Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Sobre això de fer-li a algú ‘llum de gas’.
No totes les marques que el pas dels anys diposita damunt nostre es centren en els aspectes físics, anatòmics o fisiològics. Hi ha altres indicis –els relacionats amb els records per exemple– que també denoten la distància cada vegada més gran que hi ha entre la memòria de la meva generació –la dels ‘Baby Boomers” (*)— i la de les que han vingut després.
Per exemple: les diferències entre els respectius referents.
Ara fa tretze anys vaig explicar aquí mateix (vegeu l’apunt) l’aventura de fer entendre a la gent de la meva feina més jove que jo que ‘terra d’escudella’ era un concepte que els que vàrem nèixer entre 1946 i 1954 teníem perfectament interioritzat i que no tenia res a veure amb un programa infantil de televisió del mateix nom que va arribar bastants anys després gràcies a la imaginació creativa de l’escriptor Miquel Obiols, desaparegut el 27 d’octubre de l’any passat (vegeu aquí).
Doncs bé, resulta que fa uns dies em vaig trobar amb una situació similar: enmig d’una conversa informal amb gent amiga vaig deixar anar un “m’estàs fent llum de gas” quan algú em deia que m’havia donat una cosa (no recordo exactament quina) de la qual jo no tenia la més mínima constància. En veure les cares totalment fora de joc dels qui m’envoltaven vaig veure de seguida que acabava de tirar mà d’un referent que per a mi volia dir una cosa molt concreta i alhora molt diferent al significat que tenia pels meus acompanyants. Tant, de diferent, que un em va preguntar què volia dir exactament amb allò de la llum i el gas i què dimonis tenia a veure amb la famosa discoteca barcelonina (vegeu aquí) del carrer de Muntaner.
Per explicar-ho copio part d’un article que he trobat a la Viquipèdia (aquest) que descriu el concepte molt millor del que ho faria jo:
“Fer llum de gas, en anglès “gaslighting”, és una forma de manipulació que busca sembrar llavors de dubtes en un individu determinat o en membres d’un grup determinat, amb l’esperança de fer-los qüestionar-se la seva memòria, la percepció i la salut mental. Amb l’ús de la negació persistent, la distracció, la contradicció i la mentida, s’intenta desestabilitzar psíquicament l’objectiu i deslegitimar-ne les creences. Els casos poden variar des de la negació d’un abusador tot dient que els incidents abusius anteriors no s’havien produït mai fins a la narració d’esdeveniments estranys per part de l’abusador amb la intenció de desorientar la víctima.”
El terme –que s’ha utilitzat en la literatura clínica i de recerca així com en comentaris polítics– es remunta a una obra de teatre titulada “Gas Light”, estrenada a Broadway el 1938 i escrita per Patrick Hamilton. I, sobretot, es remet a l’adaptació cinematogràfica de 1944 (vegeu aquí) que va dirigir George Cukor. Una adaptació, val a dir, que no era pas la primera que es feia ja que quatre anys abans Thorold Dickinson n’havia dirigit una que, pel que sembla, va funcionar comercialment només als Estats Units.
Pel que trobo a Affinity (vegeu aquí) “Gaslight” es va estrenar aquí com “Luz que agoniza”, un títol que, com l’original anglès, remet de manera força fidel a un dels moments culminants de la trama: quan el protagonista –amb un passat d’assassí encara no descobert per la policia– vol fer tornar boja la seva dona a través de diverses situacions, una de les quals és manipular el sistema d’il·luminació a base de gas del casalot on viuen per tal que la seva intensitat oscil·lés de manera intermitent. Naturalment, quan la dona ho explica al marit ell nega de manera rotunda que hagi detectat cap problema amb la llum.
Sincerament no recordo quan vaig veure la pel·lícula (segurament en algun cinema de barri dels últims anys 50); en canvi, sí que recordo perfectament com el concepte de ‘fer llum de gas’ es va incorporar de seguida a les converses de la gent per il·lustrar de manera metafòrica la sensació que algú els enredava i no volia admetre-ho. Una prova inequívoca de la popularitat que va assolir la cinta.
(Per cert, a la vista del capteniment d’alguns polítics d’ara mateix podríem dir que aquesta tirada cap a la manipulació amb la innoble esperança de fer-nos qüestionar el que som i d’on venim és, dissortadament, ben actual. Ja ho deia Vázquez Montalbán, tot manllevant una reflexió de Dürrenmatt: “Quins temps més tristos els que ens ha tocat de viure, que ens obliguen a lluitar per allò que hauria de ser evident”.)
——————————————————
(*) Sobre tot aquest embolic dels noms que des de fa temps s’atorguen a les diferents generacions (mil·lenials, baby boomers, generació X…) us remeto a un apunt que estic preparant i que no trigaré gaires dies a penjar aquí. Avisats esteu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
LUZ QUE AGONIZA és una de les meves pel·lícules preferides. L’hauré vist, com a mínim, quatre vegades. S’ha de reconèixer que els responsables de posar-li títol en castellà van estar, per una vegada, molt encertats.
Evidentment, fer veure aquesta pel·lícula als nets (el blanc-i-negre els costa horrors) es quasi una odissea…Jo també faig us d’aquesta expressió sovint i, evidentment, poca gent m’entén…Cada vegada la distancia generacional es va ampliant i els de “la quarta edat” i els joves parlem dues llengües diferents.