Continuo prestant atenció als articles de Salvador Sostres. Sovint en tinc prou amb una lectura en diagonal; altres vegades, però, el vailet m’atrapa i el llegeixo íntegrament. No me n’amago pas. De fet, temps enrere ja vaig dir-hi la meva en aquest Bloc. És destraler però de tant en tant l’encerta i, doncs, és ben just que al costat de les moltes crítiques que rep (guanyades a pols, per cert) se li reconegui també el mèrit quan li pertoca (n’hi ha més)
Per ser exacte, però, amb això de les crítiques hauria de dir que des de fa algunes setmanes el raig de cartes al director de l’Avui amb queixes contra els seus articles ha minvat considerablement. Potser és una tàctica del diari però tampoc em sorprendria gaire que passés el que jo ja vaticinava en les èpoques diguem-ne àlgides del “sostrisme” quan algú me’n demanava l’opinió: com totes les coses de la vida, deia, la moda decaurà i passarà a l’oblit. No és que em vulgui atribuir virtuts profètiques. És, senzillament, que està demostrat que som capaços d’acostumar-nos a tot. Assimilem i païm fins i tot allò que, d’entrada, ens podia semblar més repulsiu.
Vaig llegint en Sostres, ja ho he dit. I vaig assabentant-me de les seves dèries intermitents. Ara sembla que tornem a tenir temporada alta de catolicisme de línia dura i d’elogis desmesurats cap a David Madí i Artur Mas (Déu meu, quin trio el Sostres-Madí-Mas; només d’imaginar-me’l em poso a tremolar). Però enmig de tanta mística i tant deliri proconvergent en Sostres continua tocant-hi ja que ha estat el primer que, des de dintre, s’ha atrevit a fotre-li canya al mateix Jordi Pujol.
En el “Llir entre cards” del 21 d’abril escriu, referint-se a l’anterior president de la Generalitat: “… pocs consells d’estratègia pot donar l’home que va fer l’error estratègic que més car li ha resultat, a Convergència: pactar amb el PP la segona legislatura de l’Aznar. Potser no va ser un error polític, però sí un penós error estratègic”. Crec que té tota la raó i que ja és hora que es comenci a dir que els vint-i-tres anys de govern pujolista es varen estroncar, no perquè ja tocava (que la gent, aquí, traguem molt) sinó, senzillament, perquè una bona part de l’electorat no li va perdonar que triés d’aliar-se amb l’Aznar quan aquest ja no el necessitava per a res, com va demostrar a bastament.
El meu enyorat tiet J.U. deia que l’home savi no és pas aquell que mai s’equivoca sinó aquell que davant dels problemes veritablement importants sap adoptar la solució més encertada. Joan Raventós es va equivocar una vegada l’any 1980 quan, ofuscat per una derrota que no s’esperava, va dir un no ple de despit a l’oferta de Pujol d’integrar-lo en el seu primer govern. D’aquell immens error s’han derivat vint-i-tres anys amb el xampany socialista esbravant-se a la nevera. Va ser només un error. Un, però transcendental. I ara Pujol també l’ha errat. Al final del seu mandat i després d’haver fet moltes coses pel país, d’acord. Però n’hi ha hagut prou amb aquesta pèrfida aliança amb la caspa protofeixista del PP, vista ja amb una certa perspectiva, perquè es comenci a acceptar que el balanç de la seva trajectòria té un final desaïrat (i que consti que no entro en un altre tema espinós i que donaria força joc: el successor que es va buscar i els que pel camí es va anar carregant). Un final que desdibuixa el que hauria estat un bon historial. Els convergents haurien d’acostumar-se a assumir-ho públicament. Salvador Sostres ho ha fet ja. I jo, això, li ho reconec.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!