Aquest mes d’agost, que a casa nostra està sent majoritàriament barceloní, l’estic dedicant a endreçar i ordenar la biblioteca, els arxius familiars i les carpetes on anem aplegant rebuts, factures i altres papers de caducitat diversa. També he aprofitat per afinar els continguts dels dos discos durs externs en els quals emmagatzemo tota la informació.
Això m’ha permès desprendre’m de llibres que sé que ni llegiré ni segurament m’arribaran a interessar en els anys que em puguin quedar d’existència intel·lectualment activa. I també recuperar papers que sabia que tenia en alguna banda però que en el seu moment no havia documentat prou bé com per poder localitzar-los ràpidament.
Al costat dels papers del viatge a Londres que vàrem fer l’estiu de 1974 -ara fa cinquanta anys- i que mereixeran el tracte singular d’un apunt específic, he trobat el programa de mà del concert d’homenatge que se li va fer a Frederic Mompou quan va complir 90 anys. Es va celebrar al Palau de la Música Catalana el 15 d’abril de 1983 i hi vaig assistir amb en Marc, el noi gran de casa que aleshores tenia set anys. A la mitja part vàrem pujar a la llotja presidencial amb la intenció de saludar al mestre. La presència d’un minyó tan jove (sens dubte el benjamí de tots els que aquella nit érem al Palau) va cridar l’atenció de la muller de Mompou i ens va deixar entrar a saludar-lo. En aquell moment li vaig passar el programa de mà perquè me’l signés… i ho va fer! Ara aquest programa recuperat està degudament controlat, documentat i acompanyat d’algunes cartes que ens vàrem escriure aquells dies a propòsit d’un article que vaig publicar al Diari de Barcelona i del programa de ràdio que aleshores feia a la Ràdio Obrera.
D’una naturalesa molt diferent -però també troballa al capdavall- és la recuperació de tres entrades del ‘tendido 10, fila 6’ de la plaça de toros Monumental de Barcelona corresponents al 31 de juliol de 1994. Una tarda en què torejava l’aleshores famosíssim Jesulín de Ubrique i que mon pare no es va voler perdre en companyia de mon germà i meva. Cap a l’arxiu, que un document és un document. I fins aquí els comentaris.
En una de les capses que he endreçat he recuperat tres llibres dels anys 30 sobre els inicis de l’aviació, un tema del qual mon tiet Martí era, si no un expert sí un fervent seguidor (trobareu més detalls sobre ell en aquest apunt de 2013). En la mateixa caixa ha aparegut una llibreta de l’A. sobre la seva Primera Comunió, el 1957, i sengles reculls enquadernats dels seus treballs escolars els anys 1959, 1961 i 1963.
També he recuperat altres coses més enllà dels llibres i els papers. Per exemple, una expressió que deia ma mare quan havia de referir-se a alguna persona (generalment del sexe femení) una mica passada de pes. Deia ‘està pleneta’, que era una traducció perfecta i deliciosa de l’expressió castellana ‘está llenita’. El que passa és que jo, tal com em passava amb altres expressions (que he detallat en apunts com aquest i també aquest) interpretava que ma mare es referia a ‘estar plana’, no ‘plena’, cosa que a mi m’omplia de cabòries quan intentava relacionar uns quilos de més amb una superfície ‘planeta’ i llisa com un cristall. No hi havia pensat més fins que la setmana passada en el mercat de l’Abaceria un parell de dones grans que, com jo, esperaven el seu torn a la xarcuteria varen fer servir la mateixa expressió. Uauuu, vaig pensar, aquesta vegada ja no t’escaparàs…
També ha estat temps de veure que les coses passen. Fins i tot els productes farmacèutics ‘de tota la vida’. El detonant va ser una caiguda que vaig fer setmanes enrere per anar badant pel carrer un dia que a Barcelona va ploure amb gran intensitat. Sense adonar-me vaig trepitjar una xapa metàl·lica i en un instant ja era a terra. Sortosament no em vaig trencar ni desllorigar res, però el cop al turmell del peu dret em va fer veure les estrelles i durant bastants dies m’ha complicat l’acte de caminar. Un d’aquest dies, doncs, vaig entrar a una farmàcia preguntant si encara existien els dos productes que a casa, de petit, m’aplicaven, amb eficàcia, quan en fotia una trompada: el ‘Lapiz Termosan’, un producte en forma de barra que quan te l’aplicaves damunt la zona adolorida de seguida provocava una intensa sensació d’escalfor, i el ‘Linimento Sloan’, que ajudat per les fregues que ma mare em feia quan l’aplicava servia pel mateix però sense augments de temperatura. Val a dir que a la capsa d’aquest liniment hi havia escrita una de les primeres frases que vaig veure -i entendre- en anglès: ‘kills pain’, o sigui ‘mata el dolor’. Directe i sense manies, tu.
No cal dir que quan vaig esmentar-li al farmacèutic (d’uns cinquanta anys aproximadament) aquests dos productes em va dir, de manera molt educada, que feia una pila d’anys que les referències de la meva farmaciola domèstica havien desaparegut del mercat i passat a l’oblit. I em va vendre una pomada amb no sé quantes espècies vegetals incorporades.
Una altra de les coses que l’A. i jo hem fet aquest agost és visitar per segona vegada l’esplèndida exposició ‘Subúrbia’ al CCCB. A la part final hi ha un apartat dedicat a l’entrada aquí del ‘american way of life’ durant la dècada dels cinquanta. Més concretament la mostra parla dels primers pavellons dels Estats Units en les edicions de 1955 i 1956 de la Fira de Mostres de Barcelona que cada any es celebrava a Montjuïc durant el mes de juny. A casa teníem el costum d’anar-hi cada any tot seguint una tradició familiar que explico en aquest apunt en el qual evoco concretament l’edició de 1958 a la qual vaig assistir abillat amb el meu flamant vestit de Primera Comunió. Segur que va ser en aquelles edicions primeres que la gent que, com jo, va ser alimentada amb llet ‘Sam’ -de procedència americana, de l’oncle Sam– vàrem descobrir productes meravellosos i mai vistos fins aleshores com uns bunyols que es fregien i que es deien ‘Buñuelos ol-rait’ o unes cotnes que també s’havien de fregir i que es deien ‘Fritter’s con gamba’ perquè posades a la boca recordaven el gust de la gamba. Un gust al qual, per cert, no estàvem gens familiaritzats a causa de les misèries de l’època.
També hi vàrem veure les primeres màquines d’afaitar elèctriques. Recordo molt especialment una marca –‘Belcut Progress’– perquè mon pare en va quedar encisat quan la va veure a la Fira. Tant, que poc després se’n va comprar una (que dissortadament no conservo).
Ja veieu que he fet (i estic fent) molta feina aquests dies. Potser no he escrit gaire però en canvi he llegit força. Destaco dues lectures: una esplèndida biografia del pintor Caravaggio (‘Caravaggio. Una vida sagrada y profana’, d’Andrew Graham-Dixon, editada per Taurus) i la nova novel·la de Manuel Baixauli, a punt d’arribar la setmana que ve a les llibreries, que es titula ‘Cavall atleta ocell’ editada per Periscopi. Suposo que aquest cap de setmana, o dilluns a tot estirar, trobareu la meva crítica a Vilaweb, cosa per la qual no us avanço res. Només us diré que la preparació de l’article m’ha portat a rellegir quatre llibres anteriors de Baixauli i que aquesta experiència ha estat, sens dubte, un altre dels moments àlgids d’aquest agost que encara no s’ha acabat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!