Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
(Vegeu aquí l’apunt anterior)
Recordo molt bé que cap a l’any 1965 els diaris van començar a parlar d’un gran projecte urbanístic i turístic a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà. La publicitat de l’època definia la idea com la construcció d’una Venècia española (en aquells anys era impensable fer cap referència a la ubicació catalana de l’indret) i poc després la cosa va tenir un nom: Ampuriabrava, escrit amb ‘A’ tal com manaven els cànons toponímics del règim.
La idea de l’ambiciós projecte era ben clara i enlluernadora per tot el que tenia de repte inèdit fins aleshores: es tractava de construir una xarxa de canals navegables i fer una parcel·lació pensada per edificar una gran quantitat d’habitatges unifamiliars, cadascun amb accés directe al canal. Entre altres detalls, en el projecte es preveia també la creació d’una zona comercial, un camp de golf, un port nàutic i un camp d’aviació que en el futur fos una de les vies d’arribada i sortida pels visitants que venien d’altres països.
La fase de redacció del projecte i la corresponent tramitació oficial va anar de pressa (eren uns altres temps, evidentment) i a partir de 1967 Empuriabrava va començar a funcionar amb l’arribada dels primers propietaris. Mancaven encara un munt de coses per enllestir però el desenvolupament de tot allò ja no tenia retorn.
La història de la urbanització i els avatars posteriors pels quals va passar la podeu trobar explicada en un munt de pàgines d’Internet. Jo he triat aquesta i també aquesta que crec que us serviran, però n’hi ha més.
També em sembla molt interessant que mireu aquest reportatge que l’Ajuntament de Castelló d’Empúries va patrocinar l’any 2017 per commemorar els 50 anys d’Empuriabrava. Gairebé una hora d’imatges històriques i de declaracions de molts dels fundadors o dels seus descendents directes. Com no podia ser altrament és un reportatge propagandístic i cal contemplar-lo amb un cert (molt, vaja) relativisme. Sobretot si tenim en compte que els nou anys que han transcorregut des d’aleshores no han accentuat, ben al contrari, aquella imatge idíl·lica que es volia oficialitzar.
En l’apunt anterior deia que fins ara no havia posat mai els peus a Empuriabrava. No pas per una raó sòlida basada en algun episodi personal, no; més aviat per una intuïció que tenia de lloc que estava segur que no m’acabaria de meravellar tal com pretenien els objectius propagandístics inicials i, per tant, em va semblar que la meva vida podria transcórrer amb la màxima placidesa cap a la vellesa deixant de banda aquesta experiència.
El diumenge passat, però, vàrem celebrar l’aniversari de l’A. amb els nois, les noies i els néts. I ells, que coneixen molt millor que nosaltres aquesta part de l’Empordà varen suggerir que el dinar de celebració el féssim en un restaurant especialitzat en la cuina del peix situat a primera línia de mar a Empúriabrava.
Va ser aleshores quan vaig copsar amb tota la seva intensitat el nyap (el restaurant és en un dels locals comercials). Un exemple escandalós del poder del costat fosc de la força, de mal gust arquitectònic i de manca total d’escrúpols urbanístics.
I aquí va ser quan vaig sentir-me com un Stendhal a l’inrevès ja que la contemplació de tot aquell pitafi em causava un sentiment de torbació que no sé si seria capaç de resistir durant molta estona més de la que habitualment destinem a un àpat amb la família.
En l’extrem sud de la urbanització, a tocar de la desembocadura de la Muga i del punt on comença el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (vegeu aquí) l’espècie humana (variant especulativa) ha ejaculat un aberrant conjunt d’edificis d’habitatges visible des de molts quilòmetres de distància i del qual –oh, casualitats– el reportatge propagandísitc de l’Ajuntament no fa el més mínim esment.
El nyap, fent angle amb la desembocadura de la Muga i la badia de Roses
Superada l’esgarrifosa experiència i documentada suficientment en aquest apunt crec que puc assegurar amb contundència que –malgrat la qualitat del dinar que ens varen servir al restaurant– passaran bastants anys abans que algú em vegi posant novament els peus per allí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tota la raó: un nyap vegonyós.
Totalment d’acord que en la constatació de les merderades urbanístiques comeses a Empuriabrava, els desmais Stendhelians en la contemplació de la bellesa, en aquest cas es converteixen en fàstic i ràbia furibunda. Tot l’Empordà es un tauler d’escacs d’especulació immobiliària sense escrúpols.
Un parell d’anys vam fer les vacances a Sant Pere Pescador, gaudint de la seva magnífica platja i el gran ambient del wind surf. És clar, algunes passejades pels canals d’aquella monstruosa urbanització farcida de forabordes amb motors de dos temps, contaminant l’aire amb fums i l’aigua amb residus d’oli. Ara els motors ha canviat però anys enrere la pudor als canals era desagradable.
Ves per on, com si fos un càstig bíblic pels pecats de la humanitat, quan cau el sol, un eixam infinit de mosquits, àvids i afamats, que s’enlairen dels aiguamolls i ataquen sense pietat tot esser vivent de sang calenta amb especial predilecció per als turistes cremats del sol. També mortifiquen els vespres als residents dels canals. Justícia divina.
Els que som muntanyencs també hem de patir encara un altre sentiment anti Stendhelià que dius amb tant d’encert. Imaginat baixant de la Pica d’Estats i al coll de Sotllo,a tocar dels tres mil, trobes una bossa plena de llaunes, ampolles i restes de menjar. No cal dir que et toca carretejar-la cagant-te en tot. Així en totes les muntanyes de la nostra terra.
Ja compartiré amb amics excursionistes el teu sentiment anti-Stendhelià que trobaran encertat, riuran de gust i no hauran de renegar i maleir com a carreters.
Bon estiu !!
Felicitats a l’A. pel seu aniversari.