Totxanes, totxos i maons

La notícia de la venda d’Edicions del Periscopi al Grup Planeta –més exactament el comunicat oficial parlava d’una entrada majoritària del Grup 62 en la propietat del segell– ha sacsejat notablement el panorama literari de casa nostra aquests darrers dies.

El 10 de juliol, pocs dies després de saltar la notícia, Vilaweb entrevistava a Aniol Rafel, l’editor de Periscopi, perquè hi digués la seva. Val la pena llegir l’entrevista completa (vegeu-la aquí) perquè el que explica l’amic Rafel –al qual considero un bon editor, tal com ho demostra el catàleg de Periscopi des de la seva fundació el 2012– em sembla que mereix una llarga reflexió que ens portaria segurament a veure la situació del llibre en català com és realment i no com ens agradaria a molts que fos.

Destaco uns quants fragments de l’entrevista que em semblen significatius:

“A mi, barallar-me per vendre un llibre no em preocupa. Sé que forma part de la meva feina. Ara, barallar-me per si aquest mes tinc prou tresoreria per no haver d’endarrerir una factura em cansa molt.”

“… el que hem pactat per escrit és que continuarem fent el que fem. A ells no els interessa tenir un cromo més, sinó que puguem continuar treballant de la manera que treballem, perquè han vist que dóna resultats, que aconseguim bones xifres i, per tant, això no ho volen tocar.”

Quan l’entrevistadora li pregunta sobre el cansament com una de les possibles causes d’aquesta decisió Aniol Rafel diu: “Hi ha també una qüestió generacional: quan comences un projecte d’aquests el fas amb totes les forces del món, però quan fa deu o quinze anys que hi ets les forces són unes altres. La il·lusió i la passió continuen intactes, però el desgast comença a tenir efectes també. I aleshores amb el temps suposo que ens anem adonant que o ens quedem sent molt molt molt micros o, quan comences a tenir una certa estructura, has de cobrir les despeses cada mes; si tens uns ingressos suficients no passa res, però si a moments pateixes per aquests ingressos és quan de cop arriben les preocupacions.”

“… una editorial petita que comença a ser mitjana pot ser viable? Jo crec que ho pot ser, però potser no érem conscients fins a quin punt això implicava unes renúncies i una autoprecarització. Durant una època la il·lusió ho compensa, però a vegades, quan tens una alternativa, poses les coses a banda i banda de la balança i al final t’acabes decidint.”

L’endemà d’aquesta entrevista Assumpció Maresma publicava, també a Vilaweb, un article que em sembla que també val la pena de llegir-lo atentament (vegeu-lo aquí). Començat pel títol, que em sembla clar, directe i entenedor des del primer cop d’ull: “Ens calen catalans a qui agradi la cultura, la tresoreria i la gestió”.

Maresma, una periodista amb la qual m’uneixen unes quantes afinitats generacionals tot i ser uns quants anys més jove que jo, la clava de manera especial quan diu: “L’editor Aniol Rafel ha estat diàfan en les seves explicacions (…). Ara, el que diu m’ha preocupat, més enllà de la venda. En realitat, sempre em preocupa quan les generacions més joves fan servir aquests arguments d’una idealització del món com un entrebanc que els ha distorsionat la vida i el trajecte. Reconec que els de la meva generació hem tingut molta sort, perquè no hem patit mai per aquest món idealitzat. Hem estat força immunes a la publicitat, i la configuració de la nostra ment, per sort, s’ha pogut alimentar més de l’observació que no pas del desig. Fixar-nos amb allò que vèiem ens era fàcil. No entenc gaire per què ara no ho és, però és evident que és així. Que mirar costa més que no pas imaginar. Com si observar el que passa fos molt difícil.”

També em sembla molt digne de remarca el que aquells mateixos dies Tina Vallès, una escriptora de la generació d’Aniol Rafel (i, per tant, implicada molt directament en el problema), deia en el seu article setmanal a Vilaweb titulat “Edició en català: militància i subvenció” (vegeu-lo complet aquí).

“El problema del sector editorial en català no s’ha agreujat aquesta setmana amb l’absorció d’Edicions del Periscopi per part del Grup 62. Aquest article l’hauria pogut escriure la setmana passada, el mes passat, l’any passat. I el que me’l fa escriure ara no és el que ha passat sinó com s’ha dit el que ha passat. Aniol Rafel va engegar Edicions del Periscopi el 2012 i per al sector editorial havia estat un model de negoci, per això la notícia ha sigut tota una sotragada. Periscopi diuen que ha estat “absorbit” (no diuen comprat) per Grup 62 (no diuen Grup Planeta).

Si som on som, és perquè ens hem mentit durant massa temps. Publicar bons llibres en català no és sostenible, fa temps que no ho és, fins i tot m’atreviria a dir que potser no ho ha estat mai. No en vam aprendre, de la crisi del 2008, el mercat torna a estar saturat o no ha deixat d’estar-ho mai. L’ecosistema cada cop és menys divers. “

Vistes totes les consideracions del cas no puc evitar que tot plegat em remeti a aquella cruel evidència a la qual vàrem arribar fa uns anys en adonar-nos de la quimera en què havíem viscut a propòsit de la presència del català en el món de l’ensenyament.

Per tancar aquest apunt em sembla que difícilment trobaríem una reflexió més adient que aquesta que Josep Pla va deixar escrita en un quadern de notes de la dècada dels 60’s. Un text que no va veure la llum en cap volum de l’Obra Completa i que s’ha pogut recuperar l’any 2017 gràcies a la impagable feina de la Fundació Josep Pla, la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona i Edicions Destino:

“Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!