Domani’…
La segona és la referència al solo de flauta de Carlos Núñez en la cançó ‘‘The Moon says hello’… Un solo sobre el qual vaig parlar aquí mateix (vegeu-lo i escolteu-lo aquí) fa un mes, en el primer apunt d’aquest 2025 que acabem d’estrenar.
Ja ho veieu. Escriure els records té dues utilitats: és una bona manera de no oblidar moments que hem viscut i també d’adonar-nos que no tot passa. Que algunes coses tornen.
Potser perquè, en el fons, mai ens havien abandonat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!