Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Mesos enrere us vaig parlar dels ‘stolpersteine’. Va ser (vegeu aquí) arran de la nostra visita a la Risiera di San Saba, a Trieste, l’únic camp d’extermini nazi muntat en territori italià. I el dia 2 de setembre vaig trobar a El Punt Avui un article de Míriam Díez que em va semblar summament aclaridor sobre el tema.
Us el reprodueixo aquí sota amb un parell d’enllaços que, lògicament, en la versió de paper no era possible d’activar.
Stolpersteine, ensopegar per recordar
Míriam Díez – Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura
El Punt Avui, dimecres 2 de setembre de 2026
“Un artista alemany, Gunter Demnig (Berlín, 1947), es va inventar, fa 30 anys, unes petites llambordes per recordar les víctimes del nazisme. Són peces que s’instal·len a terra i es diuen pedres de la memòria (Stolpersteine és pedra que fa ensopegar). Es col·loquen al carrer com a memorials i estan dedicades a víctimes de l’Holocaust. Actualment n’hi ha 124.000 en 32 països europeus. Són petites plaques de llautó individuals, que s’instal·len al carrer, habitualment davant la casa on vivia la persona deportada o assassinada. Criden l’atenció perquè són lluents i hi ha dades de la persona deportada o assassinada. Si no es sap exactament on era el domicili de la víctima, es posa el punt en una zona cèntrica del municipi on va viure. Un dels darrers països a incorporar-les és Andorra, on n’hi ha 8. A Catalunya se n’han instal·lat gairebé 1.000 i on proliferen més, per motius obvis, és a Alemanya, on es van començar a visibilitzar als anys noranta amb les primeres llambordes berlineses, en homenatge als jueus deportats del barri de Kreuzberg.
Les catalanes més recents s’han col·locat a Abrera, Albanyà, l’Albiol, Alcanar, Barberà del Vallès, Bordils, les Borges Blanques, Cabrera de Mar, Caldes d’Estrac, Castelldans, Celrà, Cercs, Cervià, l’Escala, Figuerola del Camp, les Franqueses del Vallès, Garraf, la Garriga, Ginestar, Godall, l’Espluga de Francolí, la Figuera, l’Hospitalet de Llobregat, els Hostalets de Pierola, la Jonquera, Massalcoreig, Moià, Mont-roig del Camp, Nulles, Palamós, Parets del Vallès, Pla de Sant Tirs, el Pont de Suert, Puig-reig, Reus, Sant Esteve Sesrovires, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Ferriol, Sant Hilari Sacalm, Sant Jaume dels Domenys, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí de Tous, Sarrià de Ter, Santpedor, la Selva del Camp, Sort, Terrassa, Torelló, els Torms, Torregrossa, Tortosa, Vall de Boí, Vilaller i Vilassar de Mar. De fet, a casa nostra som pioners, gràcies al Memorial Democràtic, que ho ha impulsat i n’ha volgut promoure el coneixement.
L’artista que les va inventar vol que ensopeguem, “no amb els peus, sinó amb la memòria i amb el cor”. Les llambordes, que són de 10x10x10, es fabriquen a mà al seu taller a Alemanya, una manera també de desafiar la deshumanització industrialitzada dels nazis. Les pedres s’han de col·locar individualment i no en massa, i per això l’artista intenta ser sempre a les instal·lacions, per garantir que es fa amb cura i de manera personalitzada. Si algú vol que se n’instal·li alguna al seu municipi, cal que parli primer amb l’Ajuntament o directament amb el projecte Stolpersteine (vegeu aquí). El fet de posar-les a terra també té el simbolisme de demanar una reverència vers cada víctima, ja que per llegir el seu nom cal inclinar-se. El mínim que podem fer davant la barbàrie és inclinar-nos. Una de les particularitats d’aquest monument descentralitzat europeu és que no només commemora persones assassinades, sinó també les que van sobreviure. A Alemanya, alguns municipis no han volgut les pedres perquè pensen que es trepitjaria la memòria de les víctimes.
En moments de feixisme fluït europeu, recordar, conèixer o resseguir en ruta aquestes llambordes és tornar a repensar un passat present. Cada dia, quan surto de casa en trobo una, i en arribar a la feina n’hi ha una altra. N’hi ha moltes i a Catalunya es poden localitzar aquí. Les lloses són a molts més llocs dels que ens pensem. Perquè l’horror no es concentra en un sol metre quadrat ni en una sola població. No és territori de grans ciutats ni de petits llogarrets. El mal no hi entén, de sensibilitats, ni de geografies. Les víctimes de l’horror nazi també vivien aquí, als nostres pobles. Aquestes persones van ser arrencades literalment de casa seva. Van patir que algú piqués a la porta i van ser arrabassades. Algú les va denunciar. Perquè pensaven diferent. Perquè eren d’una altra manera. Perquè tenien conviccions que no eren les del règim. Perquè provenien d’una religió que molestava. El projecte Stolpersteine manté viva la memòria d’expulsió i assassinat de jueus, i també de sintis, gitanos, polítics perseguits, homosexuals i testimonis de Jehovà.
Sovint pensem que els nazis i la seva delirant barbàrie eren uns monstres situats al centre d’Europa. Ens sembla que aquí no en tenim, d’aquests horrors. Les llambordes en terra catalana són un avís concret, amb noms, dates, anys, noms de camps. La memòria s’entesta a recordar-ho, i la seva funció preventiva no és naïf.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’estranya molt, perquè conec el rigor amb què escriu la Míriam Díez, que s’hagi descuidat d’esmentar, a la seva llista, Figueres, la capital de l’Alt Empordà on, pels carrers, hi ha dotze (12) Stolpersteine…