Totxanes, totxos i maons

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) té un programa que es diu ‘Lletres i Memòria’ (vegeu-lo aquí) adreçat especialment als escriptors de més de setanta anys.

Es tracta d’una iniciativa gratuïta i d’adhesió totalment voluntària que pretén que la gent del ram d’una certa edat expliquem els nostres records i totes aquelles coses que voldríem que es sabessin de nosaltres ja ara i, sobretot, quan ja no hi siguem.

El nom de la plataforma on tot això es pot consultar és ‘Mèmoro’, que malgrat el subtítol ‘El banc de la memòria’ recorda més aviat una empresa de serveis funeraris. Sensació incrementada pel joc de paraules que es pot fer amb el nom. En fi…

Poc abans de la pandèmia la bona gent de l’AELC em va escriure per preguntar-me si voldria participar en el projecte. M’avançaven que si acceptava vindria una persona a casa o on jo digués per filmar un monòleg d’aproximadament una hora amb un guió totalment al meu gust.

Naturalment em va faltar temps per dir que sí perquè, si anem a mirar, des de fa disset anys en aquest Bloc vaig explicant la meva vida amb unes dosis força relaxades de pudor i de vergonya aliena, no?

I tal dit, tal fet: un dia del passat mes de maig vàrem fer el fet al meu despatx i el resultat l’han penjat fa pocs dies aquí.

Veureu que el monòleg l’han repartit en una dotzena de capítols temàtics breus que ajuden a papallonejar millor i amb més comoditat amunt i avall dels trencacolls de la meva existència.

No crec que cap lector habitual d’aquestes Totxanes es trobi amb cap sorpresa inesperada, francament. Soc així. Però trobo que, vist d’aquesta manera, el conjunt fa força patxoca.

Espero que us agradi perquè, com diria més o menys Federico Gallo a la TVE de fa seixanta anys: ‘Esta es MI vida’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!