Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 d'abril de 2020
2 comentaris

Sobre el desprestigi del mot ‘solidaritat’: un magnífic article de Xavier Roig al diari Ara.

Us reprodueixo l’article que el meu admirat Xavier Roig va publicar abans d’ahir, divendres, al diari Ara. Si voleu llegir-lo directament en el web del diari aquí en teniu l’enllaç.

I si no, us el reprodueixo aquí sota. Com ja us podeu imaginar, els destacats en vermell són meus.

Desprestigi de la paraula ‘solidaritat’

(Article de Xavier Roig publicat al diari Ara del divendres 17 d’abril de 2020)

Al llarg de la vida he observat un fet interessant. La paraula solidaritat sempre la pronuncien aquells que no toca. Per contra, els que realment la necessiten, o la practiquen, no la pronuncien mai. Deixin-me dir-ho clar: trobo que els que tenen la demanda de solidaritat a flor de pell acostumen a ser uns tocatimbals. Em baso en el pur empirisme, evidentment. En general, davant d’una acció socialment necessària és millor focalitzar-se en aquells que han de complir les seves obligacions amb els necessitats. Altrament, qualsevol reclamació de drets passa a ser un exercici purament teòric, una il·lusió de l’esperit.

Suposo que davant les demandes de coronabons per part d’Espanya i d’Itàlia, els polítics del centre i del nord de l’eurozona les deuen haver dit de molt gruixudes. I ho suposo perquè jo, en el seu cas, ho hauria fet. D’entrada li hauria dit a Pedro Sánchez que el primer que cal per ajudar Espanya és que Espanya s’ajudi a ella mateixa. I això vol dir deixar d’encobrir un rei emèrit que ha estafat centenars, si no milers, de milions al llarg del seu regnat. I també que es posi en qüestió el rei actual per haver-ne estat col·laborador. Acabat aquest preàmbul continuaria amb un reguitzell de memorials: l’estafa andalusa amb diners europeus (la més gran de la història de la Unió Europea), la construcció de trens d’alta velocitat totalment innecessaris, la baixa imposició fiscal a les grans empreses i fortunes, el pagament en negre acceptat com a pràctica habitual en sectors sencers com ara els del turisme i la construcció, la permissivitat del repartiment de dividends d’una banca rescatada, la pràctica del clientelisme amb diners públics als camps andalús i extremeny, etc. Després ho podria complementar amb altres retrets perfectament documentats: mantenir un poder judicial corromput i una justícia del mercantil intencionadament lenta que fa perdre milions a les empreses, finançar una burocràcia de vividors públics i semipúblics sense rival a Europa, practicar la fatxenderia econòmica mentre es tolera un 14% d’atur, permetre un corporativisme escandalós en tots els sectors (especialment els arrambats al poder), comprar sindicats i patronals –és a dir, allò que al Chicago dels anys vint en deien suborn– amb subvencions fora mida (com ara el Foment del Treball de Sánchez Llibre).

En conseqüència, d’Espanya no te’n pots refiar –cosa que molts ja sabíem–. Presentar-se a Brussel·les amb aquest currículum i demanar solidaritat és tenir moltes galtes. Són països com Espanya els que poden trencar la UE. En el passat, la resposta dels països anomenats del nord ja ha estat com aquella frase que se sentia dir abans quan hom topava amb algun dels pidolaires que sempre demanaven almoina i que tothom ja tenia calats: “A aquest no li dono mai diners perquè se’ls gasta en vi!”

Avui mateix tenim dues certituds: no s’emetrà deute amb garantia solidària (els anomenats coronabons) i el Banc Central Europeu (BCE) no regalarà diners. N’imprimirà els que facin falta i els deixarà a interès 0%, però seran prestats –és a dir, que s’hauran de tornar–. El que fan altres països (França i els del nord i el centre d’Europa) és tranquil·litzar la gent. I la manera de fer-ho és garantir, fins on sigui possible, la represa de l’activitat econòmica quan això acabi. I ho poden fer perquè tenen pressupostos sanejats i marge per endeutar-se –Espanya no té res d’això–. Intenten garantir la supervivència de les empreses. I, sobretot, donar tranquil·litat a la població. Perquè el problema dels treballadors i autònoms espanyols no és només les quantitats misèrrimes que es paguen amb un ERTO, o la broma de mal gust de les pròrrogues per pagar impostos, no senyor. El problema és la incertesa: ¿l’empresa i el meu lloc de treball existiran quan això s’acabi? Siguem clars: Sánchez envia a treballar la gent perquè no sap com els pagarà els ERTO si es queden a casa massa més temps. Trist però real. No hi ha diners. Els 200.000 milions anunciats no van ser res més que demagògia d’estètica llatinoamericana. Pura ensarronada. Si Espanya vol diners els haurà de demanar prestats al BCE, i quan entri en fallida –cosa que tindrà lloc de forma inevitable– se li posaran condicions per rescatar-la.

Després d’aquesta pandèmia és molt probable que entrem en una situació mai vista. Serà el resultat palpable de tenir uns pèssims governants. Els d’ara i els que els van precedir. I si en el futur mai ens ajuden des d’Europa, i des d’altres organismes internacionals, serà amb condicions dures. Ens tutelaran a fons. I jo els en donaré les gràcies. Perquè Espanya fa molt temps que necessita unes reformes que a ningú li ha donat la gana de dur a terme.

  1. Jo també soc un gran seguidor de’n Xavier Roig. Molt cert el que diu, caldria afegir les injustificables despeses en material bèl·llic, especialment en marina militar i aviació, sense oblidar els inefables blindats “Leopard”, per un exèrcit que mai ha guanyat una guerra que no sigui contra el seu propi poble. Salut.

Respon a Lluís Castillo Balaguer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!