Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Sobre Félix Estrada Saladich (tot recordant el pare). (1)
Ja he explicat en altres ocasions (i properament hi tornaré de manera més extensa) com arran de la mort del nostre pare, ara ha fet cinc anys, mon germà (vegeu aquí) va accelerar una feina que ja havia posat en marxa un temps abans en el sentit de reconstruir la història de la família Isern a partir dels testimonis orals del pare, que va mantenir el cap molt clar fins tres mesos abans de la seva mort.
Durant el procés de desmantellament del pis del carrer Sepúlveda (vegeu aquí, aquí i aquí) on havia viscut des de 1954 vàrem trobar papers antics que el pare conservava del seu pare (i de més enrere) que ens han ajudat a la feina de reconstrucció del nostre passat. Una feina que, com dic, mon germà, molt més que jo, està protagonitzant de manera admirable i que ha permès documentar avantpassats nostres fins a finals de segle XVIII.
Una de les coses que ha fet ha estat escanejar i catalogar els nombrosos àlbums de fotografies (vegeu aquí) que el pare va fer al llarg de la seva vida. Gràcies a aquesta feina d’arxiver he pogut posar data i imatge a moments de la meva infantesa que navegaven en la meva memòria sense gaires concrecions. I, com diuen que passa amb les cireres, la recuperació d’un record ha disparat un seguit d’històries i personatges relacionats de manera col·lateral que difícilment hauria recuperat sense aquest estímul inicial.
És el cas de la visita que vàrem fer els pares, mon germà i jo un diumenge d’abril de 1965 (per situar-nos: tres mesos abans del concert dels Beatles a la Monumental) a la finca “El Pedregal”, a Bellaterra, propietat de Félix Estrada Saladich.
Vegeu aquí sota un dels fulls de l’àlbum de fotos del pare:
Tal com ho recordo ara, la visita familiar a aquella finca era el complement festiu d’un interès molt elevat de mon pare per la figura de Félix Estrada Saladich, el propietari de Muebles La Fábrica.
Recordo que en l’armari que tenia en el seu despatx de petit empresari del ram de la construcció –un armari que, per cert, ara és a casa meva– un bon dia va aparèixer una pila de llibres de gran format i amb un nom d’allò més aparent en el llom: “Biblioteca de Iniciativas Comerciales”, de l’Editorial Quiris.
Es tractava d’un projecte darrere del qual hi havia Félix Estrada. Un home emprenedor i carregat d’idees que en aquella època –no oblideu que parlo de fa mig segle– cridava fortament l’atenció per la novetat dels seus missatges i maneres de fer.
Una actitud, val a dir, fortament influenciada pels empresaris americans. Tant per la importància que li donava a la publicitat en la premsa o la ràdio de l’època com pel que fa al que ara en diríem la seva política de comunicació corporativa i de recursos humans. Les visites organitzades a “El Pedregal” per a clients dels Muebles La Fábrica n’era un exemple. Un altre era les trobades que organitzava amb els seus venedors que sempre acabaven amb una fotografia que els diaris publicaven amb tots els participants en mànigues de camisa i fent amb els braços agafats enlaire un gest de salutació molt americà. Un gest d’identificació corporativa que Estrada havia batejat com “el saludo En Forma”.
D’aquella col·lecció de llibres recordo haver vist a mon pare molt interessat llegint “El despacho y su organización” o un altre que també vaig llegir jo –sobretot per les fotografies que l’il·lustraven– que es deia “Norteamérica vista por un hombre de negocios”. Recordo un altre que es deia “La publicidad en España” i encara un altre amb un títol que em cridava l’atenció: “Los grandes capitanes de empresa”.
Quan, ara fa cinc anys, mon germà i jo desmuntàvem el pis del carrer Sepúlveda no recordo haver vist aquells volums de la Biblioteca de Iniciativas Comerciales. Potser mon germà se’ls havia emportat anteriorment o potser va ser el pare qui se’n va desfer. A través d’Iberlibro he pogut trobar recentment les “Memorias de un comerciante catalán” de Félix Estrada, el volum número 10. Tinc molta curiositat per llegir-les quan trobi el moment oportú i, a més a més, completar la immersió visitant a Bellaterra la finca “El Pedregar” que és també la seu de la Fundació Félix Estrada Saladich.
(Continua –i acaba– aquí)
Respon a jmsansalvador Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mon germà m’envia aquest text perquè el posi com a comentari i ampliació de l’apunt:
“Em vaig trobar amb una gran quantitat de documents i sobretot fotografies. Per sort tant el nostre pare com el nostre avi ho tenien tot ben organitzat.
Fins i tot les fotos, que malgrat que estaven escampades en diferents caixes en la majoria dels casos indicaven al darrere el lloc, la data completa i de vegades l’hora, el diafragma i la velocitat. Cal tenir en compte que el nostre avi Domingo era aficionat a la fotografia i que a casa seva tenia el seu “quarto fosc”.
Un cop organitzades i escanejades totes les fotos em vaig dedicar a documentar-les per anar ordenant cronològicament els àlbums físics i digitals.
Quan vaig donar per bones les fotos de l’avi em vaig dedicar a documentar i escanejar els més de 20 àlbums del nostre pare entre els anys 1957 i 2008 igualment, com l’avi Domingo, amb dates i llocs de totes les fotos.
Tinc la historia fotogràfica dels Isern des de l’any 1892 i documentada fins una part del s. XVIII.
Han calgut quasi cinc anys d’investigació, arxius municipals, estudis d’Història a la UAB amb Pere Gabriel i Borja de Riquer com a professors, viatges, i recerques arreu sempre relacionat en els nostres avantpassats.
Be, em quedo curt, hi ha molt més a dir i parlar però sobretot a fer.
Francesc Isern
A la petita biblioteca del despatx del meu sogre aquesta col.lecció hi era present. Com que a casa som d’aquesta mena de gent a qui resulta molt difícil llençar un llibre, els hem conservat. Només he llegit “Memorias de un comerciante catalán”, amb profusió de records de temps convulsos.
No cal ni dir que estan a la teva disposició.